Plantipèdia
Informació i curiositats de les nostres plantes.
DONZELL DOLÇ (Artemisia annua)
És una de les més de 300 espècies d’Artemisies ben identificades. Aquest gènere de la família Asteracees són plantes arbustives molt adaptades a les estepes semiàrides i terrenys rústics. Tenen en comú que són arbustos d’intensa olor i amargor.
El donzell dolç (Artemisia annua) és originària de les estepes asiàtiques. Es tracta d’una espècie anual ( aquí l’especificació d’annua) amb llarga tradició d’ús a la Xina, on rep el nom de Qinghao . Però amb molt poca tradició d’ús a les nostres terres, on però s’hi adapta sense problemes. Se l’acostumava aplicar en estats febrils. Als anys 70 del passat segle, tot buscant plantes efectives contra la malària, es va aïllar l’artemisina que conté amb força quantitat l’artemisia annua. I actualment constitueix el principi actiu de la teràpia antimalària identificada com a “Coarten”, produïda per l’empresa Novartis i l’OMS.
Alguns estudis han demostrat que la infusió d’Artemisia annua podia ser efectiva per combatre el virus del VIH. No només per l’artimisina, sinó com a conseqüència de la sinèrgia d’altres principis actius d’aquesta espècie. Darrerament han sortit alguns estudis xinesos que demostren que l’aplicació de plantes de la medecina tradicional xinesa, entre les que hi ha l’artemisia annua, combinades amb els tractaments de la medecina alopàtica, ha estat clarament beneficiosa en la recuperació dels pacients del Covid-19.
Al Parc de les Olors del Serrat en vam plantar un exemplar fa tres anys i ara ens neix on ella vol, perquè la llavor es difon sense problemes amb el vent. Darrerament s’ha difós com una planta amb propietats anticancerígenes i estimula la immunitat. Els components del seu oli essencial són la càmfora, D germacré, cetona artemisia, alcohol artemísia, linalo, cineol, pcimè i tuyona.
La nostra infusió REFORÇA’T està formulada amb Artemisia annua i regalèssia ( que també és un antivíric).
Altres artemises que tenim al Parc de les Olors.
L’estragó (Artemisia dranunculus), planta més aviat de tradició culinària francesa és una de les artemisies més fines. Té un gust anisat i quan es mastega fa un efecte anestèsic a la boca molt curiós. S’aplica a la tradicional recepta de salsa de mostassa, tot picant-ne unes fulletes juntament amb els grans de la llavor de mostassa. També hi ha una subespècie d’Artemisia dranunculus pròpia de les estepes russes. Aquesta té les fulles molt més grans i aspres. Normalment aquesta varietat només s’aplica com a planta ornamental.
El donzell (Artemisia absintium) és una planta rústica, molt adaptada als terrenys secs i rústics. Les fulles d’un color verd grisós desprenen una olor intensa, força repel·lent. Les seves qualitats com a planta amb principis aperitius la van fer ser un dels ingredients clàssics del vermut (de fet el seu nom en alemany és precisament aquest). També se’n feia el licor absenta, tot macerant en alcohol les flors i fulles d’aquesta planta.
Al Parc de les Olors del Serrat apliquem el donzell assecat per omplir els matalassos de les mascotes. Tot recollint la tradició dels pastors de muntanya que afegien als jaços dels animals les fulles del donzell i de l’artemisia vulgaris, l’altra espècie que es troba en gran quantitat de forma espontània a les nostres terres.
ALFÀBREGUES (Ocimum basilicum)
Les alfàbregues són unes plantes pròpies de climes càlids i humits. Originàries del sud d’Asia, especialment de l’Índia, des d’on van arribar a Europa a l’antiguitat.
CULTIU
A les nostres terres és una planta anual. Cada primavera les hem de sembrar de nou i al Parc de les Olors les relacionem íntimament amb l’hort d’estiu perquè les cultivem entre pebrots, albergínies i tomaqueres. Al club de les solanàcies els van molt bé les alfàbregues perquè són repel·lents de trips i mosca blanca, alhora que atrauen a papallones devoradores de pugons i a les abelles que afavoreixen la pol·linització de les plantes d’horta amb què les associem. Les alfàbregues les tenim associades a la cuina i com a repel·lent de mosquits. A la cuina és ben coneguda la pasta al pesto d’alfàbrega que no deixa de ser una picada de fulles d’alfàbrega amb una mica d’all, algun fruit sec com espessant( nosaltres el fem amb nous), sal i oli i a qui li agradi una mica de parmesà. Tot plegat sobre la pasta acabada de bullir li dóna un gust intens i a més una aportació molt equilibrada de nutrients i antioxidants. Altra cosa és el costum de posar plantes d’alfàbregues al porxo, al balcó per no tenir mosquits, no és pas quelcom gaire eficient. Si que és veritat que les olors cítriques no agraden gens als mosquits, però n’hauríem de posar moltes perquè realment fessin de barrera. I de fet l’olor intensa de qualsevol de les plantes aromàtiques acostuma a no agradar gens als empipadors mosquits.
L’ALFÀBREGA DE CANYELLA
A més de l’alfàbrega de fulla gran, al Parc de les Olors cultivem altres subespècies o varietats. La que més ens agrada és l’alfàbrega de canyella.Se la reconeix pel seu color morat de la tija i de les flors. L’estragol que contenen les alfàbregues es veu complementat en aquesta subespècie amb un intens aroma especiat que recorda el clau i la canyella. A la cuina es pot aplicar com les altres espècies d’alfàbrega, però afavoreix el toc especiat a les receptes. Com que a l’hivern no tenim alfàbregues perquè no resisteixen el nostre fred, podem collir fulles al bon temps i si les congelem les podem fer servir tot l’any.
CURIOSITATS
Si volem allargar el cicle vital de les alfàbregues, cal que no les deixem florir. Per tant, les hem d’anar tallant a mida que ja despunten la flor. D’aquí possiblement que respon la tradició italiana de posar rams d’alfàbregues tallades i florides a les taules d’estiu. Per una banda era una manera d’aprofitar allò que calia tallar i per altra va crèixer així la seva fama de ser repel·lent dels mosquits.
