La Plantipèdia és una petita enciclopèdia de les plantes aromàtiques i medicinals amb les que treballem al Parc de les Olors.
Es tracta d’un racó dinàmic que s’actualitza amb noves plantes i amb noves dades sobre cada planta a mesura que anem investigant i ampliant els coneixements. Tenint en compte la botànica, l’agroecologia, l’etnobotànica, la fitoteràpia, l’aromateràpia i la nostra experiència personal i vivencial dia a dia al Parc de les Olors.
AGRELLA (Rumex acetosa)
L’agrella, (Rumex acetosa) coneguda també com a acedera en castellà, és una
planta herbàcia perenne de la família de les poligonàcies. Destaca pel seu gust
àcid característic i el seu ús històric tant en la gastronomia com en la medicina
natural.
Es coneix poc actualment a les nostres terres, però havia estat conreada des
de l’antiguitat. A la cuina occitana encara es fa servir molt, en sopes i cremes, a
la vegada que com a substitut de bledes i espinacs. També es pot menjar crua
en amanides.
A l’hort l’agrella hi ha de tenir lloc.
L’agrella és una planta rústica i molt fàcil de cultivar. Les primeres plantes
d’agrella les tenim plantades entre el lineal d’espàrrecs, perquè totes dues
espècies són plantes perennes o vivaces. Pot ser que a l’hivern les fulles
s’assequin, però a la primavera rebroten sense cap problema. Ara han
començat a florir i s’omplen de llavors, les recollim i guardem i sense cap
problema n’acabem de fer un camp aquesta primavera.
Quan s’espiguen i floreixen cal eliminar-ne la flor que no vulguem guardar com
a llavor perquè llavors les fulles amarguegen. Per fer-la servir cal anar collint
les fulles tendres externes i deixar el centre perquè faci noves fulles.
Les seves propietats i usos
És una herba amb un alt contingut d’àcid oxàlic, com els espinacs, per això es recomana que les persones que tinguin problemes de càlculs al ronyó la
consumeixin amb molta moderació. És una planta depurativa, conté minerals
com el ferro i potassi a més de vitamina C i amb flavonoides que protegeixen
les cèl·lules del desgast. Per tant ajuda a la neteja i depuració de l’organisme.
També ajuda a regular el trànsit intestinal.
A la medecina tradicional es feia servir com antiinflamatori bucal.
Curiositats de l’agrella
El suc de l’agrella es feia servir antigament per treure taques de tinta o de rovell
d’ou de la roba.
L’agrella és la base de la soupe à l’oseille de la cuina francesa.
L’Agrella lliga molt bé amb els peixos greixosos com el salmó perquè la seva
acidesa i frescor fa de contrapunt al greix.
ALFÀBREGUES (Ocimum basilicum)
Les alfàbregues són plantes de la família de les labiades, pròpies de climes càlids i humits. Originàries del sud d’Àsia, especialment de l’Índia, des d’on van arribar a Europa a l’antiguitat.
Cultiu
A les nostres terres és una planta anual. Cada primavera les hem de sembrar de nou i al Parc de les Olors les relacionem íntimament amb l’hort d’estiu perquè les cultivem entre pebrots, albergínies i tomaqueres.
Al club de les solanàcies els van molt bé les alfàbregues perquè són repel·lents de trips i mosca blanca, alhora que atrauen papallones devoradores de pugons i a les abelles que afavoreixen la pol·linització de les plantes d’horta amb què les associem.
El pesto
Les alfàbregues les tenim associades a la cuina i com a repel·lent de mosquits. A la cuina és ben coneguda la pasta al pesto d’alfàbrega que no deixa de ser una picada de fulles d’alfàbrega amb una mica d’all, algun fruit sec com espassant (nosaltres el fem amb nous), sal i oli i a qui li agradi una mica de parmesà. Tot plegat sobre la pasta acabada de bullir li dona un gust intens i a més una aportació molt equilibrada de nutrients i antioxidants.
Com tenir pesto d’alfàbrega tot l’any
És molt senzill, a l’estiu quan les alfàbregues són molt abundants feu molt pesto i el congeleu en bossetes petites. Al llarg de l’hivern només cal que descongeleu el pesto i l’afegiu a la pasta acabada de bullir.
L’ALFÀBREGA DE CANYELLA
A més de l’alfàbrega de fulla gran, al Parc de les Olors cultivem altres subespècies o varietats. La que més ens agrada és l’alfàbrega de canyella. Se la reconeix pel seu color morat de la tija i de les flors. L’estragol que contenen les alfàbregues es veu complementat en aquesta subespècie amb un intens aroma especiat que recorda el clau i la canyella. A la cuina es pot aplicar com les altres espècies d’alfàbrega, però afavoreix el toc especiat a les receptes.
