Plantipèdia
Informació i curiositats de les nostres plantes.
La Plantipèdia és una petita enciclopèdia de les plantes aromàtiques i medicinals amb les que treballem al Parc de les Olors.
Es tracta d’un racó dinàmic que s’actualitza amb noves plantes i amb noves dades sobre cada planta a mesura que anem investigant i ampliant els coneixements. Tenint en compte la botànica, l’agroecologia, l’etnobotànica, la fitoteràpia, l’aromateràpia i la nostra experiència personal i vivencial dia a dia al Parc de les Olors.
ALFÀBREGUES (Ocimum basilicum)
Les alfàbregues són unes plantes pròpies de climes càlids i humits. Originàries del sud d’Asia, especialment de l’Índia, des d’on van arribar a Europa a l’antiguitat.
Cultiu
A les nostres terres és una planta anual. Cada primavera les hem de sembrar de nou i al Parc de les Olors les relacionem íntimament amb l’hort d’estiu perquè les cultivem entre pebrots, albergínies i tomaqueres. Al club de les solanàcies els van molt bé les alfàbregues perquè són repel·lents de trips i mosca blanca, alhora que atrauen a papallones devoradores de pugons i a les abelles que afavoreixen la pol·linització de les plantes d’horta amb què les associem. Les alfàbregues les tenim associades a la cuina i com a repel·lent de mosquits. A la cuina és ben coneguda la pasta al pesto d’alfàbrega que no deixa de ser una picada de fulles d’alfàbrega amb una mica d’all, algun fruit sec com espessant( nosaltres el fem amb nous), sal i oli i a qui li agradi una mica de parmesà. Tot plegat sobre la pasta acabada de bullir li dóna un gust intens i a més una aportació molt equilibrada de nutrients i antioxidants. Altra cosa és el costum de posar plantes d’alfàbregues al porxo, al balcó per no tenir mosquits, no és pas quelcom gaire eficient. Si que és veritat que les olors cítriques no agraden gens als mosquits, però n’hauríem de posar moltes perquè realment fessin de barrera. I de fet l’olor intensa de qualsevol de les plantes aromàtiques acostuma a no agradar gens als empipadors mosquits.
L’ALFÀBREGA DE CANYELLA
A més de l’alfàbrega de fulla gran, al Parc de les Olors cultivem altres subespècies o varietats. La que més ens agrada és l’alfàbrega de canyella.Se la reconeix pel seu color morat de la tija i de les flors. L’estragol que contenen les alfàbregues es veu complementat en aquesta subespècie amb un intens aroma especiat que recorda el clau i la canyella. A la cuina es pot aplicar com les altres espècies d’alfàbrega, però afavoreix el toc especiat a les receptes. Com que a l’hivern no tenim alfàbregues perquè no resisteixen el nostre fred, podem collir fulles al bon temps i si les congelem les podem fer servir tot l’any.
Curiositats
Si volem allargar el cicle vital de les alfàbregues, cal que no les deixem florir. Per tant, les hem d’anar tallant a mida que ja despunten la flor. D’aquí possiblement que respon la tradició italiana de posar rams d’alfàbregues tallades i florides a les taules d’estiu. Per una banda era una manera d’aprofitar allò que calia tallar i per altra va crèixer així la seva fama de ser repel·lent dels mosquits.
Propietats
A les alfàbregues se’ls atribueixen propietats afrodisíaques i a més, són activadores del sistema immunitari, a més d’afavorir la digestió. Però també cal tenir en compte que conté estragol i eugenol que estan considerats principis actius amb una certa toxicitat. Millor no excedir-se de menjar-ne molta quantitat.
ALOC (Vitex agnus-castus)
En Tomeu, un alumne del curs de formació que fem actualment al Parc de les Olors del Serrat, ens va comentar que tenia plantat Vítex. Ens va encuriosir i per això avui us fem un resum de les característiques i propietats d’aquest arbust mediterrani.
L’Aloc o vítex rep molts altres noms populars, però n’hi ha un que em fa molta gràcia: se l’anomena “pebre bord o foll d’Espanya”. No he trobat cap raonament d’aquest qualificatiu.
El seu nom científic sembla que presenta una certa confusió. Vitex en llatí significa agnocast. En grec aquesta planta se l’anomena ágnos, però algú va confondre el nom amb hagnós (que vol dir cast) i d’aquí va sorgir la creença que aquesta planta ajudava a rebaixar els impulsos sexuals i es va incloure en el seu nom científic l’atribut castus.
CULTIU
L’aloc és un arbust propi de terres mediterrànies. Pot arribar als tres metres d’alçària. Li agraden les terres sorrenques i àcides de vora mar. Per això se’n trobaven àmplies poblacions al Maresme, però amb la urbanització desaforada i la densificació del sotabosc cada cop se n’hi troben menys. Tant a les nostres terres, com a Balears es considera una espècie que caldrà protegir. El seu hàbitat degradat normalment es conquerit per la canya.
És una planta que té molt interès ambiental perquè amb les seves arrels evita l’erosió. Per altra part té una floració estiuenca molt llarga que afavoreix la fauna insectívora.
USOS I APLICACIONS
És una planta que la pagesia feia servir per fer estris amb vímet i foragitar els polls del bestiar. També se la considera una planta decorativa de primer ordre. Com a planta medicinal s’aplica per les disfuncions hormonals femenines. Recentment l’Agència Europea del Medicament l’ha aprovat com a adequada per tractar el síndrome premenstrual. Però es fa servir per tot l’ampli camp de les disfuncions entorn la fertilitat, menstruació i menopausa.
L’AMETLLER (Prunus dulcis)
L’ametller és un arbre que ens van dur molt probablement els fenicis o bé els grecs de l’altre extrem de la Mediterrània, potser de Pèrsia o Palestina on ja era cultivat des de fa milers d’anys.
CULTIU
És un arbre caducifoli. Pertany a la família de les rosàcies, que és una de les més evolucionades i nombrosa en espècies. Es cultiva sobretot pels seus fruits, les ametlles, però també es valorada la seva fusta. I té un alt valor ambiental, perquè el seu nèctar primerenc és un aliment estratègic per a les abelles. Ideal combinar el cultiu de l’ametller amb el de romaní per afavorir l’ecosistema equilibrat entre abelles i espècies vegetals.
Hi ha moltes varietats d’ametllers, però bàsicament s’han de distingir entre el prunus dulcis var. dulcis i el prunus dulcis var. amara que és el que fa les ametlles amargues. Els de fruit amarg no es poden fer servir per alimentació perquè a banda del mal gust els fruits contenen amigdalina, una substància que és tòxica i que només es fa servir per a usos farmacològics.
APLICACIONS I USOS
El fruit de l’ametller el podem considerar un superaliment però ens hauríem d’acostumar a menjar les ametlles crues, no pas fregides o torrades. I si pot ser recent trencades.
Una ametlla és una important font de proteïnes (20%), però sobretot de greixos (50%), àcids grassos positius com l’àcid oleic i fibra (15%) soluble ideal per afavorir la flora bacteriana i tenir sensació de sacietat, així com l’antioxidant vitamina E i el magnesi a més d’un alt contingut en calci.
L’alt contingut en greix de l’ametlla fa que se n’extregui l’oli d’ametlla, una base cosmètica molt valorada.
El problema de les ametlles és que tenen una esclòfia molt dura i es fan difícil de trencar a ma, però són un combustible fantàstic i la fusta de l’arbre, quan es poden els ametllers també és perfecte per cremar.
ÀRNICA (Àrnica montana)
És una planta medicinal de la gran i diversa família de les asteràcies (la calèndula o boixac també és d’aquesta família), que es troba de manera espontània a les muntanyes d’Europa Occidental i a Catalunya la trobem reduïda a les terres de més de 1.500 m. d’alçària del Pirineu català.
Cultiu
L’àrnica és una herba d’entre 20 i 40 cm d’alçària. Les flors són grogues i floreixen entre abril i juny. Per cultivar-la requereix terres més aviat àcides, certa altitud (més de 1.000 m.) i força humitat.
CODONYER (Cydonia oblonga)
El codonyer és un arbre rústic mediterrani que prové de la regió de Cydonia (Creta). Ja a la Grècia clàssica es relacionava amb la deessa Afrodita, perquè se’l considerava símbol d’amor i fertilitat.
Curiositats
L’olor que desprèn és molt agradable i sovint es posaven codonys als armaris per aromatitzar la roba. A l’època romana s’aconsellava a les núvies que, abans d’entrar a la cambra nupcial, fessin una mossegada a aquesta fruita per perfumar el primer petó que farien al nuvi.
La pell de codony és com un vellut gruixut amb una polpa aspra i dura, amb un gust àcid i astringent, però amb moltes propietats per a la nostra salut.
Propietats
- Astringent i tònic de les mucoses intestinals. La pectina , la fibra i els tanins li confereixen unes propietats astringents.
- Contribueix a reduir el nivell de colesterol. La se va fibra soluble fa que es formi gel viscós a l’intestí i això ajuda a capturar el greix i per tant n’evita l’absorció intestinal.
- És diürètic i ajuda a reduir la hipertensió. Pel seu contingut baix en sodi i alt en potassi fa que tingui un efecte diürètic i redueix la pressió arterial.
Però totes aquestes propietats es veuen força desactivades si prenem el codony en codonyat, perquè la llarga cocció que se li aplica i la gran quantitat de sucre que se li afegeix el fa un producte deliciós, però del que no en podem consumir gaire si no volem que més aviat sigui perjudicial per a la nostra salut. El millor es consumir-la en compota suau que normalment es barreja amb poma perquè no sigui tan aspre o bé amb all i oli de codony.
Al Parc de les Olors del Serrat no és que plantéssim molts codony, senzillament és que els senglars ens van trencar les branques dels fruiters diversos que vam plantar i va quedar el peu franc, sense empeltar que acostuma a ser de codonyer. Per això ara tenim una pila de codonyers.
ELS CODONYS EM RECORDEN LA MEVA INFANTESA
La tardor al Pirineu venia aviat. Als volts de la festa del Pilar la cuina econòmica ja s’encenia i al forn s’hi començaven a coure els codonys i les pomes. L’olor del caramel que regalimava per la seva pell encara em
fa ensalivar i m’emociona. La mare posava els codonys als armaris de la roba perquè estenguessin la seva aroma entre la roba. A l’olla gran fèiem bullir els codonys amb pell i tot. Quan començaven a estar tous els traiem, els pelàvem i trossejàvem la seva polpa, que sovint estava tocada perquè hi ha molts insectes que l’ataquen. La pela i les restes de polpa es donaven als animals. Les gallines i els porcs gaudien d’aquell fruit.
Una vegada teníem la polpa cuita a trossets en fèiem dues parts: una anava pel codonyat i l’altra per a l’all i oli de codony.
La recepta del codonyat no us l’explico perquè es troba fàcilment i no és la manera més sana de prendre el codony, jo us explicaré la recepta de l’all i oli de codony que feia amb la meva mare.
Pas 1: En un morter gran posàvem 3-4 grans d’alls i un bon pessic de sal. Picàvem l’all i la sal i poc a poc hi anàvem afegint els trossos de polpa de codony bullit, tot aixafant-los.
Pas 2: Hi afegíem l’oli i anàvem remenant com si féssim un all i oli fins que la textura ens semblava prou cremosa i homogènia. Ho tastàvem i rectificàvem de sal si calia.
I apa, a fer-nos una torrada al foc amb una bona capa d’all i oli de codony.
La mare n’omplia uns quants pots i els posava al rebost, de manera que en teníem per unes setmanes.
CALÈNDULA O BOIXAC (Calendula officinalis)
CAMAMILLA dolça (Matricaria chamomilla o Matricaria recutita)
CÀRTAM (Carthamus tinctorius)
Planta de la família dels cards i les carxoferes, les seves flors es fan servir com a colorant ( falç safrà) i de les llavors se n’extreu l’oli.
Cultiu
El càrtam és una herba rústica pròpia de les terrers me
diterrànies, que viu en terres pobres, allí on viuen els cards. No necessita gaire aigua.És un dels cultius més antics de la humanitat. Els antics egipcis ja el cultivaven. Es sembra a la primavera i floreix cap als inicis de l’estiu. Cap a finals d’estiu la planta s’asseca i la recollim tot separant-ne els estams florals i les llavors. Cada capítol floral conté un bon nombre de llavors. Petites boletes irregulars de color blanquinós que es troben encapçulades dins de la flor punxosa i endurida de color marró.
Curiositats
Algunes veus diuen que el nom de la planta ve de l’àrab :“kârtum”, que vol dir tint, fent referència a l’ús tintori dels estams florals de la planta, que encara es fa servir i s’aplica a les pintures. D’altres veus defensen que ve del grec “kathaíp-o” que vol purga, donades les propietats purgants del càrtam.
Propietats i aplicacions
L’oli de càrtam per a l’alimentació té unes caractéristiques semblants a les de l’oli de girasol, però amb més propietats medicinals. S’ha demostrat que augmenta la adiponectina, una proteina que regula la glucosa en sang i el metabolisme dels àcids grassos. També té propietats laxants i antifúngiques.
El capítol floral està format per un gran nombre de petites flors, per això forma part de la familia de les flors compostes. cada flor està formada per 5 petits fulles en forma d’estrella. Les flors contenen cartamina que dóna el pigment vermell.