PROPIETATS
A les alfàbregues se’ls atribueixen propietats afrodisíaques i a més, són activadores del sistema immunitari, a més d’afavorir la digestió. Però també cal tenir en compte que conté estragol i eugenol que estan considerats principis actius amb una certa toxicitat. Millor no excedir-se de menjar-ne molta quantitat.
ÀRNICA (Arnica montana)
És una planta 
medicinal de la gran i diversa família de les asteràcies (la calèndula o boixac també és d’aquesta família), que es troba de manera espontània a les muntanyes d’Europa Occidental i a Catalunya la trobem reduïda a les terres de més de 1.500 m. d’alçària del Pirineu català.
CULTIU
L’àrnica és una herba d’entre 20 i 40 cm d’alçària. Les flors són grogues i floreixen entre abril i juny. Per cultivar-la requereix terres més aviat àcides, certa altitud (més de 1.000 m.) i força humitat.
CURIOSITATS
El nom d’Àrnica prové del terme grec ptarmikos que vol dir esternudar, doncs abans es feia servir per provocar esternuts. També rep el nom de tabac de muntanya ja que antigament es fumava.
PROPIETATS I APLICACIONS
L’àrnica es fa servir sobretot per tractar els hematomes, cops, luxacions, esquinços i dolors musculars, doncs estimula la circulació en la zona del cos on s’aplica i per tant té uns efectes antiinflamatoris molt reconeguts. Es fa servir en tractament extern en tintura preparada amb alcohol de 70º. En forma de gargarismes es recomana per tractar les faringitis, amigdalitis i la gengivitis. També té un efecte en malalties infeccioses per la seva acció antibacteriana i contra els fongs.
L’àrnica l’apliquem al nostre molt reconegut ungüent d’àrnica, hipèric i romaní.
CODONYER (Cydonia oblonga)
El codonyer és un arbre rústic mediterrani que prové de la regió de Cydonia (Creta). Ja a la Grècia clàssica es relacionava amb la deessa Afrodita, perquè se’l considerava símbol d’amor i fertilitat.
CURIOSITATS
L’olor que desprèn és molt agradable i sovint es posaven codonys als armaris per aromatitzar la roba. A l’època romana s’aconsellava a les núvies que, abans d’entrar a la cambra nupcial, fessin una mossegada a aquesta fruita per perfumar el primer petó que farien al nuvi.
La pell de codony és com un vellut gruixut amb una polpa aspra i dura, amb un gust àcid i astringent, però amb moltes propietats per a la nostra salut.
PROPIETATS
- Astringent i tònic de les mucoses intestinals. La pectina , la fibra i els tanins li confereixen unes propietats astringents.
- Contribueix a reduir el nivell de colesterol. La se va fibra soluble fa que es formi gel viscós a l’intestí i això ajuda a capturar el greix i per tant n’evita l’absorció intestinal.
- És diürètic i ajuda a reduir la hipertensió. Pel seu contingut baix en sodi i alt en potassi fa que tingui un efecte diürètic i redueix la pressió arterial.
Però totes aquestes propietats es veuen força desactivades si prenem el codony en codonyat, perquè la llarga cocció que se li aplica i la gran quantitat de sucre que se li afegeix el fa un producte deliciós, però del que no en podem consumir gaire si no volem que més aviat sigui perjudicial per a la nostra salut. El millor es consumir-la en compota suau que normalment es barreja amb poma perquè no sigui tan aspre o bé amb all i oli de codony.
Al Parc de les Olors del Serrat no és que plantéssim molts codony, senzillament és que els senglars ens van trencar les branques dels fruiters diversos que vam plantar i va quedar el peu franc, sense empeltar que acostuma a ser de codonyer. Per això ara tenim una pila de codonyers.
ELS CODONYS EM RECORDEN LA MEVA INFANTESA
La tardor al Pirineu venia aviat. Als volts de la festa del Pilar la cuina econòmica ja s’encenia i al forn s’hi començaven a coure els codonys i les pomes. L’olor del caramel que regalimava per la seva pell encara em
fa ensalivar i m’emociona. La mare posava els codonys als armaris de la roba perquè estenguessin la seva aroma entre la roba. A l’olla gran fèiem bullir els codonys amb pell i tot. Quan començaven a estar tous els traiem, els pelàvem i trossejàvem la seva polpa, que sovint estava tocada perquè hi ha molts insectes que l’ataquen. La pela i les restes de polpa es donaven als animals. Les gallines i els porcs gaudien d’aquell fruit.
Una vegada teníem la polpa cuita a trossets en fèiem dues parts: una anava pel codonyat i l’altra per a l’all i oli de codony.
La recepta del codonyat no us l’explico perquè es troba fàcilment i no és la manera més sana de prendre el codony, jo us explicaré la recepta de l’all i oli de codony que feia amb la meva mare.
Pas 1: En un morter gran posàvem 3-4 grans d’alls i un bon pessic de sal. Picàvem l’all i la sal i poc a poc hi anàvem afegint els trossos de polpa de codony bullit, tot aixafant-los.
Pas 2: Hi afegíem l’oli i anàvem remenant com si féssim un all i oli fins que la textura ens semblava prou cremosa i homogènia. Ho tastàvem i rectificàvem de sal si calia.
I apa, a fer-nos una torrada al foc amb una bona capa d’all i oli de codony.
La mare n’omplia uns quants pots i els posava al rebost, de manera que en teníem per unes setmanes.
CALÈNDULA O BOIXAC (Calendula officinalis)
Planta herbàcia de la família de les asteràcies. Les seves propietats emolients ajuden a regenerar la pell i també es fa servir com a planta tintòria.
La calèndula o boixac és una de les plantes que cultivem amb més abundància a la Xarxa Parc de les Olors. Per diferents raons. En primer lloc perquè la flor de la calèndula té molta demanda al mercat de les plantes amb aplicacions cosmètiques i medicinals. En segon lloc perquè la flor de la calèndula garanteix l’equilibri en la fauna auxiliar i evita els atacs de plagues en els cultius. L’Aphidius ervi és una dels insectes que s’allotja a la flor de la calèndula .Es tracta d’un himnòpter que es menja els pugons. En tercer lloc és una planta que floreix intensament al llarg de gairebé tot l’any i per tant ens aporta el seu color ataronjat ben decoratiu a excepció de ple estiu. Quan la temperatura supera els 30 ºC s’asseca i fa la llavor.