Curiositats
Si volem allargar el cicle vital de les alfàbregues, cal que no les deixem florir. Per tant, les hem d’anar tallant a mesura que ja despunten la flor. D’aquí possiblement que respon la tradició italiana de posar rams d’alfàbregues tallades i florides a les taules d’estiu. Per una banda, era una manera d’aprofitar allò que calia tallar i per altra va créixer així la seva fama de ser repel·lent dels mosquits.
Propietats
A les alfàbregues se’ls atribueixen propietats afrodisíaques i a més, són activadores del sistema immunitari, a més d’afavorir la digestió. Però també cal tenir en compte que contenen estragol i eugenol que són considerats principis actius amb una certa toxicitat, però n’hauríem de menjar molta quantitat perquè aquesta toxicitat ens afectés.
ALOC (Vitex agnus-castus)
L’Aloc o Vítex rep molts altres noms populars, però n’hi ha un que em fa molta gràcia: se l’anomena “pebre bord o foll d’Espanya”. No he trobat cap raonament d’aquest qualificatiu.
El seu nom científic sembla que presenta una certa confusió. Vitex en llatí significa agnocast. En grec aquesta planta se l’anomena ágnos, però algú va confondre el nom amb hagnós (que vol dir cast) i d’aquí va sorgir la creença que aquesta planta ajudava a rebaixar els impulsos sexuals i es va incloure en el seu nom científic l’atribut castus.
Cultiu
L’aloc és un arbust propi de terres mediterrànies. Pot arribar als tres metres d’alçària. Li agraden les terres sorrenques i àcides de vora mar. Per això se’n trobaven àmplies poblacions al Maresme, però amb la urbanització desaforada i la densificació del sotabosc cada cop se n’hi troben menys. Tant a les nostres terres, com a Balears es considera una espècie que caldrà protegir. El seu hàbitat degradat normalment és conquerit per la canya.
És una planta que té molt interès ambiental perquè amb les seves arrels evita l’erosió. Per altra part, té una floració estiuenca molt llarga que afavoreix la fauna insectívora.
Usos i aplicacions
És una planta que la pagesia feia servir per fer estris amb vímet i foragitar els polls del bestiar. També se la considera una planta decorativa de primer ordre. Com a planta medicinal s’aplica per les disfuncions hormonals femenines. Recentment, l’Agència Europea de Medicaments l’ha aprovat com a adequada per tractar la síndrome premenstrual. Però es fa servir per a tot l’ampli camp de les disfuncions entorn la fertilitat, menstruació i menopausa.
L’AMETLLER (Prunus dulcis)
L’ametller és un arbre que ens van dur molt probablement els fenicis o bé els grecs de l’altre extrem de la Mediterrània, potser de Pèrsia o Palestina on ja era cultivat des de fa milers d’anys.
Cultiu
És un arbre caducifoli. Pertany a la família de les rosàcies, que és una de les més evolucionades i nombrosa en espècies, om ho són els pruners, els albercoquers o els mateixos presseguers... Es cultiva sobretot pels seus fruits, les ametlles, però també és valorada la seva fusta. I té un alt valor ambiental, perquè el seu pol·len primerenc és un aliment estratègic per a les abelles. Ideal combinar el cultiu de l’ametller amb el de romaní per afavorir l’ecosistema equilibrat entre abelles i espècies vegetals. Poden viure més de 50 anys i són poc exigents. Els agraden les terres magres i calcàries. Suporten el fred ( fins a -15 º)i el ple sol.
Hi ha moltes varietats d’ametllers, però bàsicament s’han de distingir entre el Prunus dulcis var. dulcis i el Prunus dulcis var. amara que és el que fa les ametlles amargues. Els de fruit amarg no es poden fer servir per alimentació perquè a banda del mal gust els fruits contenen amigdalina, una substància que és tòxica i que només es fa servir per a usos farmacològics.
Els ametllers floreixen molt aviat, cap a finals del mes de gener i febrer. Coincideix amb la floració del romaní, amb qui fa una simbiosi agroecològica molt favorable també per a les abelles.
La data de floració de l’Ametller ve marcada per la memòria biològica de l’arbre, qui per garantir la seva reproducció necessita de 6 a 7 mesos des que floreix fins que l’ametlla està madura.
Aplicacions i usos
El fruit de l’ametller el podem considerar un superaliment, però ens hauríem d’acostumar a menjar les ametlles crues, no pas fregides o torrades, i si pot ser acabades de trencar.
Una ametlla és una important font de proteïnes (20%), però sobretot de greixos (50%), àcids grassos positius com l’àcid oleic i fibra (15%) soluble ideal per afavorir la flora bacteriana i tenir sensació de sacietat, així com l’antioxidant vitamina E i el magnesi a més d’un alt contingut en calci.
L’alt contingut en greix de l’ametlla fa que se n’extregui l’oli d’ametlla, una base cosmètica molt valorada.
El problema de les ametlles és que tenen una esclòfia molt dura i es fan difícil de trencar a mà, però són un combustible fantàstic i la fusta de l’arbre, quan es poden els ametllers també és perfecte per cremar.