Les pòlvores per enrogir les galtes es feien amb talc i pols de la flor del càrtam. És una planta mel·lífera i la llavor serveix per aliment d’aus. Les llavors es fan servir en forma de germinats. Les fulles tenen també propietats medicinals i se’n poden fer infusions per a reduir el colesterol, amb propietats laxants i antisèptiques.
El càrtam és una de les espècies que tenim en estudi. De moment la cultivem en petites quantitats i en guardem les llavors per anar-la divulgant.
CEBOLLÍ O CIBULET (Allium schoenoprasum)
Potent herba entre all tendre i ceba. Té les propietats semblants a aquestes plantes, però de la que s’acostumen a fer servir les tiges i les flors en comptes del bulb. És un potent antioxidant i desinfectant.
Cultiu
És una planta bulbosa herbàcia perenne i vivaç que arriba a fer 50 cm d’alt. Les fulles són tubulars i buides per dins amb un diàmetre de 2 a 3 mm. Les flors són de color porpra distribuïdes en una inflorescència.
Es pot realitzar la seva sembra directament o en planter. La data apropiada és a finals d’hivern. En el cas de fer-ho directament es realitzaria en línies espaiades uns 20 centímetres. Recordem que cada planta, amb el temps realitza nombrosos rebrots, creant compactes mates de fulles. Per a la seva plantació triarem aquelles zones que són més ombrívoles, encara que tolera el sol directe. El terreny ha de ser fèrtil i procurar que durant el seu cultiu no li falti la humitat.
Propietats i aplicacions
El seu potent aroma, propi de les plantes de la família Alium, la fa especialment aplicable a aquells plats on vulguem donar un toc a all i ceba però sense que sigui excessivament potent.
Són molt bones les flors engrunades a l’amanida de tomàquet. I la truita a la francesa s’enriqueix amb antioxidants molt sans i que compensen els elements oxidatius del rovell si hi afegim un bon menat de cibulet picadet.
CORIANDRE o cilantre (Coriandrum sativum)
El coriandre o celiandre és una espècie anual de la família de les apiàcies de fins a 60cm d’alt, morfològicament molt semblant al julivert. És un condiment d’ús comú a la cuina índia, llationoamèrica, xinesa i del sud-est asiàtic i cada vegada més també es fa servir a la cuina mediterrània Té una olor intensa, i els fruits també són aromàtics.
Cultiu
Normalment es fa per llavor a la primavera o bé a finals d’estiu perquè com que té un cicle força curt la planta té temps de crèixer , florir i fer llavor.
No té gaires exigències, semblant a les del julivert, perquè li agraden les terres humides i ben abonades. És sensible al fred i per tant al hivern no la tindrem en fresc.
Propietats i alicacions
El seu ús és sobretot culinari. És l’ingredient imprescindible per a plats com el guacamole, el mojo verde o el mojo picón. Nosaltres no l’utilitzem sovint com a condiment als dinars i sopars que oferim al Parc de les Olors, perquè el seu gust encara no forma part de la nostra cultura culinària, però poc a poc l’anirem introduint, sempre explicant la seva gran aportació de magnesi i ferro .
CARXOFERA (Cynara cardunculus var.scolymus)
La carxofera és parenta del card comestible (Cynara cardunculus), de fet n’és una varietat ( var. scolymus). Del primer es mengen les fulles i en canvi de la carxofa ens mengem el brot floral abans d’obrir-se.
Cultiu
Plantem les carxoferes els primers dies de setembre tot assegurant-nos que tenen la terra ben tova i ben adobada. La carxofera és una planta que pot viure perfectament 2-3 anys, i tot i que ens la mirem com verdura comestible, és una planta altament medicinal, per la fibra que conté i els seus principis actius.
I, com s’han de collir? Segons en Jordi Puig, “Les primeres carxofes a collir són les centrals, anomenades capces. A continuació les del segon pis, les filloles, i finalment, les refilloles (abril i maig). No es pot collir la capça fins que les filloles no arribin a l’altura d’aquesta mateixa capça”. En general, per aconseguir la màxima producció de carxofes, cal eliminar la major part dels brots florals que ja no tenen cap funció productiva. Per tant, en tallar les carxofes, s’han d’arranar les tiges tan a prop com sigui possible del punt on broten les següents carxofes. així successivament. Sempre s’ha de tallar la tija de les carxofes anteriors per sota de les del següent pis de floració. Fent això s’incrementa el vigor de les noves flors, ja que s’elimina una part del tronc per on es poden perdre saba i nutrients. Un cop collides les refilloles, ja es pot tallar la planta sencera a 10 centímetres de terra. En funció de l’època de l’any, faran una segona rebrotada i s’iniciarà de nou el cicle de producció. Com ja he explicat, a continuació es poden extreure les estaques i procedir a replantar-les. El consell és fer-ho cada dos anys, és a dir, cada any renovar mitja plantació; així es maximitza la productivitat ( Font: Agrocultura 61)
Al Parc de les Olors la tractem com a verdura i hem fet vàries mostres d’un bon extracte medicinal.
Propietats i aplicacions
Va ser Introduïda a les nostres terres pels àrabs, però és originària d’Egipte. Ja era coneguda pels grecs i pels romans, que li atorgaven poders afrodisíacs.
La carxofa té “vitamines del grup B, en concret niacina (B3), riboflavina(B2),tiamina (B1) i B6 i també vitamina A. És rica en ferro, calci, fòsfor, magnesi, potassi i sodi, i conté unes quantes proteïnes i també hidrats de carboni i mucílags (fibra soluble). Resulta especialment interessant pels àcids que conté, com el cafeoilquínic i el dicafeoilquínic, el cafeic, l’oleic, el linoleic i el pantotènic. També aporta flavonoides· (Font: Ets el que menges) aquests tenen una acció antiinflamatòria molt potent, fet que ajuda a lluitar contra malalties cardíaques.
DONZELL (Artemisia absintium)
És una espècie de planta amb flors del gènere Artemisia dins la família de les asteràcies, nativa d’Europa, el nord d’Àfrica i l’oest d’Àsia. És una herba molt aromàtica i l’antiparasitari més ecològic. A més és la principal herba de l’absenta.
Cultiu
És un arbust perenne que pot créixer des de 60 fins a 120 cm d’alçada; presenta una tija llenyosa i erecta amb multitud de fulles. Les fulles són alternes amb una textura sedosa.
Es tracta d’una planta molt resistent que prefereix l’exposició directa al sol, tot i que també tolera la semiombra. Prefereix també ambients secs i amb bon drenatge.
Les tiges i les fulles es cullen tot l’any. Els botons florals, des de finals de primavera fins a mig estiu, quan les flors estan a punt d’obrir-se. Per a conservar-les cal deixar-les assecar.
Propietats i aplicacions
Es tracta d’un bon antiparasitari extern, tant pels humans com pels animals i les cases, utilitzant-se per a repel·lir les puces, polls i paparres. Al parc fem uns coixins per a mascotes que estan plens de donzell com es feia antigament.
També és un bon antiparasitari intern, pels cucs intestinals. Es recomana una infusió de 8g de flors en un litre d’aigua bullent que s’ha de deixar refredar una hora; cal prendre’n una tassa al matí en dejú.
La infusió de tota l’herba florida es fa servir com a aperitiu i digestiu, i va molt bé en casos de gastritis i trastorns menstruals.
La seva maceració amb oli és colagoga (per expulsar la bilis retinguda a la vesícula biliar).
A més, el cultiu del donzell és un bon remei contra les plagues als cultius pròxims per l’olor que desprèn, i a més les seves arrels produeixen components que inhibeixen el creixement d’herbes.
DONZELL DOLÇ (Artemisia annua)
És una de les més de 300 espècies d’Artemisies ben identificades. Aquest gènere de la família Asteracees són plantes arbustives molt adaptades a les estepes semiàrides i terrenys rústics. Tenen en comú que són arbustos d’intensa olor i amargor.
El donzell dolç (Artemisia annua) és originària de les estepes asiàtiques. Es tracta d’una espècie anual ( aquí l’especificació d’annua) amb llarga tradició d’ús a la Xina, on rep el nom de Qinghao . Però amb molt poca tradició d’ús a les nostres terres, on però s’hi adapta sense problemes. Se l’acostumava aplicar en estats febrils. Als anys 70 del passat segle, tot buscant plantes efectives contra la malària, es va aïllar l’artemisina que conté amb força quantitat l’artemisia annua. I actualment constitueix el principi actiu de la teràpia antimalària identificada com a “Coarten”, produïda per l’empresa Novartis i l’OMS.
Alguns estudis han demostrat que la infusió d’Artemisia annua podia ser efectiva per combatre el virus del VIH. No només per l’artimisina, sinó com a conseqüència de la sinèrgia d’altres principis actius d’aquesta espècie. Darrerament han sortit alguns estudis xinesos que demostren que l’aplicació de plantes de la medecina tradicional xinesa, entre les que hi ha l’artemisia annua, combinades amb els tractaments de la medecina alopàtica, ha estat clarament beneficiosa en la recuperació dels pacients del Covid-19.
Al Parc de les Olors del Serrat en vam plantar un exemplar fa tres anys i ara ens neix on ella vol, perquè la llavor es difon sense problemes amb el vent. Darrerament s’ha difós com una planta amb propietats anticancerígenes i estimula la immunitat. Els components del seu oli essencial són la càmfora, D germacré, cetona artemisia, alcohol artemísia, linalo, cineol, pcimè i tuyona.
La nostra infusió REFORÇA’T està formulada amb Artemisia annua i regalèssia ( que també és un antivíric).
Z
EQUINÀCIA (Echinacea purpurea)
ESPÍGOL(Lavandula angustifolia)
Medicinal (d’aquí ve el sinònim officinalis, referit a les “oficines” de farmàcia). Tradicionalment, s’usa una infusió de flors com a tra
nquil·litzant o inductor a la son.
Perfumeria: s’obté l’oli essencial d’espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per a perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
La mel monofloral d’espígol, que és així considerada si la proporció del pol·len dins la mostra de mel que s’analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de L’Alcarria.
Repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.
ESTÈVIA (Stevia Rebaudiana)
És el sucre dels indis guaranís, procedeix de les terres càlides de Centre Amèrica
, especialment del Paraguai. Popularment se la coneix com fulla dolça o fulla de sucre, però a més d’edulcorant és una planta medicinal amb propietats demostrades, especialment per facilitar el bon funcionament del pàncrees.
Cultiu
Creix en terrenys sorrencs i poc fèrtils. En clima temperat és plurianual (cada primavera rebroten nous i nombrosos brots des de les arrels). És necessari reproduir-la per esqueixos, durant la primavera o també es pot reproduir per llavor. La recol·lecció de fulles es fa just abans de la floració, per mantenir la màxima concentració possible de principis actius. Molt resistent als fongs i s’aprecia una bona associació de l’estèvia amb les tomaqueres i els pebrots, doncs sembla protegir-los dels fongs.
- Sembra: a finals d’hivern es sembre i durant la primavera es reprodueix per esqueix.
- Sòl: sorrenc, poc fèrtil, amb bon drenatge.
- Reg: moderat
Clima i emplaçament: molt de sol
Collita: es pot anar tallant durant l’estiu i cap a la tardor comença a florir i llavors es deixa assecar-se i amb els primers freds ja collirem la llavor.
Propietats i aplicacions
Regula el sucre en sang, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu en general. És intensament edulcorant (l’esteoviòsid és entre 20 i 30 vegades més dolç que el sucre). Funciona en la diabetis tipus II que comprèn un 90% dels malalts de diabetis del món.
Curiositats: el nom d’estèvia prové del cognom del seu descobridor al segle XVI, Pedro Jaime Esteve, que va dur la planta a Europa. El gènere Stevia recull unes 150 espècies d’herbes i arbusts de la família dels gira-sols. Era usada ja en l’època precolombina pels guaranís de la regió equatorial, que l’anomenaven herba dolça o “ka’a he’ẽ” .
ESTRAGÓ (Artemisia dracunculus)
L’Estragó és una herba del club de les artemisies. S’utilitza com a condiment aromàtic especialment a França, fins es fa servir per fer la famosa mostassa. El seu orígen és de Siberia, on es fa una varietat molt més rústica i gran, se la identifica com a estragó rus. Té un gust anisat lleugerament picant.
Cultiu
Les flors són estèrils en És una planta formada per riçomes curts que formen mates denses i amb nombroses tiges herbàcies.
Les fulles són linials, senceres, de color verd fosc i desprenen una forta olor.
L’època de floració és al maig i juny. Les flors són de colors groc verdós i disposades en forma de inflorescència.climes càlids i es multiplica a partir d’esqueixos o divisió de mates a la tardor o primavera.
Propietats i aplicacions
S’utilitza la planta fresca, ja que seca perd aroma i propietats.
Sobretot s’utilitza com a condiment, amb un fort aroma anisat. És molt apreciat a la gastronomia francesa i forma part de la barreja d’herbes provençals i sobretot de la mostassa.
Nosaltres la fem servir a la Festa de la Lavanda. Fem una recepta de pollastre amb mostassa i estragó típica de les festes de la lavanda a la Provença. A més d’incloure-la a amanides, vinagretes i altres receptes.