CULTIU
CAMAMILLA dolça (Matricaria chamomilla o Matricaria recutita)
Càrtam
(Carthamus tinctorius)
Planta de la família dels cards i les carxoferes, les seves flors es fan servir com a colorant ( falç safrà) i de les llavors se n’extreu l’oli.
COM ES CULTIVA
El càrtam és una herba rústica pròpia de les terrers me
diterrànies, que viu en terres pobres, allí on viuen els cards. No necessita gaire aigua.És un dels cultius més antics de la humanitat. Els antics egipcis ja el cultivaven. Es sembra a la primavera i floreix cap als inicis de l’estiu. Cap a finals d’estiu la planta s’asseca i la recollim tot separant-ne els estams florals i les llavors. Cada capítol floral conté un bon nombre de llavors. Petites boletes irregulars de color blanquinós que es troben encapçulades dins de la flor punxosa i endurida de color marró.
CURIOSITATS DEL CÀRTAM
Algunes veus diuen que el nom de la planta ve de l’àrab :“kârtum”, que vol dir tint, fent referència a l’ús tintori dels estams florals de la planta, que encara es fa servir i s’aplica a les pintures. D’altres veus defensen que ve del grec “kathaíp-o” que vol purga, donades les propietats purgants del càrtam.
L’oli de càrtam per a l’alimentació té unes caractéristiques semblants a les de l’oli de girasol, però amb més propietats medicinals. S’ha demostrat que augmenta la adiponectina, una proteina que regula la glucosa en sang i el metabolisme dels àcids grassos. També té propietats laxants i antifúngiques.
El capítol floral està format per un gran nombre de petites flors, per això forma part de la familia de les flors compostes. cada flor està formada per 5 petits fulles en forma d’estrella. Les flors contenen cartamina que dóna el pigment vermell.
Les pòlvores per enrogir les galtes es feien amb talc i pols de la flor del càrtam. És una planta mel·lífera i la llavor serveix per aliment d’aus. Les llavors es fan servir en forma de germinats. Les fulles tenen també propietats medicinals i se’n poden fer infusions per a reduir el colesterol, amb propietats laxants i antisèptiques.
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
El càrtam és una de les espècies que tenim en estudi. De moment la cultivem en petites quantitats i en guardem les llavors per anar-la divulgant.
Cebollí (Allium schoenoprasum)
Antioxidant i desinfectant
Potent herba entre all tendre i ceba
té les propietats semblants a aqueste
El seu potent aroma propi de les plantes de la família Alium , la fa especialment aplicable a aquells plats on vulguem donar un toc a all i ceba però sense que sigui excessivament potent. Són molt bones les flors engrunades a l’amanida de tomàquet. I la truita a la francesa s’enriqueix amb antioxidants molt sans i que compensen els elements oxidatius del rovell si hi afegim un bon menat de cibulet picadet.s plantes, però de la que acostumem a fer servir les tiges i les flors en comptes del bulb .
Coriandre o cilantre (Coriandrum sativum)
El coriandre o celiandre és una espècie anual de la família de les apiàcies de fins a 60cm d’alt, morfològicament molt semblant al julivert. És un condiment d’ús comú a la cuina índia, llationoamèrica, xinesa i del sud-est asiàtic i cada vegada més també es fa servir a la cuina mediterrània Té una olor intensa, i els fruits també són aromàtics.
Cultiu
Normalment es fa per llavor a la primavera o bé a finals d’estiu perquè com que té un cicle força curt la planta té temps de crèixer , florir i fer llavor.
No té gaires exigències, semblant a les del julivert, perquè li agraden les terres humides i ben abonades. És sensible al fred i per tant al hivern no la tindrem en fresc.
Propietats i alicacions
El seu ús és sobretot culinari. És l’ingredient imprescindible per a plats com el guacamole, el mojo verde o el mojo picón. Nosaltres no l’utilitzem sovint com a condiment als dinars i sopars que oferim al Parc de les Olors, perquè el seu gust encara no forma part de la nostra cultura culinària, però poc a poc l’anirem introduint, sempre explicant la seva gran aportació de magnesi i ferro .
CARXOFERA
(Cynara cardunculus var.scolymus)
La carxofera és parenta del card comestible (Cynara cardunculus), de fet n’és una varietat ( var. scolymus. Del primer es mengen les fulles i en canvi de la carxofa ens mengem el brot floral abans d’obrir-se.
COM ES CULTIVA
Plantem les carxoferes els primers dies de setembre tot assegurant-nos que tenen la terra ben tova i ben adobada. La carxofera és una planta que pot viure perfectament 2-3 anys, i tot i que ens la mirem com verdura comestible, és una planta altament medicinal, per la fibra que conté i els seus principis actius.
CURIOSITATS DE LA CARXOFERA
Va ser Introduïda a les nostres terres pels àrabs, però és originària d’Egipte. Ja era coneguda pels grecs i pels romans, que li atorgaven poders afrodisíacs.
La carxofa té “vitamines del grup B, en concret niacina (B3), riboflavina(B2),tiamina (B1) i B6 i també vitamina A. És rica en ferro, calci, fòsfor, magnesi, potassi i sodi, i conté unes quantes proteïnes i també hidrats de carboni i mucílags (fibra soluble). Resulta especialment interessant pels àcids que conté, com el cafeoilquínic i el dicafeoilquínic, el cafeic, l’oleic, el linoleic i el pantotènic. També aporta flavonoides· (Font: Ets el que menges) aquests tenen una acció antiinflamatòria molt potent, fet que ajuda a lluitar contra malalties cardíaques.
Com s’han de collir les carxofes
.