A més de ser un aliment, el pinyol de l’ametller, és un fruit sec del que se n’extreu un oli portador molt bo per la pell, per tant té aplicacions cosmètiques.
De l’ametller, les abelles recullen pol·len que també conforma un aliment amb múltiples propietats i base de l’alimentació de les cries de les abelles.
Curiositats
Se’n cultiven més de 100 varietats, però comercialment predominen la Marcona, la Llargueta i Planeta.
Els ametllers son presents a Catalunya com a cultiu d’importància desde l’antiguitat, però sempre s’havien cultivat les dues mateixes varietats: la Esperança i la Mollar. A partir del 1887 es van començar a plantar noves varietats, sent les més típiques l’ametller comú, la Planeta, la Llargueta, la Marcona gran i la Marcona petita.
ÀRNICA (Àrnica montana)
És una planta medicinal de la gran i diversa família de les asteràcies (la calèndula o boixac també és d’aquesta família), que es troba de manera espontània a les muntanyes d’Europa Occidental i a Catalunya la trobem reduïda a les terres de més de 1.500 m d’alçària del Pirineu català.
Cultiu
L’àrnica és una herba d’entre 20 i 40 cm d’alçària. Les flors són grogues i floreixen entre abril i juny. Per cultivar-la requereix terres més aviat àcides, certa altitud (més de 1.000 m) i força humitat.
BARBALLÓ (Lavandula latifolia)
Planta de la família de les lamiàcies o labiades. S’utilitza principalment en aromateràpia i perfumeria.
Cultiu
El barballó és una de les lavandes, la que creix de manera espontània de 0 a 700 m d’altitud. Es tracta d’una planta arbustiva perenne molt rústica. Les seves tiges florals són molt fortes i formades per tres espigues, una de central i més potent i dues de secundàries. Les seves fulles també són més amples que no pas les de la lavanda fina o espígol. Adaptada a climes secs i calorosos és la lavanda més abundant a la península ibèrica. Necessita sol i terrenys de pH alcalí. Quan es planta en un jardí cal buscar-li l’espai entre pedres on no rebi excessiva aigua i sobretot el reg que no toqui les fulles, ni li entolli les arrels.
- Sòl: pH alcalí
- Reg: puntual en casos de sequera
- Clima i emplaçament: sol i és pròpia de les terres més meridionals de la Mediterrània.
- Collita: de juny a setembre es cull la tija en flor.
Propietats i aplicacions
El seu oli essencial és molt abundant (2%) i conté molt linalol, que és la molècula que ens fa l’efecte sedant.
A més és un bon antibacterià i estimulant del sistema immunitari i fungicida. Per combatre els refredats és expectorant i analgèsic.
La part que concentra les propietats és la llavor que es troba dins del calze de la flor, per això es destil·len les espigues florals una vegada ja estan ben madures.
Una de les seves aplicacions més pràctiques és portar l’ampolleta de l’oli essencial sempre a punt per poder-la servir fàcilment i directament. Si ens pica un insecte, ens en posem una goteta damunt la picada i fregant-la una mica farà que la irritació desaparegui. En casos d’estat nerviosos també ens en podem posar unes gotetes darrere les orelles i als polsos de manera que ens calmarà l’ansietat.
Curiositats
Des del segle XIII hi ha documents escrits de l’ús del barballó com a planta medicinal. Els antics infermers dels convents solien preparar uns banys calents molt olorosos i de gran eficàcia contra el raquitisme i els dolors reumàtics.
També els frares i monjos (en maceració) l’usaven com a digestiu i tònic antinerviós d’ús intern i macerat en alcohol, per a ús extern per a la desinfecció de ferides.
Si volem fer rams de flor de barballó, l’hem de collir als inicis que es comencen a obrir les flors, així aquestes no cauran tan fàcilment quan s’assequin i conservaran el seu color lila. En canvi, si volem fer-ne oli essencial o tenir les seves propietats més concentrades, hem d’esperar que maduri la floració i collir-lo més endavant.
CALÈNDULA O BOIXAC (Calendula officinalis)
Planta herbàcia de la família de les asteràcies. Les seves propietats emulgents ajuden a regenerar la pell i també es fa servir com a planta tintòria.
És una de les plantes que cultivem amb més abundància a la Xarxa Parc de les Olors. Per diferents raons:
- La la flor de la calèndula té molta demanda al mercat de les plantes amb aplicacions cosmètiques i medicinals.
- La flor de la calèndula garanteix l’equilibri en la fauna auxiliar i evita els atacs de plagues en els cultius. L’Aphidius ervi és un dels insectes que s’allotja a la flor de la calèndula. Es tracta d’un himenòpter que es menja els pugons.