L’estragó també és una gran font de vitamina C. Afavoreix la digestió i ajuda a expulsar els gasos.
A més, estimula la producció de bilis i és recomanat per fer neteges del fetge i prevenir les pedres a la vesícula biliar.
És conegut també per la seva capacitat de reduir el sucre en sang i millorar la sensibilitat de les cèl·lules a la insulina. Per tant és molt recomanat com a complement per les persones amb diabetis.
Antigament es relacionava amb l’antídot de mossegades de serp, d’aquí el seu nom dracunculus, petit drac. Sobretot per les seves propietats antisèptiques.
ESPERNALLAC (Santolina Chamaecyparissus)
Arbust aromàtic d’olor intensa. El qualificatiu Chamaecyparissus es perquè recorda l’olor del xiprer. Per això se la feia servir com a herba guarda-roba, es posava entre la roba dels armaris perquè les arnes no l’ataquessin.
Te llarga tradició d’ús especialment a Menorca on se la coneix com a Camamilla de Maó. Tot fent referència a les seves qualitats digestives i estomacals. Els principis actius comuns a la camamilla (Matricaria chamomilla)es concentren en els seus botons florals.
L’espernallac és una planta molt ben adaptada als indrets secs i especialment calcaris, per això se la fa servir com a planta ornamental de jardins xeròfils. De manera espontània es troba molt abundant a la Península Ibèrica.
A la Xarxa Parc de les Olors l’espernallac la fem servir com a planta per fer rams decoratius i la flor sobrera la destil•lem per obtenir un hidrolat i un oli essencial fabulós.
FARIGOLA o timó (Thymus vulgaris, Thymus officinalis, Thymus serpyllum)
FARIGOLAEspècie omnipresent a les terres seques i pedregoses de la Catalunya occidental i el baix Aragó. Creix de forma silvestre, creant fabulosos farigolars o timonedes. En segon lloc, perquè es tracta d’una planta que nosaltres emprem i apreciem de forma especial, tant pel seu captivador aroma, com per les seves propietats medicinals i usos culinaris.
Mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d’alçada. Les tiges són llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). Les fulles d’un color verd apagat a l’anvers i d’un color blanquinós al revers.
S’utilitza en amanides, graellades de carn o peix, samfaines, sopes, formatges, verdures, llegums, salses de tomàquet i marinats. Combina bé amb la ceba, el julivert, l’all i el llorer. No s’ha de barrejar amb l’orenga.
Afavoreix la digestió, la circulació i el sistema nerviós. Enforteix, desintoxica i estimula l’organisme en general. En infusió, s’utilitza per tractar la faringitis, la bronquitis i la tos. La seva atraient aroma i plaent gust, activen els teus sentits submergint-te en la frondositat del bosc. A més és:
- antisèptic
- cicatritzant
- antioxidant
- balsàmic
- Digestiu (indigestions i flatulències)
Ja Pius Font i Quer, pioner de l’etnobotànica catalana i peninsular, en la seva obra El Discòrides renovat (1961), assenyala les propietats antisèptiques i antiespasmòdiques del timó. De fet, l’ús tradicional de les seves virtuts guaridores és molt estès a casa nostra, ja que constitueix un dels remeis populars més efectius que hom pot trobar. Estudis recents han demostrat que l’acció expectorant i desinfectant del timol, un dels seus principis actius, la fa especialment recomanable per a la prevenció i el combat de tot tipus de dolences. Ja sigui en sopa o tisana la farigola és cosa sana!
La sopa de farigola, en totes les seves variants, sens dubte constitueix una de les menges més humils i nostrades, però les possibilitats culinàries d’aquesta espècie són gairebé infinites. Pel que fa a l’ampli ús terapèutic de la farigola, convé recordar que la seva infusió, amb mel i llimona, resulta especialment indicada per l’alleujament de catarros bronquials i les infeccions del pit, així com per combatre la faringitis i la tos irritativa.
Feu licor de farigola. En un pot de vidre d’un litre tallar la part superior del manat de farigola, tractant que sobretot hi caiguin les flors i les fulles més tendres, i cobrir el cul del pot. Omplir el recipient amb anisat o aiguardent dolç,tapar i xinxollar bé ( remenar-lo) i disposar el pot a sol i serena durant uns 40 dies. Cada dos dies xinxollar el pot i passat aquest temps de maceració colar el líquid i ja el podeu posar a la nevera i gaudir d’una copeta de licor de farigola.
FARIGOLA
BLANCA (Thymus 
mastichina)
FARIGOLES ENTAPISSANTS
(thymus ciliatus, thymus serpyllum, thymus x citriodorus)
D’entre les moltes espècies de farigoles que hi ha al món, se’n compten més de 150, n’hi ha algunes que s’arrosseguen més que d’altres, és a dir que tenen un desenvolupament més terrer, més entapissant. N’hem seleccionat tres:
La farigola entapissant de llocs secs: Thymus ciliatus
Té un color grisós i presenta un aspecte de fulles petites i peludes. No requereix un reg regular però tampoc suporta períodes de sequera llargs. El fred però no l’afecta gaire. No té un aroma destacat i es fa servir sobretot per a les cobertes verdes.
La farigola entapissant de llocs de muntanya i més aviat humits: Thymus serpyllum
És la farigola que trobem als marges dels camps al Pirineu. Entre pedres, però aprofitant la terra humida. Si la plantem, cal regar-la sovint i no posar-la a ple sol perquè quedarà ben torrada. No fa gaire olor, però si que es recull i s’aprofita com a planta desinfectant i se’n fan unes bones sopes de farigola.
Thymus x citriodorus
La farigola amb olor de llimona, un híbrid seleccionat com a planta culinària per fer servir en fresc:
És la farigola que actualment es comercialitza més per a la cuina perquè té un agradable olor de cítric. El seu creixement és força terrer i per al seu creixement li cal una terra ben afemada i sobretot un reg espaiat però profund.
Flor elèctrica
(Acmella oleracea o sphilantes oleracea)
Planta tropical, molt pròpia del Brasil i del Perú, de la família de les asteràcies, una mena de margarida sense pètals que quan ens la mengem produeix una mena d’adormiment elèctric.
Recentment introduïda a la cuina a les nostres terres, és fàcil de cultivar, sempre que tinguem un medi humit per oferir-li.
CULTIU
És una planta tropical, per tant li agraden els sòls rics en matèria orgànica i sobretot humits. A les nostres terres d’estiu secs i molt calorosos creix molt bé en semi ombra, així no hi haurà el perill que s’assequi.
La sembrarem als inicis de primavera en cultiu protegit en hivernacle i la podem passar a terra quan la temperatura no baixi de 15 º. Diríem que té el mateix règim que les tomaqueres i les alfàbregues
Cal mantenir-li la humitat, si el sòl s’asseca corre el risc d’assecar-se fàcilment.
Se n’aprofita sobretot la flor, que collirem cap a l’estiu. A l’hivern se’ns morirà i llavors podem recollir les llavors per tornar-la a sembrar la primavera següent.
PROPIETATS I APLICACIONS
És una planta que conté espinatol, una substància bioactiva responsable de provocar-nos l’efecte picant i anestesiant. Té a més propietats antioxidants, diürètiques i antiinflamatòries.
Se n’extreu l’oli essencial de Jambú, tot destil·lant tota la part aèria de la planta per a obtenir un oli essencial amb altes concentracions d’espinatol.
CURIOSITATS
La flor elèctrica rep diversos noms, com Paracress, Berro del Pará, Jambú, planta del mal de queixal etc. Forma part del grup de plantes amb poder analgèsic, com ara també hi comptem a l’estragó. En mastegar una flor elèctrica es reduïa el mal de queixal de forma temporal. Però sobretot es fa servir a la cuina. Tant les flors com les fulles es piquen i s’estenen a les amanides proporcionant-los un sabor únic. Al Brasil es fa servir força, especialment en el tacacà, un plat típic d’aquesta regió del planeta. En la medicina popular també té llarga tradició d’ús per a les malalties de la boca, gota, càlculs biliars i fins i tot per tractar la tuberculosi. També se’n fan infusions contra l’anèmia i com estimulant estomacal. A l’Índia es consumeixen cuites al vapor i també s’apliquen a la cuina tailandesa… No només s’utilitza en medicina natural i cuina, també s’incorpora en productes de cosmètica.
FONOLL (Foeniculum vulgare)
El GALZERAN o cirerer de betlem
( Ruscus aculeatus)
El galzeran se’l coneix també com a cirerer de Betlem, suposem que és per la tradició de tallar-lo quan té les boletes vermelles i fer-lo servir per a les decoracions nadalenques.
CULTIU
És un arbust de la família dels espàrrecs i per tant té unes tiges subterrànies ( rizomes) des d’un creixen les diferents plantes externes. Li agrada més aviat l’ombra i precisa de certa humitat. Al hivern, a les plantes femenines hi trobem el fruit , unes boletes vermelles molt atractives com a ornamentació nadalenca. Acostuma a trobar-se en la comunitat dels boscos d’alzines mediterrànies on acompanya al marfull en el sotabosc.
També se’n fan cultius. No és gaire gran, no arriba al metre d’alt. Les fulles són molt petites, quasi ni es veuen, en canvi les falses fulles són tiges aplanades amb forma oval i acabades en punxa. Hi ha exemplars mascle i femella.
PROPIETATS
Els seus fruits són tòxics, però els seus rizomes són apreciats pels seus principis medicinals. Per això se n’ha limitat la recol·lecció perquè podia córrer perill d’extinció. El principi actiu més important que conté als seus rizomes és la rutina, un flavonoide que la fa una planta amb propietats antiinflamatòries i fins i tot anticancerígenes.. Si es pren freqüentment pot ajudar a combatre la flebitis, turmells inflats, gota, artritis, etc.. A més, té fama de ser un bon diürètic.
La textura punxosa de les branques era antigament emprada per fabricar alguns tipus d’escombretes. També s’emprava per protegir els aliments del rebost dels ratolins. Al cobrir els aliments amb les rames o filocladis espinosos, els ratolins no s’acostaven al menjar. Actualment és un arbust protegit i no es pot collir si no és un cultiu.
GINKGO (Ginkgo biloba)
És l’única espècie del seu gènere i de fet és un fòssil vivent i un gran supervivent, quatre arbres de Ginkgo molt propers a la ciutat d’hiroshima van sobreviure a la bomba atòmica i encara són vius.És un arbre amb tradició i qualitats medicinals conegudes sobretot a Xina, d’on és originari. Té diversos usos, tant en la gastronomia, com en la medicina tradicional xinesa i es planta també com a ornamental.
Curiositats
Ginkgo en xinès significa ‘albercoc de plata’ i es creu que el seu nom ve d’una versió llatinitzada de l’ideograma xinès Yin Hsing. Biloba ve del llatí “bi”, dos i “loba”, ‘lòbul’: fulla bilobada, amb una nervació com ara les falgueres, indicatiu que és un arbre molt arcaic i amb una forma semblant a un ventall.
És una planta gimnosperma dioica, això vol dir que té peus masculins i femenins. El peu femení fa una forma piramidal , mentre que els masculins fan una capçada ampla. Poden arribar a fer de 30 a 40 metres d’alçària. Tenen un color verd clar intens per les dues cares, que es torna groc a la tardor. Els peus femenins fan un fruit com una petita pruna de color groc, però l’arbre no fa fruit fins al cap de 30 anys.
Encara que el Ginkgo és originari del Japó i de Xina, actualment s’ha estès com a arbre ornamental en gairebé tots els països. Els europeus el coneixen des de finals del segle XVII i un dels primers exemplars es va plantar a la Universitat de Montpeller.
PROPIETATS
Es considera una planta molt efectiva sobre la microcirculació, tant a nivell cerebral com perifèric. Els principis actius estan concentrats a les fulles. Però només aplicades com a infusions no tenen prou concentració, cal fer servir extractes específics. S’ha arribat a recomanar com a tractament preventiu de l’Alzheimer…Tradicionalment, s’ha utilitzat també com a remei contra l’asma.
A la Xarxa Parc de les Olors tenim previst de plantar-ne properament, per fer un bon homenatge a aquest arbre tan supervivent i especial.
GUIXA
(Lathyrus sativus)
La guixa, guixera, caireta o pedrerol és una planta de la família de les faves, per tant és una lleguminosa que antigament es conreava però que actualment està en desús com a aliment. És una planta baixa en greixos, amb molta proteïna i rica en fibra. No se’n pot prendre quotidianament perquè conté un aminoàcid tòxic. Però si que és una lleguminosa molt interessant per conrear per millorar les terres pobres.
Cultiu
És una herba anual no gaire alta, de 30 a 50 cm. Es planta a l’octubre i es cull a la primavera. La Guixa encara és cultiva actualment a Etiòpia i a l’Índia en terres seques i pobres, ja que és una planta molt poc exigent i com a tota lleguminosa encara fa una labor d’aportació de nitrogen al sòl.
Usos i aplicacions
Es cultiva com a planta farratgera per alimentar els animals, però els humans també en mengen la llavor, encara que conté un aminoàcid tòxic que provoca el latirisme. Perquè això passa quan la guixa forma part de la dieta diària i està associada a una alimentació pobra i rutinària. A la postguerra a Catalunya es va produir un autèntica epidèmia de latirisme i el 1944 es va prohibir la comercialització de les guixes.