Segons en Jordi Puig, “Les primeres carxofes a collir són les centrals, anomenades capces. A continuació les del segon pis, les filloles, i finalment, les refilloles (abril i maig). No es pot collir la capça fins que les filloles no arribin a l’altura d’aquesta mateixa capça”. En general, per aconseguir la màxima producció de carxofes, cal eliminar la major part dels brots florals que ja no tenen cap funció productiva. Per tant, en tallar les carxofes, s’han d’arranar les tiges tan a prop com sigui possible del punt on broten les següents carxofes. així successivament. Sempre s’ha de tallar la tija de les carxofes anteriors per sota de les del següent pis de floració. Fent això s’incrementa el vigor de les noves flors, ja que s’elimina una part del tronc per on es poden perdre saba i nutrients. Un cop collides les refilloles, ja es pot tallar la planta sencera a 10 centímetres de terra. En funció de l’època de l’any, faran una segona rebrotada i s’iniciarà de nou el cicle de producció. Com ja he explicat, a continuació es poden extreure les estaques i procedir a replantar-les. El consell és fer-ho cada dos anys, és a dir, cada any renovar mitja plantació; així es maximitza la productivitat ( Font: Agrocultura 61)
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
La carxofera l’hem plantada recentment i esperem tenir la primera collita a la primavera. De moment la tractem com a verdura però en el futur ens agradaria poder-ne fer-ne un bon extracte medicinal. ( setembre,2019)
Equinàcia (Echinacea purpurea)
Estèvia (Stevia Rebaudiana)
És el sucre dels indis guaranís, procedeix de les terres càlides de Centre Amèrica
, especialment del Paraguai. Popularment se la coneix com fulla dolça o fulla de sucre, però a més d’edulcorant és una planta medicinal amb propietats demostrades, especialment per facilitar el bon funcionament del pàncrees.
Com es cultiva: Creix en terrenys sorrencs i poc fèrtils. En clima temperat és plurianual (cada primavera rebroten nous i nombrosos brots des de les arrels). És necessari reproduir-la per esqueixos, durant la primavera o també es pot reproduir per llavor. La recol·lecció de fulles es fa just abans de la floració, per mantenir la màxima concentració possible de principis actius. Molt resistent als fongs i s’aprecia una bona associació de l’estèvia amb les tomaqueres i els pebrots, doncs sembla protegir-los dels fongs.
Sembra: a finals d’hivern es sembre i durant la primavera es reprodueix per esqueix.
Sòl: sorrenc, poc fèrtil, amb bon drenatge.
Reg: moderat
Clima i emplaçament: molt de sol
Collita: es pot anar tallant durant l’estiu i cap a la tardor comença a florir i llavors es deixa assecar-se i amb els primers freds ja collirem la llavor.
Propietats: regula el sucre en sang, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu en general. És intensament edulcorant (l’esteoviòsid és entre 20 i 30 vegades més dolç que el sucre). Funciona en la diabetis tipus II que comprèn un 90% dels malalts de diabetis del món.
Curiositats: el nom d’estèvia prové del cognom del seu descobridor al segle XVI, Pedro Jaime Esteve, que va dur la planta a Europa. El gènere Stevia recull unes 150 espècies d’herbes i arbusts de la família dels gira-sols. Era usada ja en l’època precolombina pels guaranís de la regió equatorial, que l’anomenaven herba dolça o “ka’a he’ẽ” .
Estragó Artemisia dracunculus
Planta que es pot trobar en estat silvestre a l’Europa meridional, però d’ús culinari més extès a països nòrdics. En assecar-se perd el seu potencial aromàtic, per la qual cosa s’afegeix en fresc finament tallat a amanides, mahoneses, salses fredes i plats de peix.
Hi ha dos tipus d’estragó, el francés i el rus. El primer és molt més fi i aromàtic.
ESPERNALLAC (Santolina Chamaecyparissus)
Arbust aromàtic d’olor intensa. El qualificatiu Chamaecyparissus es perquè recorda l’olor del xiprer. Per això se la feia servir com a herba guarda-roba, es posava entre la roba dels armaris perquè les arnes no l’ataquessin.
Te llarga tradició d’ús especialment a Menorca on se la coneix com a Camamilla de Maó. Tot fent referència a les seves qualitats digestives i estomacals. Els principis actius comuns a la camamilla (Matricaria chamomilla)es concentren en els seus botons florals.
L’espernallac és una planta molt ben adaptada als indrets secs i especialment calcaris, per això se la fa servir com a planta ornamental de jardins xeròfils. De manera espontània es troba molt abundant a la Península Ibèrica.
A la Xarxa Parc de les Olors l’espernallac la fem servir com a planta per fer rams decoratius i la flor sobrera la destil•lem per obtenir un hidrolat i un oli essencial fabulós.
Farigola o timó (Thymus vulgaris, Thymus officinalis, Thymus serpyllum)
Espècie omnipresent a les terres seques i pedregoses de la Catalunya occidental i el baix Aragó. Creix de forma silvestre, creant fabulosos farigolars o timonedes. En segon lloc, perquè es tracta d’una planta que nosaltres emprem i apreciem de forma especial, tant pel seu captivador aroma, com per les seves propietats medicinals i usos culinaris.
Mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d’alçada. Les tiges són llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). Les fulles d’un color verd apagat a l’anvers i d’un color blanquinós al revers.
S’utilitza en amanides, graellades de carn o peix, samfaines, sopes, formatges, verdures, llegums, salses de tomàquet i marinats. Combina bé amb la ceba, el julivert, l’all i el llorer. No s’ha de barrejar amb l’orenga.
Afavoreix la digestió, la circulació i el sistema nerviós. Enforteix, desintoxica i estimula l’organisme en general. En infusió, s’utilitza per tractar la faringitis, la bronquitis i la tos. La seva atraient aroma i plaent gust, activen els teus sentits submergint-te en la frondositat del bosc. A més és:
- antisèptic
- cicatritzant
- antioxidant
- balsàmic
- Digestiu (indigestions i flatulències)
Ja Pius Font i Quer, pioner de l’etnobotànica catalana i peninsular, en la seva obra El Discòrides renovat (1961), assenyala les propietats antisèptiques i antiespasmòdiques del timó. De fet, l’ús tradicional de les seves virtuts guaridores és molt estès a casa nostra, ja que constitueix un dels remeis populars més efectius que hom pot trobar. Estudis recents han demostrat que l’acció expectorant i desinfectant del timol, un dels seus principis actius, la fa especialment recomanable per a la prevenció i el combat de tot tipus de dolences. Ja sigui en sopa o tisana la farigola és cosa sana!
La sopa de farigola, en totes les seves variants, sens dubte constitueix una de les menges més humils i nostrades, però les possibilitats culinàries d’aquesta espècie són gairebé infinites. Pel que fa a l’ampli ús terapèutic de la farigola, convé recordar que la seva infusió, amb mel i llimona, resulta especialment indicada per l’alleujament de catarros bronquials i les infeccions del pit, així com per combatre la faringitis i la tos irritativa.