- És una planta que floreix intensament al llarg de gairebé tot l’any i per tant ens aporta el seu color ataronjat ben decoratiu a excepció de ple estiu. Quan la temperatura supera els 30 ºC s’asseca i fa la llavor.
Cultiu
La calèndula és una planta de clima temperat que resisteix bé el fred, no tant la sequera i sobretot les altes temperatures. Es pot reproduir fàcilment sembrant les seves llavors. Floreix gairebé tot l’any, encara que amb les onades de calor estiuenques s’asseca precipitadament, llavors és el moment de collir-ne les llavors. Les seves flors, entre grogues i taronja, s’obren amb el sol i es tanquen quan comença a caure el dia.
- Sembra: primavera i tardor.
- Sòl: permeable, preferiblement argilós perquè aguanti la humitat.
- Reg: un mínim d’un cop a la setmana, tot depenent de la temperatura ambiental.
- Clima i emplaçament: sol – sol i ombra.
- Collita: es cull la flor tot l’any.
Propietats i aplicacions
Les flors de calèndula per poder suportar el sol sense marcir-se concentren principis actius protectors als seus pètals. Les propietats medicinals de la calèndula són molt notables. Conté mucílags i altres principis que protegeixen la pell, són emol·lients i ajuden a regenerar les cèl·lules. El producte cosmètic que s’acostuma a fer és l’OLI DE CALÈNDULA.
L’oli de calèndula es fa per maceració, a partir de posar les flors prèviament assecades en un oli vegetal. Normalment, es fa servir oli de gira-sol o d’ametlles. Passat el temps de maceració es filtra i l’oli resultant és l’oli o extracte de calèndula. Els pètals de les flors acabades de collir ens les podem menjar en amanides. L’oli de calèndula s’usa per combatre èczemes, dermatitis, úlceres, cremades, ferides, acne, pell delicada, picor…
CAMAMILLA DOLÇA (Matricaria chamomilla o Matricaria recutita)
Herba anual de la família de les asteràcies amb aroma intens que recorda la mel. Se li reconeixen propietats digestives i tradicionalment la infusió de camamilla s’associa al mal de panxa, però també té aplicacions molt reconegudes per la cosmètica i licors.
Cultiu
La camamilla és una planta de climes temperats humits. No és gaire exigent amb les condicions del sòl, però la llavor de la camamilla és minúscula, tan petita que quan se sembra no s’ha d’enterrar amb terra. Una vegada instal·lada en un espai, cada any es ressembra ella sola. No s’ha de confondre amb la camamilla borda que sovint creix barrejada amb la dolça i aromàtica. En general haurem d’acostar el nas a la planta per distingir-la, però també es veu la diferència si advertim les fulles molt més gruixudes i d’un verd més fosc que acostuma a tenir la camamilla borda respecte a la camamilla dolça.
Cap al mes de febrer i març germina i a la primavera floreix. Per tant, és una planta de cicle de vida força curt i a les nostres terres depèn molt de les pluges de primavera. El problema de la camamilla està en la recollida de les seves flors, ja que és la part on es concentren els seus principis actius. I són flors tan petites que la seva tria no és fàcil de mecanitzar, a més que són molt fràgils i de seguida els cauen els pètals o bé es desfan. Actualment, no hi ha pràcticament cultiu de camamilla al nostre país i la varietat que té més alta concentració de principis actius està documentat que és la del Pla d’Urgell. Per això el Parc de les Olors de Linyola està especialitzat en el cultiu de la camamilla.
Propietats i aplicacions
A la camamilla se li reconeixen moltíssimes propietats i aplicacions.
- Afecció de la pell: la riquesa en mucílags li confereix un valor reparador de les afeccions de la pell per les seves propietats antisèptiques. S’aplica mitjançant compreses molles sobre la pell.
- Xampú per al cabell: la camamilla té propietats beneficioses per al cabell, ajuda a eliminar la picor, la descamació en eliminar els bacteris que s’hi troben. Per altra banda, des d’un punt de vista estètic, aclareix el cabell i el deixa més brillant. S’indica molt per intensificar el color ros dels cabells.
- Ulls: utilitzada en casos de conjuntivitis, al·lèrgies, ulls cansats, mussols, miopia, hipermetropia, etc. La presència de diversos components antiinflamatoris i antisèptics, la fan especialment adequada com a col·liri ocular natural. Normalment, se’n fa una infusió concentrada i una vegada refredada s’aplica a l’ull.
- Inflamació de la zona ano-genital: es fan banys i rentats amb la infusió de camamilla.
- Sobretot es fa servir com a infusió digestiva.
Al Parc de les Olors la camamilla ens ofereix l’oportunitat de convidar molts visitants a ajudar-nos a triar-la. La seva col·laboració és indispensable i amb tot sempre n’exhaurim les existències tot i que només la fem servir per fer la nostra infusió BON PROFIT.