A la Manxa encara hi ha la tradició de preparar les “gachas manchegas” amb farina de guixa. En temps de grans sequeres i fam l’”almorta”, és a dir la farina de guixes va tenir un paper estratègic. Per això Goya li fa un homenatge en un gravat : “Gracias a la almorta” , tot fent referència a la importància que va tenir aquest llegum en la fam de Madrid de 1811.
Al Parc de les Olors aquest any hem comprat llavors de guixa que comercialitza Esporus per fer-ne una primera prova de cultiu. El seu valor és agronòmic perquè és una lleguminosa gens exigent i alhora té el valor cultural de ser un aliment que va tenir un paper important en la nostra postguerra, quan els aliments eren molt escassos.
GRAMA (Cynodon dactylon)
GARROFER (Ceratonia siliqua)
Arbre mediterrani de la família de les faves i altres lleguminoses, de creixement lent (fa fruits als 10 anys), que suporta molt bé la sequera i les terres pobres. Fulla perenne d’un verd lluent amb una ombra molt apreciada. D’un arbre s’arriben a collir més de 100 kg de garrofes cap a finals d’agost i durant el mes de setembre.
Cultiu
És un arbre de creixement lent, que arriba a tenir uns 10-12 m d’alçària. Li agraden les terres calcàries prop de mar, amb un clima d’hiverns suaus, perquè no suporta gaire bé les gelades. Els fruits, unes tavelles de color negrós que protegeixen les llavors; aquestes són molt dures, de manera que encara que un cavall o una cabra es mengi la tavella, les llavors es mantindran intactes i el que farà és afavorir la seva disseminació.
Propietats i aplicacions
És un arbre amb múltiples aplicacions i amb un valor ambiental de primer ordre. La fusta del garrofer era molt apreciada per a mobles. I les brancades que sovint quan es fan velles es trenquen s’aprofitaven com a llenya per a la llar de foc. Les seves profundes arrels afavoreixen la filtració de l’aigua de pluja i evita l’erosió. La seva ombra dóna alberg a multitud d’animals i als propis humans. Però el que més s’aprecia són les seves tavelles que embolcallen les seves llavors. Les garrofes tenen un alt percentatge de sucres (20-30%), la seva farina té propietats astringents i de les llavors se n’extreu la farina de garrofí com espessant i estabilitzant dels aliments (E-410) perquè conté un alt percentatge de galactomananes. A les botigues de dietètica es troba un succedani de cacau derivat de la garrofa. Quan el fruit és verd té propietats antifúngiques.
Curiositats: El succedani de xocolata que es fa amb farina de garrofa es diu carob, que és com s’anomena garrofer en anglès.
La llavor del garrofer és molt dura i homogènia, pesa uns 0,20 gr. I per això es va fer servir com a patró del quirat, la unitat de pes en joieria. El nom es deriva de Keration, paraula que significa garrofer en grec.
GAULTHERIA
(Gaultheria procumbens)
La gaulteria o axocopaque. és un regal vegetal procedent de Mèxic i dels Estats Units.
Es tracta d’un petit arbust propi de llocs freds i sorrencs. Les seves arrels s’estenen horitzontalment i les tiges creixen a partir del rizoma soterrat a terra. Les seves flors són blanques i el fruit és carnós, vermell per fora i la seva polpa és blanca, que quan el trenquem ens deixa anar la flaire intensa que ens recorda al reflex. Pel que sembla té unes propietats antireumàtiques considerables.
El seu oli essencial s’anomena “wintergreen”. Conté gaulterina i àcid fenòlics, així com tanins catèquics.
L’etimologia del seu nom respon a Gaultheria en honor a Jean François Gauthier , eminent naturalista del segle XVIII, nascut a Quebec i a procumbens , fent referència a la seva característica d’arbust més aviat terrer.
Com que és una planta de climes freds, de terrenys àcids i amb fruits vermells, s’ha adoptat com una de les plantes de Nadal dels països del nord d’Europa, així com de Canadà i d’Estats Units.
Forma parterres preciosos de fulles verdes tot l’any perquè suporta molt bé el fred. I per nadal acostuma a fructificar amb unes boletes vermelles. A les nostres terres no és gaire coneguda però pot adaptar-se al sota bosc o bé en racons ombrívols i humits formant un parterre preciós.
La Gaultheria procumbens és una planta molt ornamental i alhora medicinal. La bellesa i la delicadesa no està renyida amb ser un ésser viu amb grans poders.
HIPÈRIC o pericó (Hipericum perforatum)
L’hipèric és un gènere d’herbes amb més de 400 espècies. D’entre elles destaca l’Hypericum perforatum que té fama per la seva alta concentració d’hipericina i d’hiporforina, pel que se la considera una herba medicinal de primer ordre.
COM FER L’OLI D’HIPÈRIC?
Es cull quan està en flor. Es fa un extracte excel·lent per restaurar pells cremades, o bé per dolors inflamatoris, mitjançant la maceració de flors acabades de collir.
- Omplir un pot de vidre de flors d’hipèric.
- Afegir l’oli, tot omplint el pot .Per la maceració pot fer-se servir oli de gira-sol .
- Cal embolcallar el pot perquè no vegi la llum i pot posar-se en un ampit de finestra o bé en un porxo on hi hagi un fort contrast de temperatura entre el dia i la nit.
- Segons aquest mètode tradicional en 40 dies ja podrem colar l’oli que ha de tenir una coloració vermellosa intensa i el podem envasar per fer-lo servir.
ALGUNES CURIOSITATS ENTORN L’HIPÈRIC i LES SEVES MÚLTIPLES PROPIETATS
L’herba de les ferides
L’oli d’hipèric es fa servir des de l’antiguitat. Se l’anomenava l’herba de les ferides perquè feia una funció desinfectant i cicatritzant. Era l’antibiòtic per a problemes de pells infectades i la feien servir molt els militars.
Antiinflamatori natural
La hiperforina que conté l’hipèric s’ha demostrat que té efectes antiinflamatoris notables, així com antiviral, antimalàrica i antibacteriana.
El prozac natural
La hipericina i la hiperforina ajuden a aixecar l’ànim. Per això es recomanen infusions d’hipèric per a tractar depressions lleus, ansietat o bé terrors nocturns. Així mateix se li reconeixen propietats antioxidants que milloren l’activitat cognitiva i la memòria. Fins i tot es considera una de les herbes útils per a prevenir l’Alzheimer o demències senils.
Atenció amb el sol!!!
No és bo que prenguem hipèric a l’estiu o bé que prenguem el sol directe, sense protecció solar perquè l’hipèric ens pot provocar fotosensibilitat i se’ns pot tacar la pell si no la tenim ben protegida.
Hypericum perforatum, una herba lliure
Hi ha espècies d’hipèric que són ornamentals, però el hypericum perforatum és una herba lliure, li agrada néixer i créixer on ella vol. Si que es pot cultivar, però cada dos anys s’ha de plantar de nou, al hivern perd la seva activitat vegetativa i ella sola es ressembra i surt a la primavera. Té un cicle semblant a la camamilla dolça, només que l’ hipèric floreix més tard.
Nosaltres el vam sembrar el primer any de cultiu al Parc de les Olors del Serrat, però després l’hem deixat ser lliure i som nosaltres que l’anem a collir on ell vol o pot créixer i florir.
HISOP (Hyssopus officinalis)
HERBA DEL PASTELL o GLAST
(Isatis Tinctoria)
Planta de la família dels bròquils i les cols (brassicàcies). Les seves fulles es feien servir per tenyir de color blau. També és una planta mel·lífera, el nèctar de les seves flors grogues és molt apreciat per les abelles . Darrerament se li reconeixen propietats antioxidants molt importants.
Cultiu
La Isatis Tinctoria és una planta biennal , que pot arribar a créixer fins a 1,20m d’alçada i uns 45cm d’amplada. Floreix d’abril a juliol del segon any. Suporta molt bé el fred i
- Sòl: Poc exigent, s’adapta a qualsevol tipus de sòl.
- Reg: Cal regar-la regularment, però evitant embassaments
- Clima i emplaçament: Sol directe – sol i ombra
- Collita: Les fulles es poden collir tot l’any. Les llavors a l’estiu, quan són ben seques.
Propietats i aplicacions
És una planta originària de les estepes asiàtiques , coneguda sobretot com a planta tintòria, actualment en desús. Però la seva arrel té llarga tradició a la medecina xinesa. Es fa servir en cas d’infeccions i febre. S’estudia com a planta antioxidant i anticancerígena pel seu alt contingut en glucobrasicina, 20 vegades el que conté el bròquil.
Curiositats: S’anomena herba del pastell per la pasta que es fa amb les seves fulles per obtenir el colorant. En temps antics era l’única substància d’on s’obtenia el color blau fins que va començar a arribar l’indi des d’Orient (i posteriorment, els tints sintètics). A la zona del sud de França, propera a Carcasona se l’anomenava fins el segle XVI, la terra de l’or blau, perquè allí es va concentrar el cultiu i el producte per a tintar amb el glast o herba pastell.
HERBALLUÏSA (Lippia citrodora o Aloysia citriodora).
El gènere Kalanchoe agrupa més de 100 espècies diferents, de les quals tres són les que es reconeixen com a plantes medicinals:
Kalanchoe daigremontiana (Bryophyllum daigremontianum),
Kalanchoe pinnata (Bryophyllum pinnatum),
Kalanchoe gastonis-bonnieri (Bryophyllum gastonis-bonnieri).
Ens centrarem a parlar de l’espècie que cultivem al Parc de les Olors des de fa diversos anys: La Kalanchoe daigremontiana.
Es tracta d’ una planta crassa, amb fulles carnoses que actuen com a reserva d’aigua donant-li resistència davant la sequera. Els kalanchoes floreixen cada dos anys. Són plantes tropicals de medis més aviat secs.
CULTIU:
S’adapten al sol a l’exterior i a l’interior també poden viure, sobretot al hivern. No suporten les gelades, però si a l’estiu les tenim a l’exterior i cultivarem plantes rústiques que llavors al hivern poden resistir fins a -5ºC.
No són gaire exigents amb els nutrients del sòl, però els agraden sobretot els sòls lleugers, sorrencs..
No cal regar gaire i cal vigilar que no s’entolli l’aigua ja que hi ha risc de podrir les arrels.
Té una reproducció curiosa i fàcil, ja que a les pròpies fulles li surten fillols que en caure o bé si els plantem es reprodueixen fàcilment.
Per reproduir la kalanchoe Pinnata i la kalanchoe Gastonis generalment, cal posar fulles sobre torba per provocar l’aparició de fillols.
Per collir-les el millor és anar tallant les fulles des de baix, és a dir, primer les més velles i deixarem sempre, com a mínim les 4 fulles superiors, o correm el risc de matar la planta.
PROPIETATS I USOS
L’alt contingut de flavonoides i bufadienòlids en el líquid que es troba a les fulles del kalanchoe daigremontiana fa que sigui considerada una planta amb alt interès medicinal, ja que els flavonoides són pigments naturals que tenen una acció antiinflamatòria en el nostre orgnaisme, mentre que els bufadienòlids són esteroides que són els responsables que es consideri que poden tenir un efecte favorable contra les cèl·lules cancerígenes. Per això se la considera que és una planta antitumoral, antihistamínica, antiinflamatòria i inmunomoduladora.
A més és fàcil de prendre perquè bo i crua les seves fulles es poden menjar trencadetes en trossos a l’amanida o bé en sucs verds.
LÀDAN (Cistus ladaniferus)
Una gran planta oblidada per als perfums
El làdan és una estepa de fins a 2,5m d’alçada pertanyent a la família de les Cistàcies. El làdan és l’exsudat resinós que s’extreu del Cistus Ladaniferus, és amarg, intensament aromàtic i enganxós.. L’hem aplicat com un dels fons bàsics del nostre perfum Làdan.
CULTIU
És propi de terrenys granítics i pissarrosos de les terres mediterrànies seques. És per això que es considera una espècie rústica de fàcil adaptació, creixement ràpid i bones condicions perquè tolera llargs períodes de sequera.
El podem cultivar en jardins i en terrasses , preferiblement a una àrea solejada
Les flors són molt grans, vistoses i aromàtiques. Per conèixer la importància d’aquesta planta al mediterrani hem de saber que la majoria de mel que es produeix al país porta una part de pol·len del Cistus ladaníferus.
USOS I PROPIETATS
S’utilitza la resina, denominada Làdan, i les fulles picades com a pegats.
S’ha fet servir com a remei clàssic de tipus balsàmic en la preparació de xarops per la tos i la bronquitis. També es recomana com a antisèptic ginecològic.
El làdan es pot fer servir en la preparació d’ungüents i tintures per tractar els dolors reumàtics, les contusions i els traumatismes, així com les inflamacions osteoarticulars, en forma de pegat.
Però sobretot té molta rellevància el seu oli essencial, que suposa una aportació per als perfums perquè n’aconsegueix incrementar la seva permanència i aporta un aroma a bosc mediterrani sec molt interessant.
No es recomana la seva administració oral.