Feu licor de farigola. En un pot de vidre d’un litre tallar la part superior del manat de farigola, tractant que sobretot hi caiguin les flors i les fulles més tendres, i cobrir el cul del pot. Omplir el recipient amb anisat o aiguardent dolç,tapar i xinxollar bé ( remenar-lo) i disposar el pot a sol i serena durant uns 40 dies. Cada dos dies xinxollar el pot i passat aquest temps de maceració colar el líquid i ja el podeu posar a la nevera i gaudir d’una copeta de licor de farigola.
Farigola Blanca (Thymus 
mastichina)
Fonoll (Foeniculum vulgare)
Grama (Cynodon dactylon)
Garrofer
Ceratonia siliqua
Arbre mediterrani de la família de les faves i altres lleguminoses, de creixement lent (fa fruits als 10 anys), que suporta molt bé la sequera i les terres pobres. Fulla perenne d’un verd lluent amb una ombra molt apreciada. D’un arbre s’arriben a collir més de 100 kg de garrofes cap a finals d’agost i durant el mes de setembre.
COM ES CULTIVA
És un arbre de creixement lent, que arriba a tenir uns 10-12 m d’alçària. Li agraden les terres calcàries prop de mar, amb un clima d’hiverns suaus, perquè no suporta gaire bé les gelades. Els fruits, unes tavelles de color negrós que protegeixen les llavors; aquestes són molt dures, de manera que encara que un cavall o una cabra es mengi la tavella, les llavors es mantindran intactes i el que farà és afavorir la seva disseminació.
APLICACIONS I PROPIETATS DEL GARROFER I DEL SEU FRUIT LA GARROFA
És un arbre amb múltiples aplicacions i amb un valor ambiental de primer ordre. La fusta del garrofer era molt apreciada per a mobles. I les brancades que sovint quan es fan velles es trenquen s’aprofitaven com a llenya per a la llar de foc. Les seves profundes arrels afavoreixen la filtració de l’aigua de pluja i evita l’erosió. La seva ombra dóna alberg a multitud d’animals i als propis humans. Però el que més s’aprecia són les seves tavelles que embolcallen les seves llavors. Les garrofes tenen un alt percentatge de sucres (20-30%), la seva farina té propietats astringents i de les llavors se n’extreu la farina de garrofí com espessant i estabilitzant dels aliments (E-410) perquè conté un alt percentatge de galactomananes. A les botigues de dietètica es troba un succedani de cacau derivat de la garrofa. Quan el fruit és verd té propietats antifúngiques.
CURIOSITATS DEL GARROFER
El succedani de xocolata que es fa amb farina de garrofa es diu carob, que és com s’anomena garrofer en anglès.
La llavor del garrofer és molt dura i homogènia, pesa uns 0,20 gr. I per això es va fer servir com a patró del quirat, la unitat de pes en joieria. El nom es deriva de Keration, paraula que significa garrofer en grec.
Gaultheria
Gaultheria procumbens
La gaulteria o axocopaque. és un regal vegetal procedent de Mèxic i dels Estats Units.
Es tracta d’un petit arbust propi de llocs freds i sorrencs. Les seves arrels s’estenen horitzontalment i les tiges creixen a partir del rizoma soterrat a terra. Les seves flors són blanques i el fruit és carnós, vermell per fora i la seva polpa és blanca, que quan el trenquem ens deixa anar la flaire intensa que ens recorda al reflex. Pel que sembla té unes propietats antireumàtiques considerables.
El seu oli essencial s’anomena “wintergreen”. Conté gaulterina i àcid fenòlics, així com tanins catèquics.
L’etimologia del seu nom respon a Gaultheria en honor a Jean François Gauthier , eminent naturalista del segle XVIII, nascut a Quebec i a procumbens , fent referència a la seva característica d’arbust més aviat terrer.
Com que és una planta de climes freds, de terrenys àcids i amb fruits vermells, s’ha adoptat com una de les plantes de Nadal dels països del nord d’Europa, així com de Canadà i d’Estats Units.
Forma parterres preciosos de fulles verdes tot l’any perquè suporta molt bé el fred. I per nadal acostuma a fructificar amb unes boletes vermelles. A les nostres terres no és gaire coneguda però pot adaptar-se al sota bosc o bé en racons ombrívols i humits formant un parterre preciós.
La Gaultheria procumbens és una planta molt ornamental i alhora medicinal. La bellesa i la delicadesa no està renyida amb ser un ésser viu amb grans poders.
Hipèric o pericó (Hipericum perforatum)
L’hipèric és un gènere d’herbes amb més de 400 espècies. D’entre elles destaca l’Hypericum perforatum que té fama per la seva alta concentració d’hipericina i d’hiporforina, pel que se la considera una herba medicinal de primer ordre.
COM FER L’OLI D’HIPÈRIC?
Es cull quan està en flor. Es fa un extracte excel·lent per restaurar pells cremades, o bé per dolors inflamatoris, mitjançant la maceració de flors acabades de collir.
- Omplir un pot de vidre de flors d’hipèric.
- Afegir l’oli, tot omplint el pot .Per la maceració pot fer-se servir oli de gira-sol .
- Cal embolcallar el pot perquè no vegi la llum i pot posar-se en un ampit de finestra o bé en un porxo on hi hagi un fort contrast de temperatura entre el dia i la nit.
- Segons aquest mètode tradicional en 40 dies ja podrem colar l’oli que ha de tenir una coloració vermellosa intensa i el podem envasar per fer-lo servir.
ALGUNES CURIOSITATS ENTORN L’HIPÈRIC i LES SEVES MÚLTIPLES PROPIETATS
L’herba de les ferides
L’oli d’hipèric es fa servir des de l’antiguitat. Se l’anomenava l’herba de les ferides perquè feia una funció desinfectant i cicatritzant. Era l’antibiòtic per a problemes de pells infectades i la feien servir molt els militars.
Antiinflamatori natural
La hiperforina que conté l’hipèric s’ha demostrat que té efectes antiinflamatoris notables, així com antiviral, antimalàrica i antibacteriana.
El prozac natural
La hipericina i la hiperforina ajuden a aixecar l’ànim. Per això es recomanen infusions d’hipèric per a tractar depressions lleus, ansietat o bé terrors nocturns. Així mateix se li reconeixen propietats antioxidants que milloren l’activitat cognitiva i la memòria. Fins i tot es considera una de les herbes útils per a prevenir l’Alzheimer o demències senils.