CAPUTXINA (Tropaeolum majus)
La caputxina és una planta herbàcia amb flors grans i comestibles. Originària d’Amèrica del Sud, de la serralada dels Andes des de Bolívia a Colòmbia. Es cultiva com a planta ornamental però té apreciables propietats medicinals i també té una funció ambiental interessant.
CULTIU
La caputxina és una planta de cultiu senzill. Anual o bianual. Es reprodueix fàcilment per llavor. Fa un fruit a mode d’una boleta d’uns 2 cm que conté tres llavors. Són sensibles a les temperatures extremes, tant la calor com el fred. Precisen d’humitat i són sensibles a les ventades i a la sequera. Però allí on hi ha hagut caputxines fàcilment en tornen a sortir quan les condicions ambientals són favorables ( entre 10 i 27 ºC). Creix amb molta celeritat i precisen de terres abonades i fresques.
Arriben a estendre’s per terra a mode de planta entapissant o bé es mostra enfiladissa. Va molt bé posar-la sota els arbres i a la vora de l’hort perquè té un efecte repel·lent d’insectes com les cotxinilles i pugons, a la vegada que pot ser atacada per la papallona de la col, i alhora evita que aquesta ataqui a les brassicàcies (cols i bròquils).
Es pot plantar com a planta ornamental, cal tenir en compte que pot arribar a cobrir superfícies de 3 metres d’alçària. És fàcil reproduir-la per llavor, cap al mes de febrer ja es pot sembrar i així a la primavera florirà.
Li agraden els regs freqüents i una certa humitat ambiental.
PROPIETATS I APLICACIONS
Les seves flors i fulles són comestibles. Es posen en fresc a les amanides. Les fulles tenen un toc picant, el que mostra els seus antioxidants que conté amb força quantitat, especialment vitamina C. És per tant també un bon bactericida i depuratiu per a l’organisme.
CURIOSITATS
El seu nom Tropaeolum majus deriva del grec que significa petit trofeu i el nom popular fa referència a la forma de les seves flors que tenen una retirada a una caputxa de monjo. Aquesta planta va ser introduïda a Europa pels jesuïtes al segle XVI.
CÀRTAM (Carthamus tinctorius)
Planta de la família dels cards i les carxoferes, les seves flors es fan servir com a colorant (falç safrà) i de les llavors se n’extreu l’oli.
Cultiu
El càrtam és una herba rústica pròpia de les terreres me
diterrànies, que viu en terres pobres, allí on viuen els cards. No necessita gaire aigua. És un dels cultius més antics de la humanitat. Els antics egipcis ja el cultivaven. Se sembra a la primavera i floreix cap als inicis de l’estiu. Cap a finals d’estiu la planta s’asseca i la recollim tot separant-ne els estams florals i les llavors. Cada capítol floral conté un bon nombre de llavors. Petites boletes irregulars de color blanquinós que es troben encapsulades dins de la flor punxosa i endurida de color marró.
Curiositats
Algunes veus diuen que el nom de la planta ve de l’àrab “kârtum”, que vol dir tint, fent referència a l’ús tintori dels estams florals de la planta, que encara es fa servir i s’aplica a les pintures. D’altres veus defensen que ve del grec “kathaíp-o” que vol purga, donades les propietats purgants del càrtam.
Propietats i aplicacions
L’oli de càrtam per a l’alimentació té unes característiques semblants a les de l’oli de gira-sol, però amb més propietats medicinals. S’ha demostrat que augmenta l’adiponectina, una proteïna que regula la glucosa en sang i el metabolisme dels àcids grassos. També té propietats laxants i antifúngiques.
El capítol floral està format per un gran nombre de petites flors, per això pertany a la família de les flors compostes. Cada una de les flors està formada per 5 petits fulles en forma d’estrella i contenen cartamina, que dona el pigment vermell.
Les pólvores per enrogir les galtes es feien amb talc i pols de la flor del càrtam. És una planta mel·lífera i la llavor serveix per aliment d’aus. Les llavors es fan servir en forma de germinats. Les fulles tenen també propietats medicinals i se’n poden fer infusions per a reduir el colesterol, amb propietats laxants i antisèptiques.
El càrtam és una de les espècies que tenim en estudi. De moment la cultivem en petites quantitats i en guardem les llavors per anar-la divulgant.
CARXOFERA (Cynara cardunculus var. scolymus)
Cultiu
Plantem les carxoferes els primers dies de setembre tot assegurant-nos que tenen la terra ben tova i ben adobada. La carxofera és una planta que pot viure perfectament 2-3 anys, i tot i que ens la mirem com verdura comestible, és una planta altament medicinal, per la fibra que conté i els seus principis actius.