LAVANDA o Barballó (Lavandula latifolia)
LAVANDA o CAP D’ASE (lavanda stoechas)
LLENTISCLE
(Pistacia lentiscus)
El llentiscle un arbust fantàstic, ben propi de les nostres terres
El LLENTISCLE és el nostre arbust-arbre de festucs, però els seus fruits són massa menuts per ser comestibles. El seu parent del que es recullen els fruits dels festucs és la Pistacia Vera. Això no vol dir que el llentiscle o mata no sigui una espècie de la nostra flora útil molt interessant.
CULTIU
Creix de manera espontània al sotabosc i ribes de la Catalunya de terra baixa, el trobem des del nivell del mar fins cap els 800m d’altitud. És un arbust-arbre , que pot arribar als 6 metres d’alçària i tot l’any és verd. Té un creixement ràpid i admet molt bé les podes. És un arbust excel·lent per fer tanques i és un bon refugi i aliment per a la fauna salvatge.
USOS I PROPIETATS
La seva saba s’anomena màstic i s’utilitzava per fer goma o làtex molt aromàtic. A l’antiguitat es feia servir com a goma per mastegar i encara avui s’aplica a l’ortodòncia , per a vernissos i en algunes cultures en fan licor. A Grècia en fan la Mastika, un licor característic de l’illa de Chios. La saba es recull entre l’agost i el setembre tot fent unes incisions a les branques més gruixudes.
El seu fullatge es conserva sempre verd, àdhuc quan ja se l’ha tallat, per això és molt valorat per aplicar-lo a rams decoratius. La seva fusta també s’aprofitava per fer-ne peces d’ebenisteria i se’n feien escuradents. Les branques del llentiscle i de la murtra es feien servir tradicionalment per ornamentar els pessebres i els carrers. Actualment la floristeria sostenible l’ha descobert i apliquen el brancatge de llentiscle per fer corones i rams ornamentals, el que ha provocat que hi hagi colles que van tallant llentiscle per vendre’l de manera incontrolada.
Els seus fruits a l’antiga Roma es confitaven com si fossin olives, però actualment només serveixen per als animals o bé se n’extreu l’oli que crema molt i molt bé.
LEVÍSTIC
(Levisticum officinalis)
Herba perenne, fortament aromàtica. L’olor d’aquesta planta recorda lleugerament l’api encara que és més forta. Probablement originària de l’Àsia central, és utilitzada com a espècie per condimentar plats, sobretot al sud i centre d’Europa.
Cultiu
L’api de muntanya o levístic és de la mateixa família que l’api (apiàcies o umbel·líferes). És perenne i pot arribar als 2 metres d’alçada i semblar un petit arbust. És resistent a temperatures molt baixes.
Si es fa servir amb fins culinaris es pot tallar cada any bones quantitats d’ell, que rebrotarà sense problemes l’any següent. Es poden fer servir les fulles, les tiges i les arrels dessecades.
Per plantar les llavors, submergeix-les en aigua durant la nit anterior a la sembra i comença cultivant les llavors a l’interior, unes 10 a 12 setmanes abans de la darrera glaçada de la primavera.
Tolera bé el sol però si s’ubica a zones una mica obagues aconseguirem mantenir la humitat del sòl adequada. Necessita sòls humits (humit però no entollat) i molt rics en matèria orgànica.
Propietats i aplicacions
Segons l’Agència Europea del Medicament (EMA), el levístic té aprovat el seu ús tradicional com a diürètic per augmentar l’eliminació d’orina com a coadjuvant d’afeccions urinàries lleus. Diürètic aquarètic (indueix l’eliminació d’aigua, però no de sals).
És utilitzat per a l’elaboració de vinagre aromatitzat i les seves fulles joves s’utilitzen per condimentar sopes, guisats o marinats de carn. A la gastronomia alemanya s’empra per amanir patates cuites i a Itàlia per a l’elaboració de salses de tomàquet.
Al Parc de les Olors el vam descobrir fa uns anys i n’hem fet un cultiu encara molt limitat perquè en la nostra cultura encara no ens és gaire conegut. Però l’anem tallant i assecant les fulles per aplicar-les a la Sopeta Depur que fem.
LUFA (Luffa aegyptiaca)
La lufa és un gènere de plantes de la família de les Cucurbitàcies ,com el meló, la síndria o la carbassa, entre d’altres. Resulten molt interessants com esponges naturals.
Cultiu
Són plantes molt sensibles a les glaçades, necessiten temperatures superiors als 20ºC. Se sembren de forma similar als carbassons. Creixen en forma de planta enfiladissa, per això es recomana posar uns tutors perquè es pugui anar enfilant. Poden arribar als 2 metres d’alçària.
- Sembra: Primavera
- Sòl: humit , ben drenat i amb força matèria orgànica
- Reg: regular
- Clima i emplaçament: planta subtropical , viu bé entre els 15 i els 35 ºC
- Collita: tardor, quan els fruits són madurs
Propietats i aplicacions
La
xarxa de fibres que componen internament el fruit s’utilitza com esponja per exfoliar i suavitzar la pell, activar la circulació sanguínia, eliminar cèl·lules mortes i ajudar a prevenir la cel·lulitis. S’ha d’humitejar l’esponja i aplicar-la suaument sobre la pell amb moviments circulars.
Curiositats: la lufa és originària de l’Índia; a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica es cultiva sovint com a hortalissa. El gènere luffa compta amb 7 espècies. Per utilitzar l’esponja, hem de collir el fruit quan sigui madur i deixar-lo assecar completament 2 mesos. Ja ben sec el pelarem i li traurem totes les llavors que guarda al seu interior. Llavors caldrà rentar l’esponja amb aigua i lleixiu o amb aigua oxigenada perquè quedi ben blanca i una vegada assecada al sol, ja es podrà fer servir.
MENTA(Mentha viridis)
Menta (mentha piperita)
La menta piperita és una herba de la família de les plantes labiades. És una planta molt aromàtica i perenne. La van portar a la península els àrabs, ja que ells feia anys que la utilitzaven per aromatitzar els tes. Té un ampli espectre medicinal i cosmètic i també es fa servir per part de la indústria alimentària.
Cultiu
La menta piperita té unes fulles més fosques que altres mentes i la seva tija és vermellosa.
Totes les mentes necessiten terres fresques i un clima humit,i tenen petites flors labiades, de tija quadrangular i fulles oposades més o menys dentades.
Les mentes són plantes rizomàtiques, de manera que creixen a través de les seves tiges subterrànies que s’estenen sota terra.
Es cull tot l’any excepte al hivern. Normalment si es vol aprofitar la fulla es cull abans de la floració, mentre que si el que es busca és l’obtenció de l’oli essencial es pot collir florida.
En un any poden fer-se de 5 a 6 collites de menta. Es recull a màquina i el seu assecatge és molt sensible a l’atac dels fongs. S’ha d’assecar a uns 30 graus de temperatura i en safates horitzontals amb una capa fina de planta. L’assecatge dura uns 2-3 dies i llavors es desfulla i es moltura adequadament segons l’ús a que va destinada.
Propietats i aplicacions
La menta piperita és la que té més propietats medicinals a causa del seu gran contingut de mentol (antisèptic i analgèsic dental).
És una de les herbes més versàtils i a més pot utilitzar-se com a saboritzant per millorar el gust de les tisanes.
Mastegar fulles pot ser un bon remei contra l’halitosi. Els bafs s’utilitzen contra la congestió nasal, la faringitis i la bronquitis.
La infusió de flors i fulles és hepàtica i digestiva, ja que estimula el procés de digestió, protegeix la mucosa digestiva i és aperitiva. També es considera una bona aliada de l’estudi ja que estimula la memòria.
A més es fa servir com a condiment alimentari: les fulles es poden menjar crues, en amanides .Té tradició la sopa de menta per calmar el mal d’estòmag.
Com a Parc de les Olors tenim l’oli essencial de menta piperita que va molt bé per al mal de cap i sobretot unes dues gotetes d’oli essencial de menta bassejades en una crema hidratant ens permet aportar-nos una sensació de frescor que ens fa molt més suportables els estius calurosos.
MORINGA (Moringa oleifora)
Arbre originari del nord de l’Índia. Es tracta d’un arbret caducifoli que té un creixement molt ràpid. En un any pot arribar a créixer fins a 3 metres. Té fulles compostes grans i al cap de 7 mesos de ser sembrat ja floreix. Els seus fruits són tavelles de color marró que pengen.
CULTIU
El cultiu és molt rústic i es fa molt fàcil de cultivar, encara que a les nostres terres pot morir-se cada hivern si arriba a gelar. Les flors acostumen a aparèixer quan hi ha sequera i l’arbre s’estressa i perd les fulles.
El creixement ràpìd de biomassa que fa la Moringa ha fet que s’estudiés com a cultiu productiu tant d’oli com de biodièsel. Es compta que en una hectària de Moringa poden produir-se un rendiment de 1500 litres d’oli i més de 1400 l de biodésel.
USOS I PROPIETATS
Les fulles de la moringa, així com els seus fruits són comestibles. Se’n poden fer sucs o bé les seves llavors es couen a mode de llegums. Fins i tot les arrels són comestibles, semblen pastanagues amb gust picant. Pel seu alt contingut en aminoàcid se’l considera un superaliment.
Un altre ús curiós i ben interessant és el de fer servir les llavors i les tavelles com a purificadors de l’aigua. A la vegada que les fulles s’apliquen com a farratge i com adob i fungicida contra els fongs que ataquen les arrels d’altres cultius. I finalment la seva llenya s’aplica com a combustible.
MOSTASSA
(Sinapis alba L.)
Cosina de la colza, dels bròquils i les cols, és a dir de la mateixa família de les brassicàcies. A les abelles els agrada veure-la aparèixer als camps i als marges dels camins, ja que és una planta rica en nèctar de primera qualitat. Les flors grogues de quatre pètals, que exhalen olor a vainilla (mostassa blanca) o a cumarina (la mostassa negra) són pròpies de les terres calcàries de la major part d’Europa.
Cultiu
És una de les espècies més antigues i de les primeres en ser cultivades pels humans.
Existeixen més de tres espècies diferents de mostassa, que es distingeixen principalment per les llavors. La mostassa blanca produeix grans llavors de color crema. La mostassa silvestre té minúscules llavors negres. Per últim, la mostassa negra produeix grans llavors fosques. És important distingir-les ja que les dues primeres tenen propietats medicinals semblants però la tercera és un capítol a part
La mostassa és una espècie de cultiu fàcil, que s’adapta bé a varies zones climàtiques, tot i que prefereix temperatures suaus. Es cultiva bé en sòls calcaris amb textura sorrenca i les diferents varietats amb valor agronòmic són resistents a la sequera, però sensibles a l’excés d’humitat. S’ha de sembrar a la primavera i dona una abundant collita al cap de pocs mesos.
Propietats i aplicacions
El seu ús és ampli, tant culinari com medicinal, i inclús com a herba auxiliar. Es pot trobar entre cultius d’arbres o d’herbàcies evitant la pèrdua de nitrògen i disminuint la necessitat d’herbicides per la competència amb les males herbes….
S’utilitzen les llavors per via interna i per via externa, la decocció en forma de cataplasmes.
La mostassa blanca s’utilitza principalment per la cuina, per l’elaboració de mostassa de taula. És molt útil en els casos d’estrenyiment crònic, com a diurètic i fent gargarismes per les inflamacions de les amígdales, tos i angines.
La mostassa negra, en llatí sinapis, és l’element base dels sinapismes o cataplasmes. Té les mateixes propietats que la blanca, però a més és estimulant, fa baixar la febre, i és bona per l’estómac. En cataplasmes o pegats es pot utilitzar com a antiinflamatori, fins i tot en casos de reumatisme.
NOGUERA (Juglans regia)
És un arbre silvestre, subespontani o conreat, de la família Juglandaceae. És l’única noguera conreada a Europa pels seus fruits anomenats nous o anous. És un arbre amb múltiples aplicacions i propietats. Se n’aprofiten els seus tanins per fer de tint i conservant de la fusta (nogalina)i els seus fruits són un gran aliment .
Cultiu
És un arbre caducifoli. A Catalunya es reprodueix fàcilment en llocs frescals. Són característiques les Nogueres de vora els rius del Pirineu que donen lloc als noms dels propis rius (Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana…). Perd les fulles a l’hivern i a la primavera li tornen a sortir, al mateix temps que les flors, de les que n’hi ha de masculines i de femenines. Comença a produir fruits cap als 10 anys.
En els darrers anys se n’han fet extenses plantacions de varietats que no són autòctones.
Propietats i aplicacions
S’utilitzen les fulles joves, el fruit en verd i la nou madura. Els seus principis actius des del punt de vista medicinal tenen propietats antifúngiques, irritants, antisèptiques i pigmentants de la pell. Es recomana en les diarrees per les seves propietats astringents. També és una mica sedant.
Per via externa, les fulles i el fruit de la noguera s’usen en afeccions de la pell, com l’èczema, l’acne i la dermatitis. També pel flux vaginal i per irritacions de la gola.
La tradició de fer servir les nous verdes per fer ratafia no deixa de ser per les seves propietats i sobretot perquè així el licor queda tenyit del color marró característic de la Noguera.
Si alguna vegada colliu nous, recordeu de posar-vos guants perquè sinó us quedaran els dits tenyits de marró fosc.
OLIVARDA (Dittrichia viscosa L.)