Atenció amb el sol!!!
No és bo que prenguem hipèric a l’estiu o bé que prenguem el sol directe, sense protecció solar perquè l’hipèric ens pot provocar fotosensibilitat i se’ns pot tacar la pell si no la tenim ben protegida.
Hypericum perforatum, una herba lliure
Hi ha espècies d’hipèric que són ornamentals, però el hypericum perforatum és una herba lliure, li agrada néixer i créixer on ella vol. Si que es pot cultivar, però cada dos anys s’ha de plantar de nou, al hivern perd la seva activitat vegetativa i ella sola es ressembra i surt a la primavera. Té un cicle semblant a la camamilla dolça, només que l’ hipèric floreix més tard.
Nosaltres el vam sembrar el primer any de cultiu al Parc de les Olors del Serrat, però després l’hem deixat ser lliure i som nosaltres que l’anem a collir on ell vol o pot créixer i florir.
HISOP – Hyssopus officinalis
HERBA DEL PASTELL o GLAST
Isatis Tinctoria
“Resum”: Planta de la família dels bròquils i les cols (brassicàcies). Les seves fulles es feien servir per tenyir de color blau. També és una planta mel·lífera, el nèctar de les seves flors grogues és molt apreciat per les abelles . Darrerament se li reconeixen propietats antioxidants molt importants.
Com es cultiva: La Isatis Tinctoria és una planta biennal , que pot arribar a créixer fins a 1,20m d’alçada i uns 45cm d’amplada. Floreix d’abril a juliol del segon any. Suporta molt bé el fred i
Sembra:
Sòl: Poc exigent, s’adapta a qualsevol tipus de sòl.
Reg: Cal regar-la regularment, però evitant embassaments
Clima i emplaçament: Sol directe – sol i ombra
Collita: Les fulles es poden collir tot l’any. Les llavors a l’estiu, quan són ben seques.
Propietats: És una planta originària de les estepes asiàtiques , coneguda sobretot com a planta tintòria, actualment en desús. Però la seva arrel té llarga tradició a la medecina xinesa. Es fa servir en cas d’infeccions i febre. S’estudia com a planta antioxidant i anticancerígena pel seu alt contingut en glucobrasicina, 20 vegades el que conté el bròquil.
Curiositats: S’anomena herba del pastell per la pasta que es fa amb les seves fulles per obtenir el colorant. En temps antics era l’única substància d’on s’obtenia el color blau fins que va començar a arribar l’indi des d’Orient (i posteriorment, els tints sintètics). A la zona del sud de França, propera a Carcasona se l’anomenava fins el segle XVI, la terra de l’or blau, perquè allí es va concentrar el cultiu i el producte per a tintar amb el glast o herba pastell.
Kalanchoe Daigremontiana, Kalanchoe Gastonis y Kalanchoe Pinnata
LÀDAN (Cistus ladaniferus)
Estepa de fins a 2,5m d’alçada pertanyent a la família de les Cistàcies. El làdan és l’exsudat resinós que s’extreu del Cistus Ladaniferus, és amarg, aromàtic i enganxós. S’utilitza com a calmant i en perfumeria. Amb ell es prepara el nostre perfum Làdan.
Cultiu
És propi de terrenys granítics i pissarrosos del mediterrani. És per això que es considera una espècie rústica de fàcil adaptació, creixement ràpid i bones condicions per tolerar llargs períodes de sequera.
Es pot trasplantar gairebé a qualsevol lloc, preferiblement a una zona solejada i amb bona il·luminació.
El Cistus ladaniferus acostuma a produir gran quantitat de branques amb moltes fulles i no requereix poda. Però per millorar la floració es poden despuntar les branques més joves i de poca grossor.
Les flors són molt grans, vistoses i aromàtiques. Per conèixer la importància d’aquesta planta al mediterrani hem de saber que la majoria de mel que es produeix al país porta una part de pol·len del Cistus ladaníferus.
Propietats i aplicacions
S’utilitza la resina, denominada Làdan, i les fulles picades com a emplastres.
S’ha fet servir com a remei clàssic de tipus balsàmic en la preparació de xarops per la tos i la bronquitis. També es recomana com a antisèptic ginecològic.
El làdan es pot fer servir en la preparació d’ungüents i tintures per tractar els dolors reumàtics, les contusions i els traumatismes, així com les inflamacions osteoarticulars, en forma d’emplastre.
En perfumeria es fa ús del seu oli essencial.
No es recomana la seva administració oral.
Lavandula angustifolia
Medicinal (d’aquí ve el sinònim officinalis, referit a les “oficines” de farmàcia). Tradicionalment, s’usa una infusió de flors com a tra
nquil·litzant o inductor a la son.
Perfumeria: s’obté l’oli essencial d’espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per a perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
La mel monofloral d’espígol, que és així considerada si la proporció del pol·len dins la mostra de mel que s’analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de L’Alcarria.
Repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.
Lavandula latifolia
LUFA – Luffa aegyptiaca
La lufa és un gènere de plantes de la família de les Cucurbitàcies ,com el meló, la síndria o la carbassa, entre d’altres. Resulten molt interessants com esponges naturals.
Com es cultiva: Són plantes molt sensibles a les glaçades, necessiten temperatures superiors als 20ºC. Se sembren de forma similar als carbassons. Creixen en forma de planta enfiladissa, per això es recomana posar uns tutors perquè es pugui anar enfilant. Poden arribar als 2 metres d’alçària.
Sembra: Primavera
Sòl: humit , ben drenat i amb força matèria orgànica
Reg: regular
Clima i emplaçament: planta subtropical , viu bé entre els 15 i els 35 ºC
Collita: tardor, quan els fruits són madurs
Propietats: la
xarxa de fibres que componen internament el fruit s’utilitza com esponja per exfoliar i suavitzar la pell, activar la circulació sanguínia, eliminar cèl·lules mortes i ajudar a prevenir la cel·lulitis. S’ha d’humitejar l’esponja i aplicar-la suaument sobre la pell amb moviments circulars.