I, com s’han de collir? Segons en Jordi Puig, “Les primeres carxofes a collir són les centrals, anomenades capces. A continuació les del segon pis, les filloles, i finalment, les refilloles (abril i maig). No es pot collir la capça fins que les filloles no arribin a l’altura d’aquesta mateixa capça”. En general, per aconseguir la màxima producció de carxofes, cal eliminar la major part dels brots florals que ja no tenen cap funció productiva. Per tant, en tallar les carxofes, s’han d’arranar les tiges tan a prop com sigui possible del punt on broten les següents carxofes, successivament. Sempre s’ha de tallar la tija de les carxofes anteriors per sota de les del següent pis de floració. Fent això s’incrementa el vigor de les noves flors, ja que s’elimina una part del tronc per on es poden perdre saba i nutrients. Un cop collides les refilloles, ja es pot tallar la planta sencera a 10 centímetres de terra. En funció de l’època de l’any, faran una segona rebrotada i s’iniciarà de nou el cicle de producció. Com ja he explicat, a continuació es poden extreure les estaques i procedir a replantar-les. El consell és fer-ho cada dos anys, és a dir, cada any renovar mitja plantació; així es maximitza la productivitat (Font: Agrocultura 61)
Al Parc de les Olors la tractem com a verdura i hem fet diverses mostres d’un bon extracte medicinal.
Propietats i aplicacions
Va ser introduïda a les nostres terres pels àrabs, però és originària d’Egipte. Ja era coneguda pels grecs i pels romans, que li atorgaven poders afrodisíacs.
La carxofa té vitamines del grup B, en concret niacina (B3), riboflavina(B2), tiamina (B1) i B6 i també vitamina A. És rica en ferro, calci, fòsfor, magnesi, potassi i sodi, i conté unes quantes proteïnes i també hidrats de carboni i mucílags (fibra soluble). Resulta especialment interessant pels àcids que conté, com el cafeoilquínic i el dicafeoilquínic, el cafeic, l’oleic, el linoleic i el pantotènic. També aporta flavonoides. (Font: Ets el que menges) aquests tenen una acció antiinflamatòria molt potent, fet que ajuda a lluitar contra malalties cardíaques.
CEBOLLÍ O CIBULET (Allium schoenoprasum)
Potent herba entre all tendre i ceba. Té les propietats semblants a aquestes plantes, però de la que s’acostumen a fer servir les tiges i les flors en comptes del bulb. És un potent antioxidant i desinfectant.
Cultiu
És una planta bulbosa herbàcia perenne i vivaç que arriba a fer 50 cm d’alt. Les fulles són tubulars i buides per dins amb un diàmetre de 2 a 3 mm. Les flors són de color porpra distribuïdes en una inflorescència.
La data apropiada és a finals d’hivern. Es pot realitzar la seva sembra directament o en planter, en el cas de fer-ho directament es faria en línies espaiades uns 20 centímetres. Recordem que cada planta, amb el temps fa nombrosos rebrots, creant compactes mates de fulles. Per a la seva plantació triarem aquelles zones que són més ombrívoles, encara que tolera el sol directe. El terreny ha de ser fèrtil i procurar que durant el seu cultiu no li falti la humitat.
Propietats i aplicacions
El seu potent aroma, propi de les plantes de la família Alium, la fa especialment aplicable a aquells plats on vulguem donar un toc a all i ceba, però sense que sigui excessivament potent.
Són molt bones les flors engrunades a l’amanida de tomàquet. I la truita a la francesa s’enriqueix amb antioxidants molt sans i que compensen els elements oxidatius del rovell si hi afegim un bon menat de cibulet picat.
HERBA DE LES ORENETES O CELIDÒNIA (Chelidonium majus)
Es tracta d’una herba perenne que creix espontània a les terres mediterrànies i al conjunt d’Europa, se solen trobar en herbassars d’ambients ombrívols i humits. Es cull quan està florida i s’asseca per fer extractes o pols.
Si la volem cultivar haurem de sembrar les llavors a principis de primavera.
Propietats i aplicacions
Tota la planta té certa toxicitat, per això el seu ús bàsicament és extern. Tradicionalment, el seu làtex es feia servir per fer desaparèixer les berrugues, per això també se la coneix com a herba berruguera. A la medicina tradicional xinesa se li reconeixen propietats per millorar la circulació sanguínia. També es coneixia la celidònia com la llet del diable, a causa del seu suc lletós agre.
És una planta rica en alcaloides, com la Quelidonina. El seu ús extern s’ha mostrat molt útil per curar èczemes, durícies, ulceracions, fongs, papil·lomes i tumors.
La preparació per a desfer les berrugues suposa una decocció de 2 cullerades de pols de flor i fulla seca, posar-la a bullir 5 minuts en 250 ml d’aigua, deixar-la reposar i després aplicar-la fent tocs suaus sobre les berrugues tres cops al dia.
CODONYER (Cydonia oblonga)
El codonyer és un arbre rústic mediterrani que prové de la regió de Cydonia (Creta). Ja a la Grècia clàssica es relacionava amb la deessa Afrodita, perquè se’l considerava símbol d’amor i fertilitat.