Inula viscosa
L’olivarda és una de les mates silvestres més comunes a tota la zona litoral catalana, valenciana i les illes Balears. És una planta aromàtica que fa una olor particular que recorda a la càmfora, deguda a una resina que fa que tota la planta sigui enganxosa al tacte, i d’aquí el nom llatí “viscosa” de l’olivarda.
Cultiu
És una mata perenne i molt resistent a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d’alçada però generalment no ultrapassa els 100 cm.
A l’hivern mor la part alta de les tiges i s’asseca gran part de les seves fulles, que s’enganxen a la tija molt de temps abans de caure. Per aquesta raó es considera una mata semicaducifòlia.
L’olivarda floreix a la tardor, de setembre a novembre.
Algunes espècies de les papallones conegudes com a “blavetes” viuen lligades a l’olivarda, així com enemics naturals de la mosca de l’olivera, fet pel qual s’aconsella mantenir o plantar olivardes en els olivars.
Propietats i aplicacions
L’olivarda té múltiples aplicacions a la medicina tradicional contra la malaria, les malalties de les vies urinàries, i com a astringent. També té propietats cicatritzants de ferides i per cremades
S’utilitza sobretot el seu oli essencial.
També és útil com a controlador de la plaga de mosca de l’olivera, ja que viuen lligades a l’olivarda i així no ataquen a les oliveres. És per això important plantar olivardes en els cultius d’oliveres.
Alhora és capaç d’acumular i absorvir metalls pesats del terra, i així ajudar a descontaminar-lo.
ONAGRA(Oenothera biennis)
L’onagra o planta coneguda també com a herba de ruc té propietats medicinals relacionades amb el tractament dels dolors menstruals, però de les seves llavors s’obté un oli amb uns principis actius molt favorables per reduir el colesterol dolent i reduir la pressió arterial.
CULTIU
La família de les Onagràcees està formada per més de 650 espècies. L’onagra prímula coneguda popularment com herba de ruc és d’origen nortamericà. Però s’ha anat estenent per totes les terres de clima temperat. De fet és una herba que es considera invasiva. Té un cicle bianual , arriba a tenir un metre d’alçària, de flors grogues, grans i aromàtiques. No és gaire exigent amb el sòl. A Europa no va arribar fins el segle XVIII i sobretot com a planta ornamental. Ha estat posteriorment quan s’han anat reconeixent les seves propietats medicinals.
PROPIETATS I USOS
El que s’aprofita bàsicament són els seus fruits: unes càpsules de les que per pressió s’extreu el seu oli. Les càpsules d’oli d’onagra és un producte de para farmàcia molt conegut per les seves propietats ginecològiques (per evitar els dolors del síndrome premenstrual) i també perquè afavoreix la reducció del colesterols dolent.
Amb tot, els indis americans n’aprofitaven tant els fruits, com les fulles, les flors i especialment les seves arrels que tenen bon gust. Les flors també tenen aplicacions culinàries. Es poden fer servir per posar a les amanides.
FLOR DE LA PASSIÓ
(Passiflora caerulata )
La Passiflora és un gènere de plantes format per més de 500 espècies. La major part d’elles són originàries de les terres tropicals del continent americà. El seu nom fou atribuït per part dels missioners espanyols quan van fer servir les diferents parts de la flor tan espectacular que té aquesta planta per adoctrinar als indígenes americans.
CULTIU
Són lianes de fulles grans d’un verd intens. Per a ser pol·linitzades precisen d’una abella força gran o bé de colibrís. La inexistència d’aquesta fauna auxiliar a les nostres terres fa que els fruits ( el maracuyà ) queda buit.
És una planta tropical per tant no li agrada el fred, si l voleu fer viure a les nostres terres busqueu-li un indret arrecerat del fred i del vent. Pot ser que al hivern s’assequi però en el nostre cas ens ha tornat a brotar a la primavera. Si que és veritat és que la Passiflora caerulata és la més resistent al fred.
PROPIETATS I APLICACIONS
A Amèrica el fruit es menja , és una fruita deliciosa amb unes llavors fosques petites que no es separen de la polpa i se’n fan des de postres o sucs excel·lents , especialment les de la passiflora edulis, que a més de ser sedant es considera un fruit afrodisíac. Però a Europa els fruits no ens maduren i llavors s’aprofiten les fulles i les flors que s’assequen i es molturen per fer infusions sedants.
PERILLA (Perilla frutescens)
Planta de la família de les lamiàcies, també coneguda com a “Shisho”. De sabor fort, com d’alga. la seva olor és entre la menta i l’anís.
Com es cultiva: És una planta anual, pròpia de terres més caloroses i humides. La seva llavor germina força bé i creix ràpidament. A la tardor en començar a fer fred floreix i fa molta llavor.
Sembra: finals d’hivern (a hivernacle) primavera (directament a l’exterior).
Sòl: ric en matèria orgànica i ben drenat.
Reg: Vol regs regulars per poder mantenir la seva massa foliar.
Clima i emplaçament: Planta de temporada d’estiu. Vol sol.
Collita: Es cull quan la planta ja ha desenvolupat la seva massa foliar. Si el clima ho permet
Pot fer-se’n dues collites. I una tercera per collir la llavor que concentra moltes propietats.
Propietats: L’oli de les seves llavors té un alt contingut en àcid gras Omega 3 i àcid alfa-linoleic. La part medicinal a utilitzar són les seves fulles que contenen també un alt contingut en ferro i calci. La perilla té propietats antial·lèrgiques (antihistamínic) i antiinflamatòries. S’utilitza bàsicament per tractar afeccions respiratòries, refredats, grip i per intoxicacions alimentàries causades pel peix.
Curiositats: Als restaurants japonesos utilitzen la perilla per preparar el sushi i així evitar al·lèrgies i intoxicacions alimentàries que es poden produir al menjar el peix cru. Es va introduir a Japó al segle VIII i des d’aleshores és molt popular a la cuina per les seves propietats.
PLANTA DE LA VIDA
(Synadenium grantii Hook o Euphorbia umbellata)
L’anomenada planta de la vida és un arbust africà. Rep aquest nom tan potent perquè se li reconeix una funció medicinal de llarga tradició i ampli espectre. La Mare Teresa de Calcuta sembla que curava miraculosament als seus pacients amb l’aigua de la vida preparada amb aquesta planta.
Cultiu
És una planta fàcil de cultivar , arriba fins els 3 m d’alçària. Suporta el sol directe. Quan arriba el fred i gela pot perdre la fulla i fins i tot assecar-se. Per prudència millor entrar-la dins de casa al hivern si viviu en zona de clima rigorós.
La textura de les fulles és molt semblant a les suculentes i en el seu interior guarda un làtex que amb contacte directe amb la pell pot ser irritant.
Propietats
Fa més de 30 anys que el científic norteamericà Gran Hook en va identificar el compost actiu : el phorbol que sembla tenir una incidència positiva en els processos degeneratius dels càncers i en regenera els teixits afectats. També se li reconeixen propietats antibacterianes i insecticides.
Però el làtex que segrega pot ser irritant per la pell si hi tenim contacte directe. Sempre s’ha de diluir.
Al Parc de les Olors la tenim en test, per poder-ne fer proves de reproducció i per protegir-la del fred.
PONIOL (Satureja fruticosa)
Arbustet mediterrani, que creix sovint entre pedres, té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos de descomposició, sobretot dels in
fants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.
Com es cultiva: És una planta perenne que creix en forma d’arbust de petita alçada, no superant els 50cm. No li agraden els terrenys massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu i a vegades ho torna a fer a la tardor.
Sembra: primavera i tardor
Sòl: calcari i amb bon drenatge
Reg: Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem
Clima i emplaçament . Solellat i sec.
Collita: Quan floreix, pot ser que floreixi dues vegades a l’any.
Propietats: Les seves propietats són desinfectants, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a trastorns estomacals i per processos d’infecció o irritació del sistema digestiu.
Curiositats: A vegades se’l confon amb la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. El seu potent aroma complex però amb tocs intensos mentolats la fa molt adient per afegir en petita quantitat als plats més indigestos i a les sopes i cremes de verdures.
Ens diuen que hi ha passa de grips intestinals, molèsties intestinals i descomposició, molt malestar que podem resoldre amb el PONIOL.
EL PONIOL té llarga tradició a les nostres terres com a planta que resol qualsevol dolència intestinal, especialment aquella que suposa descomposició.
El poniol antigament tenia molta tradició d’ús a les nostres terres perquè es coneixia la seva efectivitat per aturar les infeccions intestinals i especialment la descomposició que produïa el tifus i que era una de les causes de mortalitat infantil més importants. Quan els nadons deixaven de mamar i començaven a beure aigua no tractada era quan molt sovint tenien tifus i en pocs dies podien deshidratarse i morir.
Llavors se’ls tractava amb infusions de poniol i en poques hores se’ls reduïa la infecció i el perill de deshidratació.
Per això aquest arbustet mediterrani tan aromàtic com humil, que creix sovint entre pedres ha donat lloc a cançons i contes, perquè no deuria ser senzill que els petits es prenguessin una aigua de poniol. També tenen tradició les sopetes de poniol. Però des de fa ja moltes dècades la medicina alopàtica ha tret el protagonisme al Poniol.
Tot recollint aquesta tradició, des del Parc de les Olors volem que aquesta planta torni a ser reconeguda i per això us l’oferim en diferents formats:
- Com planta en verd. La reproduim a partir de la nostra pròpia llavor i a la primavera ja en tindrem planter, perquè és fàcilment cultivable en test o bé a l’hort.
- Com a sopeta depurativa, en pols, en bosseta barrejada amb levístic per fer-se un brou saladet que es pot acompanyar d’arròs bullit o bé pa torrat.
- Infusió depurat a granel, amb una barreja de poniol, herballuïsa… amb un toc d’estèvia.
- Infusió digestiva amb poniol i regalèssia, en bossetes tot formant part de la col·lecció d’infusions per a la biodiversitat.
PONSÈTIA o flor de Nadal
(Euphorbia pulcherrima)
CULTIU
Floreix de novembre a febrer i per fer-ho necessita passar més de 12 hores a fosques cada dia. Per això coincideix amb el nostre hivern. Normament la punsetia l’hem de comprar cada any perquè se’ns acostuma a morir. Però això ho podem solucionar si sabem les claus per la seva supervivencia: Pel que fa a la temperatura, no li agrada el fred però tampoc la calor. Entre 16 i 22ºC i no li agrada estar al mig d’un corrent d’aire ni tampoc canvis bruscs de temperatura. Vol humitat ambiental perquè sinó li cauen les fulles, regar-la sovint però no en gran quantitat i sobretot adobar-la amb fem de cucs , ric en nitrogen, abans de la floració o quan la trasplantem. Li va molt bé que la reguem per immersió i en aigua tèbia, però no durant més de 15 minuts. Quan li cauen les fulles després de les festes de nadal, no la llenceu, estarà viva, però no brotarà fins la primavera. Mentre no té fulles es poda l els tronquets tallats ens poden servir com a esqueixos per fer noves plantes.
PROPIETATS I USOS
És originària de Mèxic , allí és un petit arbre que pot arribar a tenir 4 m d’alçària. Els indígenes la feien servir com a planta tintòria i el làtex que desprèn com a insecticida i per a curar berrugues i altres malures. Els colonitzadors espanyols van difondre el costum d’adornar les esglésies per Nadal amb la ponsètia. Durant el segle XVII el costum es va difondre pel continent europeu i posteriorment l’ambaixador nordamericà a Mèxic, Joel Roberts Poinsett va ser el que li va donar el nom popular i la va introduir als EEUU. Des del segle XIX s’ha anat universalitzant com a planta de nadal.
REGALÈSSIA
(Glycyrrhiza glabra)
Quan pensem en la regalèssia, de ben segur que la nostra imaginació vola cap als records d’infància de les populars pastilles o d’aquelles llargues llaminadures negres, fetes amb l’extracte d’aquesta planta, popularment anomenat “pega dolça”. Possiblement també ens vindrà al cap el tronquet de la regalèssia en el seu estil més pur, que fins fa poc els més petits, i els que no ho eren tant, acostumaven a llepar i succionar aprofitant-la infinitament. Però… Com és la planta de la regalèssia?
La planta: un arbust que té molta vida subterrània
La regalèssia és una espècie arbustiva perenne provinent de l’Europa Mediterrània i de l’Àsia Menor, però s’ha anat estenent a les terres mediterrànies i a d’altres indrets del món, gràcies a la seva adaptabilitat a terres humides, més aviat argiloses, i especialment a la llera dels rius. A Catalunya, la podem trobar amb especial incidència a les terres properes al riu Ebre. Es tracta d’una planta vivaç o perenne, que es reprodueix molt fàcilment de manera asexuada per estolons que s’estenen per sota terra de manera horitzontal, igual que fa la menta.
El seu cultiu
És de la família de les fabàcies o lleguminoses, cosa que significa que conté bacteris simbiòtics que ajuden a la fixació de nitrogen al sòl. La seva tija sucosa no és una arrel, sinó una tija subterrània o rizoma. Com tota lleguminosa no és una planta gaire exigent, però si que precisa tenir humitat sota terra, cap a 50 cm de profunditat. Per això s’estén molt sovint en les terres frescals de vora els rius.