Curiositats: la lufa és originària de l’Índia; a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica es cultiva sovint com a hortalissa. El gènere luffa compta amb 7 espècies. Per utilitzar l’esponja, hem de collir el fruit quan sigui madur i deixar-lo assecar completament 2 mesos. Ja ben sec el pelarem i li traurem totes les llavors que guarda al seu interior. Llavors caldrà rentar l’esponja amb aigua i lleixiu o amb aigua oxigenada perquè quedi ben blanca i una vegada assecada al sol, ja es podrà fer servir.
Maria lluïssa (Lippia citriodora).
Menta (Mentha viridis)
Mostassa (Sinapis alba L.)
Sinapis alba L.
Cosina de la colza, dels bròquils i les cols, és a dir de la mateixa família de les brassicàcies. A les abelles els agrada veure-la aparèixer als camps i als marges dels camins, ja que és una planta rica en nèctar de primera qualitat. Les flors grogues de quatre pètals, que exhalen olor a vainilla (mostassa blanca) o a cumarina (la mostassa negra) són pròpies de les terres calcàries de la major part d’Europa.
Cultiu
És una de les espècies més antigues i de les primeres en ser cultivades pels humans.
Existeixen més de tres espècies diferents de mostassa, que es distingeixen principalment per les llavors. La mostassa blanca produeix grans llavors de color crema. La mostassa silvestre té minúscules llavors negres. Per últim, la mostassa negra produeix grans llavors fosques. És important distingir-les ja que les dues primeres tenen propietats medicinals semblants però la tercera és un capítol a part
La mostassa és una espècie de cultiu fàcil, que s’adapta bé a varies zones climàtiques, tot i que prefereix temperatures suaus. Es cultiva bé en sòls calcaris amb textura sorrenca i les diferents varietats amb valor agronòmic són resistents a la sequera, però sensibles a l’excés d’humitat. S’ha de sembrar a la primavera i dona una abundant collita al cap de pocs mesos.
Propietats i aplicacions
El seu ús és ampli, tant culinari com medicinal, i inclús com a herba auxiliar. Es pot trobar entre cultius d’arbres o d’herbàcies evitant la pèrdua de nitrògen i disminuint la necessitat d’herbicides per la competència amb les males herbes….
S’utilitzen les llavors per via interna i per via externa, la decocció en forma de cataplasmes.
La mostassa blanca s’utilitza principalment per la cuina, per l’elaboració de mostassa de taula. És molt útil en els casos d’estrenyiment crònic, com a diurètic i fent gargarismes per les inflamacions de les amígdales, tos i angines.
La mostassa negra, en llatí sinapis, és l’element base dels sinapismes o cataplasmes. Té les mateixes propietats que la blanca, però a més és estimulant, fa baixar la febre, i és bona per l’estómac. En cataplasmes o pegats es pot utilitzar com a antiinflamatori, fins i tot en casos de reumatisme.
PERILLA – Perilla frutescens
Planta de la família de les lamiàcies, també coneguda com a “Shisho”. De sabor fort, com d’alga. la seva olor és entre la menta i l’anís.
Com es cultiva: És una planta anual, pròpia de terres més caloroses i humides. La seva llavor germina força bé i creix ràpidament. A la tardor en començar a fer fred floreix i fa molta llavor.
Sembra: finals d’hivern (a hivernacle) primavera (directament a l’exterior).
Sòl: ric en matèria orgànica i ben drenat.
Reg: Vol regs regulars per poder mantenir la seva massa foliar.
Clima i emplaçament: Planta de temporada d’estiu. Vol sol.
Collita: Es cull quan la planta ja ha desenvolupat la seva massa foliar. Si el clima ho permet
Pot fer-se’n dues collites. I una tercera per collir la llavor que concentra moltes propietats.
Propietats: L’oli de les seves llavors té un alt contingut en àcid gras Omega 3 i àcid alfa-linoleic. La part medicinal a utilitzar són les seves fulles que contenen també un alt contingut en ferro i calci. La perilla té propietats antial·lèrgiques (antihistamínic) i antiinflamatòries. S’utilitza bàsicament per tractar afeccions respiratòries, refredats, grip i per intoxicacions alimentàries causades pel peix.
Curiositats: Als restaurants japonesos utilitzen la perilla per preparar el sushi i així evitar al·lèrgies i intoxicacions alimentàries que es poden produir al menjar el peix cru. Es va introduir a Japó al segle VIII i des d’aleshores és molt popular a la cuina per les seves propietats.
Poniol (Satureja fruticosa)
Arbustet mediterrani, que creix sovint entre pedres, té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos de descomposició, sobretot dels in
fants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.
Com es cultiva: És una planta perenne que creix en forma d’arbust de petita alçada, no superant els 50cm. No li agraden els terrenys massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu i a vegades ho torna a fer a la tardor.
Sembra: primavera i tardor
Sòl: calcari i amb bon drenatge
Reg: Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem
Clima i emplaçament . Solellat i sec.
Collita: Quan floreix, pot ser que floreixi dues vegades a l’any.
Propietats: Les seves propietats són desinfectants, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a trastorns estomacals i per processos d’infecció o irritació del sistema digestiu.
Curiositats: A vegades se’l confon amb la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. El seu potent aroma complex però amb tocs intensos mentolats la fa molt adient per afegir en petita quantitat als plats més indigestos i a les sopes i cremes de verdures.
Romaní (rosmarinus officinalis)
ROSELLA
(Papaver rhoeas)
Planta espontànea, del gènere papaveràcies, amb principis medicinals especialment concentrats en les seves llavors. Les llavors de la rosella que guarda en unes petites càpsules ben visibles al mig de la flor contenen principis antioxidants, gràcies als compostos fenòlics i flabonoïdes, especialment important un alcaloide lleugerament sedant anomenat rhoeadina.
. Però les seves llavors tenen un interès destacat com a producte alimentari.
La rosella (Papaver rhoeas) no s’ha de confondre amb el cascall (Papaver somniferum) que conté un alcaloide molt més potent: la morfina.
COM ES CULTIVA
La rosella és una herba rústica pròpia de les terres mediterrànies, que creix entre els sembrats, Per als pagesos la rosella (Papaver rhoeas) és una “mala herba”, per als “quemacos” és una floreta preciosa. En realitat és una herba espontània que té una gran capacitat de reproducció i un cert interès medicinal. Però que per a una agricultura industrial de monocultiu és una espècie que cal eliminar amb herbicides.