Curiositats
L’olor que desprèn és molt agradable i sovint es posaven codonys als armaris per aromatitzar la roba. A l’època romana s’aconsellava a les núvies que, abans d’entrar a la cambra nupcial, fessin una mossegada a aquesta fruita per perfumar el primer petó que farien al nuvi.
La pell de codony és com un vellut gruixut amb una polpa aspra i dura, amb un gust àcid i astringent, però amb moltes propietats per a la nostra salut.
Propietats
- Astringent i tònic de les mucoses intestinals. La pectina, la fibra i els tanins li confereixen unes propietats astringents.
- Contribueix a reduir el nivell de colesterol. La seva fibra soluble, fa que es formi gel viscós a l’intestí i això ajuda a capturar el greix i, per tant, n’evita l’absorció intestinal.
- És diürètic i ajuda a reduir la hipertensió. Pel seu contingut baix en sodi i alt en potassi fa que tingui un efecte diürètic i redueix la pressió arterial.
Però totes aquestes propietats es veuen força desactivades si prenem el codony en codonyat, perquè la llarga cocció que se li aplica i la gran quantitat de sucre que se li afegeix el fa un producte deliciós, però del que no en podem consumir gaire si no volem que més aviat sigui perjudicial per a la nostra salut. El millor és consumir-la en compota suau que normalment es barreja amb poma perquè no sigui tan aspre o bé amb allioli de codony.
Al Parc de les Olors del Serrat no és que plantéssim molt codony, senzillament és que els senglars ens van trencar les branques dels fruiters diversos que vam plantar i va quedar el peu franc, sense empeltar que acostuma a ser de codonyer. Per això ara tenim una pila de codonyers.
ELS CODONYS EM RECORDEN LA MEVA INFANTESA
La tardor al Pirineu venia aviat. Als volts de la festa del Pilar la cuina econòmica ja s’encenia i al forn s’hi començaven a coure els codonys i les pomes. L’olor del caramel que regalimava per la seva pell encara em fa ensalivar i m’emociona. La mare posava els codonys als armaris de la roba perquè estenguessin la seva aroma entre la roba. A l’olla gran fèiem bullir els codonys amb pell i tot. Quan començaven a estar tous els traiem, els pelàvem i trossejàvem la seva polpa, que sovint estava tocada perquè hi ha molts insectes que l’ataquen. La pela i les restes de polpa es donaven als animals. Les gallines i els porcs gaudien d’aquell fruit. 
Una vegada teníem la polpa cuita a trossets en fèiem dues parts: una anava pel codonyat i l’altra per a l’allioli de codony.
La recepta del codonyat no us l’explico, perquè es troba fàcilment i no és la manera més sana de prendre el codony, jo us explicaré la recepta de l’allioli de codony que feia amb la meva mare.
Pas 1: en un morter gran posàvem 3-4 grans d’alls i un bon pessic de sal. Picàvem l’all i la sal i a poc a poc hi anàvem afegint els trossos de polpa de codony bullit, tot aixafant-los.
Pas 2: hi afegíem l’oli i anàvem remenant com si féssim un allioli fins que la textura ens semblava prou cremosa i homogènia. Ho tastàvem i rectificàvem de sal si calia.
I apa, a fer-nos una torrada al foc amb una bona capa d’allioli de codony.
La mare n’omplia uns quants pots i els posava al rebost, de manera que en teníem per unes setmanes.
CORIANDRE o cilantre (Coriandrum sativum)
Cultiu
Normalment, es fa per llavor a la primavera o bé a finals d’estiu perquè com que té un cicle força curt la planta té temps de crèixer, florir i fer llavor.
No té gaires exigències, semblant a les del julivert, perquè li agraden les terres humides i ben adobades. És sensible al fred i, per tant, a l’hivern no la tindrem en fresc.
Propietats i aplicacions
El seu ús és sobretot culinari. És l’ingredient imprescindible per a plats com el guacamole, el mojo verde o el mojo picón. Nosaltres no l’utilitzem sovint com a condiment als dinars i sopars que oferim al Parc de les Olors, perquè el seu gust encara no forma part de la nostra cultura culinària, però a poc a poc l’anirem introduint, sempre explicant la seva gran aportació de magnesi i ferro.
Cua de guilla (verbascum thapsus)
És una planta bianual, una herba que arriba a projectar en alçària un brot floral fins a 2 metres de llargària. En castellà rep el nom de gordolobo, traducció de “codi lupi” o cua de llop, per la seva destacada tija floral, i que en català hem adoptat com a cua de guilla.
CULTIU
Només cal sembrar-la una vegada perquè es tracta d’una herba invasora i força rústica. Pot arribar a suportar freds de -15ºC i sequera i calors considerables. Creix en camps abandonats i en jardins amb força graves s’hi fan molt bé, però no els agraden les terres molt àcides. Si volem controlar la seva expansió, cal tallar la tija floral abans que produeixi les llavors, ja que són moltes i amb gran capacitat de reproduir-se.