Per reproduir la regalèssia s’acostuma a utilitzar un tros del rizoma que tingui com a mínim un borró. A través de la llavor costa una mica més, ja que s’ha de deixar en remull almenys 24 hores abans de sembrar-la i no hi ha gaires garanties que germini.
De fet la major part de les terres on es cull la regalèssia no és producte d’haver-la cultivat, sinó que s’hi ha anat instal·lant i estenent espontàniament. N’hiha molt cultiu per exemple al poble de Corella , a Navarra, a les terres on fa anys s’hi cultivaven espàrrecs. En abandonar-se aquest cultiu la regalèssia va anar colonitzant les terres abandonades i ara n’és el cultiu alternatiu principal.
Collir la regalèssia consisteix en arrencar una part dels seus rizomes subterranis. Cal que el rizoma tingui un cert gruix i per això cal esperar com a mínim uns tres anys. La collita es fa a mà després que l’estripadora d’un tractor hagi aixecat les tiges subterrànies de la regalèssia. Com que sempre en queden trossos, d’aquestes restes, altra vegada colgades pel tractor, en sortiran noves plantes.
L’espècie de regalèssia que creix a les nostres terres és la més valorada i l’estat espanyol és un dels productors més destacats del món.
Components i propietats
Com el seu nom científic indica (Glycyrrhiza: del grec rhiza, “arrel”, i glyks, “dolç”), d’aquesta planta n’aprofitem principalment els seus rizomes dolços. Aquesta dolçor tan característica la dona el seu component principal, anomenat glicirizina, que conté sucres i té un poder edulcorant cinquanta vegades superior a la sacarosa.
També conté una alta proporció de flavonoides (licoflavonol, licoricona, glicerol, glizarina, formononetina, isoliquiritigenina, glabrol i glabrona), saponines, tanins betacarotens, aminoàcids, proteïnes, àcids (salicílic, màlic, betulínic, glicirrètic), sals minerals (calci, crom, cobalt, fòsfor, magnesi potassi, silici i sodi) i vitamines (vitamina C i tiamina).
La regalèssia ha estat investigada i apreciada des de l’antiguitat per les seves múltiples propietats medicinals, tal com indiquen alguns papirs egipcis. Tant a l’antic Egipte com a Grècia, Aràbia i, sobretot, a la Xina, aquesta planta era valorada per combatre la tos i la irritació de les mucoses.
Investigacions recents han demostrat que l’efecte antiinflamatori i calmant de la regalèssia és similar al de la cortisona. Té també una acció antivírica, ja que augmenta les defenses tot afavorint la formació de leucòcits i anticossos. Fins i tot es diu que la regalèssia és l’única planta capaç d’augmentar la libido femenina, ja que estimula la producció d’hormones. Però també se li reconeixen propietats per elevar la pressió arterial.
Actualment, la glicirizina, present als seus rizomes, és àmpliament emprada com a additiu edulcorant a la indústria farmacèutica i alimentària. Per altra banda, en productes cosmètics se li reconeix una acció despigmentadora (molt important en el cas de la fabricació de cosmètics per al mercat xinès) i també s’aplica com actiu de cremes per a pells sensibles.
La regalèssia i les infusions
La regalèssia s’aplica amb freqüència a les infusions perquè és un edulcorant natural que aporta un gust de fons molt característic. Com que es tracta d’un rizoma llenyós, la regalèssia precisa d’una decocció per extreure’n tots els seus principis actius. Si el que fem és escaldar el contingut de la bosseta 3 ó 4 minuts, aconseguim que la seva presència sigui com un matís dolç i suau sense que les seves propietats es manifestin amb radicalitat i per això no tindrà un efecte especialment hipertensor. Es presenta, doncs, com una molt bona alternativa a l’hora d’hidratar-nos, tot evitant així begudes ensucrades o processades. Ens aporten principis actius antioxidants i desinfectants que actuen com a una autèntica medecina preventiva.
La regalèssia i les nostres infusions per la Biodiversitat
Fa uns mesos us parlàvem de la regalèssia de l’Ebre i del projecte de valoritzar-la. Ja ho hem fet. Hem creat una col·lecció de 3 infusions : ALEGRIA, CALMA I DIGESTIVA, on la regalèssia s’acompanya de diferents espècies de plantes aromàtiques i medicinals mediterrànies. Unes infusions amb un envasat lliure de plàstic, amb piràmides compostables. Comprar aquestes infusions suposa una aportació a la biodiversitat i el suport a una manera efectiva de fer economia social i circular.
El Grup de Natura Freixe de Flix, l’empresa Reyoma de Montcada i Reixac i la Xarxa Parc de les Olors s’uneixen per impulsar l’ús d’aquesta planta que creix en abundància a la llera del riu Ebre i presenten tres combinacions diferents de plantes aromàtiques en format d’infusió on la regalèssia és l’ingredient comú: tres dolces fórmules per cuidar i reforçar la nostra salut i alhora ajudar a que la Reserva Natural de Sebes pugui seguir sent un projecte viu i sostenible.
ROMANÍ
(Rosmarinus officinalis o Salvia rosmarinus)
És una planta amb flors que pertany a la família de les lamiàcies. És un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. Té un aroma fort i intens. S’utilitza tradicionalment com a condiment a la cuina mediterrània, encara que les seves propietats són molt reconegudes per a la cosmètica i cada vegada més per altres usos medicinals (infusions, parafarmàcia,…)
Cultiu
És un arbust perenne i aromàtic d’un metre d’alçada normalment. Les fulles són petites i estretes. Tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc al revers, on emmagatzemen l’oli essencial. A l’estiu es pleguen per protegir l’oli essencial de les altes temperatures.
Floreix quan comencen a baixar les temperatures, ja que no tolera bé el fred. El romaní és un arbust mediterrani que prefereix el clima càlid i estar proper al mar.
Una altra característica d’aquest arbust és que té les arrels molt profundes, com la majoria d’arbustos mediterranis. Fet que l’ajuda a resistir les sequeres, però que fa que visqui malament en contenidors o testos.
Cal anar-lo podant perquè no faci uns troncs molt llenyosos. A la tardor també és un bon moment per fer esqueixos.
Una associació favorable és la plantació d’ametllers amb lineals de romanins. Aquesta associació a més afavoreix també i molt a les abelles. El romaní i l’ametller coincideixen en tenir una floració durant l’hivern. La flor de l’ametller té molt pol·len i en canvi la flor del romaní té molt nèctar. Les abelles necessiten el pol·len dels ametllers per a alimentar a les seves cries i el nèctar per fer-ne la mel. La combinació d’ambdós vegetals a més afavoreix la pol·linització i els ametllers tindran bones collites d’ametlles, sense haver-les de tractar de res perquè el romaní és una planta aromàtica amb un alt nivell d’antioxidants i terpens, un autèntic repel·lent de plagues de l’ametller.
Propietats i aplicacions
El romaní s’utilitza sovint a la cuina tradicional mediterrània, com a condiment per una gran varietat d’aliments. Té una fragància forta i intensa pel que cal dosificar-ne la quantitat.
Les persones amb la pressió alta l’han de consumir amb moderació, ja que tendeix a pujar-la. A més serveix com a activant i energitzant, un perfecte substitut del té. Nosaltres en fem una infusió que l’anomenem “Activa’t”.
L’oli essencial de romaní s’utitza per activar la circulació, per les varius i per massatges descontracturants. Es pot barrejar unes gotes de l’oli essencial en oli de calèndula o en crema hidratant.
També s’utilitza per evitar la caiguda del cabell i el cabell desvitalitzat. Nosaltres tenim un xampú de romaní amb aquestes propietats.
ROSA DAMASCENA o rosa d’olor
(Rosa damascena)
D’aquí a pocs dies plantarem els rosers que ens envien des de Bulgària. Així introduirem al nostre catàleg de plantes aquesta varietat de roser (Rosa x damascena) perquè ens produeixi una bona tanca aromàtica i també puguem destil·lar les roses per fer-ne una aigua de roses ben bona.
D’entre els milers de varietats de roses, la Rosa x Damascena o Rosa de Castilla és una rosa híbrida producte del creuament de la Rosa gallica i la Rosa mosquatta.
La rosa d’olor de kasanlak és la més valorada. Des del segle XV en aquesta ciutat de Bulgària s’hi cultiven les roses, que pel que sembla van ser dutes per un jutge turc i des d’aleshores s’ha anat estenent el cultiu fins a ser el seu element més identitari. Al voltant de Kasanlak es coneix com la Vall de les Roses. Els màxims productors d’oli de rosa i aigua de roses del món són Bulgària, Turquia, Irán i l’Índia, encara que el cultiu de la Rosa x damascena es va estenent arreu. A França, al Marroc, a Tunis, i fins i tot a Aràbia Saudita comencen a destacar les plantacions de roses d’olor i les destil·leries. Al nostre país no hi ha tradició del cultiu de les roses per a destil·lar i en canvi té una llarga tradició el de les roses ornamentals, amb rituals de tradició com la rosa de Sant Jordi,
per aixó per això es pot considerar una iniciativa molt innovadora i inspiradora la que ha tingut en Mariano Royo a la Vall del Jiloca (Terol), d’on obtenim l’aigua de roses en venda als nostres Parcs.
ROSELLA
(Papaver rhoeas)
Planta espontànea, del gènere papaveràcies, amb principis medicinals especialment concentrats en les seves llavors. Les llavors de la rosella que guarda en unes petites càpsules ben visibles al mig de la flor contenen principis antioxidants, gràcies als compostos fenòlics i flabonoïdes, especialment important un alcaloide lleugerament sedant anomenat rhoeadina.
. Però les seves llavors tenen un interès destacat com a producte alimentari.
La rosella (Papaver rhoeas) no s’ha de confondre amb el cascall (Papaver somniferum) que conté un alcaloide molt més potent: la morfina.
COM ES CULTIVA
La rosella és una herba rústica pròpia de les terres mediterrànies, que creix entre els sembrats, Per als pagesos la rosella (Papaver rhoeas) és una “mala herba”, per als “quemacos” és una floreta preciosa. En realitat és una herba espontània que té una gran capacitat de reproducció i un cert interès medicinal. Però que per a una agricultura industrial de monocultiu és una espècie que cal eliminar amb herbicides.
CURIOSITATS DEL CÀRTAM
Sovint mengem llavors que ens diuen que són de rosella (Papaver rhoeas) al pa, als preparats alimentaris…però ens enganyen. La major part de llavors de Papaver que hi ha al mercat són de cascall (Papaver somniferum), espècie parenta de l’opi que es cultiva per obtenir-ne principis actius amb els que s’elaboren entre altres la morfina i la codeïna. Només a l’Estat espanyol se’n cultiven unes 13000 hectàrees per a aplicacions farmacèutiques. La confusió, interessada o oportunista, ben be no ho sabem, fa que mengem unes llavors que contenen alcaloides opiacis que poden ser perjudicials per a la nostra salut tal i com adverteix la recomanació de l’EFSA (Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària. Recomendation 2014/662/EU, ).
En conclusió, ens caldria canviar la mirada cap a la rosella (Papaver rhoeas) i veure-la com una espècie valuosa de la nostra flora útil i medicinal, de la que en podem consumir les llavors ( en comptes de les de cascall ), però també els pètals de les flors i les fulles tendres (abans de florir) a les amanides.
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
Des del punt de vista de l’agroecologia és una de les herbes adventícies que conviu amb els nostres cultius i que tractem d’aprofitar com a herba per a l’alimentació dels animals quan fem les tasques de desherbat. Actualment també estudiem la manera de recol·lectar els seus capítols florals a màquina i poder-los comercialitzar.
RUCA (Diplotaxis tenuifolia)
La Ruca és una espèc
ie de la gran família de les brassicàcies. És una planta pròpia d’Europa, la trobem tant en estat silvestre com conreada. Té un gust fort, característic i el seu consum està molt relacionat amb la cuina italiana.
Cultiu
És una herbàcia anual de 20 a 80cm d’alt, amb fulles retallades i llargues. Les flors són groguenques i petites, que tenen el gust de les fulles però més fi i per tant també és comestible. El fruit és una síliqua o minitabella com totes les brasicàcies on es disposen les granes o llavors.
Si la sembrem veurem que germina amb molta facilitat. De fet és una de les llavors més apreciada per fer-ne germinats o brots. Resisteix a la sequera però si volem que el seu gust no sigui molt intens ens caldrà regar-la sovint.
Es molt productiva i admet que li seguem les fulles sense compasió. Si no l’anem tallant el que fa és florir i llavors les fulles es fan més fortes i el seu gust és massa intens.
Propietats i aplicacions
El seu ús és culinari, sobretot en amanides, pasta, pizzes o coques. A les amanides del Parc de les Olors no hi pot faltar!
Conté molta vitamina C , ferro i sobretot conté principis actius que activen el fetge. Ens ajuda a les funcions hepàtiques.
RUDA (Ruta graveolens)
La ruda o herba de les bruixes és una planta amb un caràcter màgic. Només cal recordar
la dita: “Qui té ruda Déu l’ajuda”.