CURIOSITATS DEL CÀRTAM
Sovint mengem llavors que ens diuen que són de rosella (Papaver rhoeas) al pa, als preparats alimentaris…però ens enganyen. La major part de llavors de Papaver que hi ha al mercat són de cascall (Papaver somniferum), espècie parenta de l’opi que es cultiva per obtenir-ne principis actius amb els que s’elaboren entre altres la morfina i la codeïna. Només a l’Estat espanyol se’n cultiven unes 13000 hectàrees per a aplicacions farmacèutiques. La confusió, interessada o oportunista, ben be no ho sabem, fa que mengem unes llavors que contenen alcaloides opiacis que poden ser perjudicials per a la nostra salut tal i com adverteix la recomanació de l’EFSA (Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària. Recomendation 2014/662/EU, ).
En conclusió, ens caldria canviar la mirada cap a la rosella (Papaver rhoeas) i veure-la com una espècie valuosa de la nostra flora útil i medicinal, de la que en podem consumir les llavors ( en comptes de les de cascall ), però també els pètals de les flors i les fulles tendres (abans de florir) a les amanides.
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
Des del punt de vista de l’agroecologia és una de les herbes adventícies que conviu amb els nostres cultius i que tractem d’aprofitar com a herba per a l’alimentació dels animals quan fem les tasques de desherbat. Actualment també estudiem la manera de recol·lectar els seus capítols florals a màquina i poder-los comercialitzar.
RUCA (Diplotaxis tenuifolia)
La Ruca és una espèc
ie de la gran família de les brassicàcies. És una planta pròpia d’Europa, la trobem tant en estat silvestre com conreada. Té un gust fort, característic i el seu consum està molt relacionat amb la cuina italiana.
Cultiu
És una herbàcia anual de 20 a 80cm d’alt, amb fulles retallades i llargues. Les flors són groguenques i petites, que tenen el gust de les fulles però més fi i per tant també és comestible. El fruit és una síliqua o minitabella com totes les brasicàcies on es disposen les granes o llavors.
Si la sembrem veurem que germina amb molta facilitat. De fet és una de les llavors més apreciada per fer-ne germinats o brots. Resisteix a la sequera però si volem que el seu gust no sigui molt intens ens caldrà regar-la sovint.
Es molt productiva i admet que li seguem les fulles sense compasió. Si no l’anem tallant el que fa és florir i llavors les fulles es fan més fortes i el seu gust és massa intens.
Propietats i aplicacions
El seu ús és culinari, sobretot en amanides, pasta, pizzes o coques. A les amanides del Parc de les Olors no hi pot faltar!
Conté molta vitamina C , ferro i sobretot conté principis actius que activen el fetge. Ens ajuda a les funcions hepàtiques.
Sajolida
(Satureja montana)
És una planta arbustiva perenne de poca alçada, molt aromàtica i lignificada a la base. Les flors són blanques i apareixen a l’estiu; una de les plantes aromàtiques més abundants a l’entorn de Claverol. Té molta tradició com a “herba de les olives”, perquè és imprescindible en el procés de condimentar aquest fruit.
Per la gran quantitat de principis actius antioxidants que conté és un excel•lent condiment per a tot tipus de plats. Les seves fulles mòltes es poden fer servir com la sal per a una dieta saludable .
Ús culinari de la Sajolida: Els brots tendres i les fulles són molt bons condiments per a la carn guisada i els llegums. Molt utilitzada per adobar les olives. Combina amb julivert, all, ceba, llorer i romaní.
Propietats: Coneguda per les seves propietats afrodisíaques des de temps remots, la sajolida o herba de l’amor és digestiva, energètica i estimulant. En infusió, és ideal per a paladars amb caràcter, pel seu sabor intens sumat a una lleugera olor a pi.
Combat el cansament físic i alleuja les picades d’insectes.
Tarongina (Melissa officinalis)
XIPRER (Cupressus semprevirens)
Es tracta d’una conífera característica de les terres mediterrànies que arriba als 25m d’alçada. Sempre s’ha considerat un arbre màgic. Plató el considerava més dur que el bronze de les estàtues i feia de les seves fulles sempre-verdes el símbol de la immortalitat de l’ànima, però també simbolitza l’acolliment. Un xiprer a la porta dóna la benvinguda , dos que et pots quedar a menjar i tres que fan d’hostal. Més ja vol dir acollida per a l’eternitat i per això es planten als cementiris.
Cultiu
Hi ha diverses espècies de xiprer i diverses varietats de l’espèci
e comú anomenada xiprer sempre-verd. Es tracta d’una conífera que arriba als 20m d’alçada, de branques curtes cobertes de fulles petites. Les flors mascles, molt petites, s’alternen amb les flors femella en forma de boles verd grisenques que, al madurar, es transformen en cons amb escames en forma d’hexàgon.
S’aconsella agafar les branques tendres del xiprer en primavera a la pujada de la salvia. Al maig-juny immediatament després de la fecundació,
es recol·lecten els fruits tendres, verds i carnosos encara.
El rec no ha de ser abundant per no produir fongs. A l’estiu es rega
2 o 3 cops a la setmana en període de creixement, i quan està a terra i ja han crescut suficient les seves arrels, no cal gairebé regar-lo. Les arrels del xiprer són molt profundes i creixen en vertical com la seva copa. És per això qu
e un cop plantades a terra absorbeixen aigua de les profunditats i alhora també facilita la filtració de l’aigua de pluja.
Propietats i aplicacions
El seu oli essencial té sobretot piné, camfé i terpineol, cedrol o c
àmfora de xiprer. S’utilitzen les boles de xiprer, i les fulles de les branques quan es poden.
L’oli essencial de xiprer no es recomana per via interna, s’acostuma a fer servir com a component de cremes.
Els antics grecs tenien la costum d’enviar als malalts del pit a respirar l’aire perfumat dels boscos de xiprer. Hipòcrates, el gran metge de l’èpica, utilitzava les fibres d’aquest arbre contra les malalties de l’úter i del recte.
Té efectes astringents, balsàmics, antisèptics. És vasoconstrictor local i té grans efectes contra les cames cansades, en varius i hemorroides*. A més és protector de la fragilitat capilar. Es reconeixen també els seus efectes en els trastorns associats a la menopausia.
*Us aconsellem fer-vos un massatge amb la crema hidratant del Parc de les Olors a la que li afegirem 2 gotes d’oli essencial de xiprer.