CULTIU
Originària del sud d’Europa. De manera espontània es trobava a les àrees muntanyoses de Catalunya. Sovint es troba barrejada en àrees d’hort i jardins, vora parets frescals. Es
tracta d’un arbust perenne que pot superar el metre d’alçària. Les fulles són d’un color verd
blavós i desprenen un aroma molt característic. Les flors són compostes i de color groc. Es
reprodueix fàcilment per llavor. La Ruta graveolens va ser considerada com a planta d’hort
o de camps. El cultiu s’efectua en primavera. Quan arriben a una alçada entre 10 i 15 cm
es trasplanten, disposant-les a 0,70m entre línies i al voltant de 0,50 m entre plantes de la
mateixa línia. Té una duració aproximada de 10 anys. La seva floració és a la primavera i a
l’estiu.
Al Parc de les Olors l’acabem de repicar, perquè l’hem reproduït per llavor. A la primavera
esperem tenir-ne un bon planter per afegir a la nostra col·lecció, però encara no en farem un cultiu massiu. Això si en podreu comprar un testet si veniu algun dia al Parc de les Olors.
USOS I PROPIETATS
Té llarga tradició com a planta medicinal, especialment com a planta per les dones per la
seva tradició com a planta abortiva. Però també se li reconeixen propietats desinfectants per a problemes oculars, així com principis tòxics com la soforina i la citisina que la fa una planta no recomanada per a les persones que tenen problemes renals greus.
Des de l’antigüitat es feien rituals avortius i també es posava al front per calmar el mal de cap o bé si es feien banys amb ruda s’atreien els enamorats i penjar-la al coll o bé disposar-ne un tast a l’entrada de casa servia per allunyar els mals esperits i les bruixes.
També té tradició culinària per aromatitzar salses, licors i altres aliments. I la seva olor o pudor, segons es miri, també s’ha fet servir per fer aplicacions antiparasitàries, pels polls i
xinxes.
SAJOLIDES
El gènere de les sajolides està format per diferents espècies. Al Parc de les Olors en tenim tres.
La que ens surt espontàniament a les nostres terres és la Satureja montana. Cap a terres valencianes es troba la Satureja obovatao sajolida dolça, més suau que la montana. I a terres fredes europees és pròpia la Satureja hortensis .Molt més suau i és anual.
Amb la sajolida en pols disposem d’un condiment extraordinari que ens és perfecte perquè a les seves propietats antioxidants i conservants hem d’afegir el gust que aporta als plats. La Sajolida era un dels condiments bàsics de la cuina catalana. Des del Parc de les Olors tractem de recuperar-ne el seu ús.
Satureja Montana
És una planta arbustiva perenne de poca alçada, molt aromàtica i lignificada a la base. Les flors són blanques i apareixen a l’estiu; una de les plantes aromàtiques més abundants a l’entorn de Claverol. Té molta tradició com a “herba de les olives”, perquè és imprescindible en el procés de condimentar aquest fruit.
Per la gran quantitat de principis actius antioxidants que conté és un excel•lent condiment per a tot tipus de plats. Les seves fulles mòltes es poden fer servir com la sal per a una dieta saludable .
Ús culinari de la Sajolida: Els brots tendres i les fulles són molt bons condiments per a la carn guisada i els llegums. Molt utilitzada per adobar les olives. Combina amb julivert, all, ceba, llorer i romaní.
Propietats: Coneguda per les seves propietats afrodisíaques des de temps remots, la sajolida o herba de l’amor és digestiva, energètica i estimulant. En infusió, és ideal per a paladars amb caràcter, pel seu sabor intens sumat a una lleugera olor a pi.
Combat el cansament físic i alleuja les picades d’insectes.
SAFRÀ (Crocus sativus)
Planta conreada de la família de les iridàcies d’orígen mediterrani. Dels estigmes i estils s’obté un condiment i colorant alimentari amb propietats medicinals digestives.
Cultiu
Actualment el safrà és una planta estèril que es cultva amb bulbs. Necessita un clima mediterrani amb estius secs, resisteix glaçades i altes temperatures.
Es planta a l’estiu i es cull entre setembre i novembre.
Propietats i aplicacions
S’utilitzen els estigmes i estils com a condiment i colorant alimentari.
A més també es poden utilitzar en infusió, en pols o en tintura.
Té propietats medicinals digestives, per a indigestions, digestions lentes i flatulències.
També s’ha recomanat en regles doloroses o escasses, com a estimulant uterí.
És interessant el seu ús en esbandides bucals per nafres.
A més, es pot fer un licor de safrà amb aiguardent molt bo!
SÀLVIA (Salvia officinalis)
La sàlvia és un arbust característic de la flora medicinal i aromàtica mediterrània. El seu nom deriva del llatí “salvare”, que cura, i “officinalis”, medicinal. És coneguda per les seves propietats antisèptiques, antioxidants i conté estrògens vegetals.
Cultiu
Té forma de mata d’una altura de 20 a 70 cm de longitud. És vivaç, vol dir que pot viure més de 10 anys, amb una poda anual que la rejoveneixi. Les fulles són grans , amb un tacte com del vellut i de color verd-grisós.
Resisteix l’exposició plena al sol, però pot acceptar la semi-ombra. A més soporta molt bé la sequera.
Floreix cap el mes de maig i és el moment en que al Parc de les Olors la tallem i assequem per a les infusions o bé per a extractes cosmètics.
La collim en fresc per fer-la servir a la cuina i per a destil·lar-la.
La sàlvia no és un cultiu complicat, però si que és molt sensible als fongs. Es nota de seguida quan les sàlvies agafen fongs perquè a les fulles apareixen taques blanquinosos. Si agafen fongs el millor és podar-les i que tornin a brotar.
Propietat i aplicacions
Es pot utilitzar en infusió, decocció, maceració en vi, en tintures i extractes o amb el seu oli essencial.
És antisudorífica i disminueix les secrecions làctiques i salivals. És un bon antidiabètic i regulador menstrual per la seva acció estrogènica. A més disminueix les flatulències.
Per via externa és astringent i antisèptica. S’utilitza en esbandides en cas de gingivitis i faringitis, així com per netejar úlceres i nafres de difícil cicatrització.
A nivell culinari també s’utilitza com a condiment molt apreciat. Nosaltres al parc fem una tempura de fulles de sàlvia que està per llepar-se el dits, i a més és un bon suplement anti-colesterol.
SÀLVIA ROMANA (salvia sclarea)
És una planta herbàcia del gènere Salvia dins la família de les lamiàcies. És originària de la regió del Mediterrani fins al centre d’Àsia. Les seves fulles són grans i elàstiques, propietats que s’extreuen per tal de d’aportar elasticitat a la pell.
Cultiu
Dins de les sàlvies existeixen més de 700 espècies.
La Salvia Romana arriba a mesurar fins a 1 m d’alçada quan està en flor. A l’hivern, es mor i torna a ser una roseta basal. Les fulles tenen una textura de vellut i arriben als 10-20 cm de longitud i 6-12 cm d’ample. Les flors poden ser d’una gran varietat de colors, des del blau, violeta, rosa, vermell, lavanda o blanc. És per això que també es considera planta ornamental.
És biannual, es planta a la tardor o primavera i floreix cap al maig. Es cull quan està en flor.
Al Parc la n’extraiem les nostres pròpies llavors, les sembrem i les replantem per collir les seves fulles i flors i processar-les en assecatge i destil·lació.
Propietats i aplicacions
La flor interessa per destil·lar i s’utilitza per millorar els vins i perfums.
Per altra banda, la fulla s’aplica a la cosmètica com extracte hidratant molt potent per la pell i aportant elasticitat. Nosaltres fem una crema pel rostre amb extracte de Sàlvia Romana per hidratar, donar elasticitat i com a crema antiarrugues.
A més, la fulla seca en infusió té les propietats de moltes sàlvies, és estomacal, astringent, antiespasmòdica, estimulant, antisèptica i ajuda a combatre el refredat i la suor. També és útil a nivell hormonal, per equilibrar el cicles menstruals, el síndrome premenstrual, la menopàusia i l’insmoni.
TARONGINA (Melissa officinalis)
TE DE RUC ( en guaraní : ka’á jaguá)
(Aloysia polystachya)
Em van regalar una planta dient-me que era de la família de l’herba lluïsa i si que la seva estructura i certa olor cítrica ho recorda. Ara la tenim ja crescuda i s’ha fet un arbust rústic i molt florit, que desprèn una olor considerable. Es fa servir molt per al mate a Argentina i és molt abundant a Paraguai i Bolívia.
CULTIU
Es tracta d’un arbust rústic que aguanta molt bé la sequera i la calor. Les seves fulles són més petites que les de l’herba lluïsa. I les inflorescències fan una mena de raïm al final de cada branca. És fàcilment reproduïble per esqueix i només cal tenir en compte que com a tota planta tropical no suporta gaire bé el fred, amb tot si a l’estiu la tenim amb estrès hídric, aquest també li serveix per ser més resistent al fred.
PROPIETATS I APLICACIONS
A la nostra cultura mediterrània no té gaire tradició d’ús, però atenent els usos pels que s’aplica a Argentina, s’aprecia com a planta digestiva i hepàtica. Té un alt contingut en carbona i es fa servir per a fer la “yerba mate” composta.
TRENCAPEDRES (Lepidium latifolium)
L’herba trencapedres (Lepidium latifolium) és una espècie que espontàniament la podem trobar vora de l’aigua o indrets amb força humitat. Pertany a la família de les brassicàcies. El seu nom fa referència a les seves propietats tradicionalment reconegudes per tractar les pedres del ronyó.
Cultiu
És una planta de fulles ben grosses i pot arribar a passar del metre d’alçària. Les seves flors són minúscules.
És perenne, però al hivern desapareix la seva activitat vegetatitva i a la primavera torna a brotar. El tall floral el dessenvolupen setmanes després i la floració es produeix a finals de la primavera. La formació de la llavor es produeix durant el període estival. Genera multitud de llavors el que fa que sigui difícil el seu control i en algunes zones pot arribar a ser invasiva.
Propietats i aplicacions
Per afavorir la seva acció de fer fondre els càlculs renals va molt bé prendre-la en cru, mastegant les fulles tendres que tenen un gust picant fort, semblant a la mostassa.
Tradicionalment s’utilitza l’extracte de la part aèria de la planta (brots, fulles i flors) en infusió per les seves propietats diurètiques.
A més és tònic estomacal i antioxidant.
El seu ús extern és rubefaent (és analgèsic local aportant calor), i per tant és útil per cops, dolors d’artrosi i ciàtica.
Conté glucosinalats, un compost químic que és responsable d’algunes alteracions de la tiroides. Per tant és important consultar a un especialista abans de prendre la infusió en el cas de tenir problemes de tiroides.
Una manera molt efectiva i pràctica de disposar de trencapedres a casa és comprar-ne o recollir les llavors i fer-les germinar en un substrat. Al cap de pocs dies podem anar tallant els brots germinats i mengar-ne cada dia frescos i acabats de collir.
XIPRER (Cupressus semprevirens)
Es tracta d’una conífera característica de les terres mediterrànies que arriba als 25m d’alçada. Sempre s’ha considerat un arbre màgic. Plató el considerava més dur que el bronze de les estàtues i feia de les seves fulles sempre-verdes el símbol de la immortalitat de l’ànima, però també simbolitza l’acolliment. Un xiprer a la porta dóna la benvinguda , dos que et pots quedar a menjar i tres que fan d’hostal. Més ja vol dir acollida per a l’eternitat i per això es planten als cementiris.
Cultiu
Hi ha diverses espècies de xiprer i diverses varietats de l’espèci
e comú anomenada xiprer sempre-verd. Es tracta d’una conífera que arriba als 20m d’alçada, de branques curtes cobertes de fulles petites. Les flors mascles, molt petites, s’alternen amb les flors femella en forma de boles verd grisenques que, al madurar, es transformen en cons amb escames en forma d’hexàgon.
S’aconsella agafar les branques tendres del xiprer en primavera a la pujada de la salvia. Al maig-juny immediatament després de la fecundació,
es recol·lecten els fruits tendres, verds i carnosos encara.
El rec no ha de ser abundant per no produir fongs. A l’estiu es rega
2 o 3 cops a la setmana en període de creixement, i quan està a terra i ja han crescut suficient les seves arrels, no cal gairebé regar-lo. Les arrels del xiprer són molt profundes i creixen en vertical com la seva copa. És per això qu
e un cop plantades a terra absorbeixen aigua de les profunditats i alhora també facilita la filtració de l’aigua de pluja.
Propietats i aplicacions
El seu oli essencial té sobretot piné, camfé i terpineol, cedrol o c
àmfora de xiprer. S’utilitzen les boles de xiprer, i les fulles de les branques quan es poden.
L’oli essencial de xiprer no es recomana per via interna, s’acostuma a fer servir com a component de cremes.
Els antics grecs tenien la costum d’enviar als malalts del pit a respirar l’aire perfumat dels boscos de xiprer. Hipòcrates, el gran metge de l’èpica, utilitzava les fibres d’aquest arbre contra les malalties de l’úter i del recte.
Té efectes astringents, balsàmics, antisèptics. És vasoconstrictor local i té grans efectes contra les cames cansades, en varius i hemorroides*. A més és protector de la fragilitat capilar. Es reconeixen també els seus efectes en els trastorns associats a la menopausia.
*Us aconsellem fer-vos un massatge amb la crema hidratant del Parc de les Olors a la que li afegirem 2 gotes d’oli essencial de xiprer.