USOS I PROPIETATS
Les seves petites flors grogues de 5 pètals tenen una pigmentació groga utilitzada en l’antiguitat com a tint. Les dones romanes les feien servir per tenyir-se el cabell de ros.
En general, moltes de les plantes del gènere Verbascum i en general de la família Scrophulariaceae, tenen una àmplia varietat de compostos químics com saponines, glicòsids monoterpènics, iridoides, flavonoides, esteroides, alcaloides i una infinitat més de compostos que li confereixen les propietats següents, entre altres:
- Rutina i hesperidina (flavonoides amb efectes diürètics antioxidants i calmants. L’hesperidina s’ha utilitzat com a tractament antihemorroïdal i en general de naturalesa vascular.
- Saponines mono i triterpèniques diverses i específiques com a verbascosapònids (responsables dels efectes expectorants).
- Polisacàrids com la galactosa, arabinosa i àcids fenòlics (responsables d’efectes antiiflamatoris).
- Glicòsids iridoides (aquests són un derivat del geraniol) i tanins responsables d’activitat antiinflamatòria.
CURIOSITATS
Fa milenis la cua de guilla es feia servir per atontar els peixos i així facilitar-ne la seva captura. D’aquí sembla que ve la identificació del gènere verbascum. Envarbascar vol dir enverinar l’aigua amb verbàs perquè els peixos quedin com estabornits. Així a aquesta planta se li reconeixen propietats ictiotòxiques.
DONZELL (Artemisia absintium)
Les flors del donzell ens conviden a posar-les a la ratafía. El donzell és un arbust del gènere de les artemisies. Plantes valentes, molt resistents a la sequera. Planta aromática i medicinal de llarga tradició. Principal component herbal de l’absenta i del vermut.
Cultiu
És un arbust perenne que pot créixer des de 60 fins a 120 cm d’alçària Les fulles són alternes amb una textura sedosa i de color verd blavós.
Es tracta d’una planta molt resistent que prefereix l’exposició directa al sol, tot i que també tolera la semiombra. Prefereix també ambients secs i amb bon drenatge. Es pot collir tot l’any, doncs al hivern normalmente manté certa vitalitat. Té una gran facilitat de difondre’s i arriba a ser un xic invasiva.
El cultiu del donzell és un bon remei contra les plagues als cultius per l’olor que desprèn, i a més les seves arrels produeixen components que inhibeixen el creixement d’herbes espontànies. També s’introdueix com a planta ornamental en jardins secs.
Propietats i aplicacions
Es tracta d’un bon antiparasitari extern, tant pels humans com pels animals i les cases, utilitzant-se per a repel·lir les puces, polls i paparres. Al Parc fem uns coixins per a mascotes que estan plens de donzell com es feia antigament, doncs la brancada del donzell acabada de collir es feia servir per als jaços dels animals, així al bestiar no l’atacaven els paràsits.
També és un bon antiparasitari intern, pels cucs intestinals. Es recomana una infusió de 8g de flors en un litre d’aigua bullent que s’ha de deixar refredar una hora; cal prendre’n una tassa al matí en dejú.
La infusió de tota l’herba florida es fa servir com a aperitiu i digestiu, i va molt bé en casos de gastritis i trastorns menstruals.
La seva maceració amb oli és colagoga, serveix per expulsar la bilis retinguda a la vesícula biliar.
DONZELL DOLÇ (Artemisia annua)
És una de les més de 300 espècies d’Artemisies ben identificades. Aquest gènere de la família Asteracees són plantes arbustives molt adaptades a les estepes semiàrides i terrenys rústics. Tenen en comú que són arbustos d’intensa olor i amargor.
El donzell dolç (Artemisia annua) és originària de les estepes asiàtiques. Es tracta d’una espècie anual ( aquí l’especificació d’annua) amb llarga tradició d’ús a la Xina, on rep el nom de Qinghao . Però amb molt poca tradició d’ús a les nostres terres, on però s’hi adapta sense problemes. Se l’acostumava aplicar en estats febrils. Als anys 70 del passat segle, tot buscant plantes efectives contra la malària, es va aïllar l’artemisina que conté amb força quantitat l’artemisia annua. I actualment constitueix el principi actiu de la teràpia antimalària identificada com a “Coarten”, produïda per l’empresa Novartis i l’OMS.
Alguns estudis han demostrat que la infusió d’Artemisia annua podia ser efectiva per combatre el virus del VIH. No només per l’artimisina, sinó com a conseqüència de la sinèrgia d’altres principis actius d’aquesta espècie. Darrerament han sortit alguns estudis xinesos que demostren que l’aplicació de plantes de la medecina tradicional xinesa, entre les que hi ha l’artemisia annua, combinades amb els tractaments de la medecina alopàtica, ha estat clarament beneficiosa en la recuperació dels pacients del Covid-19.
Al Parc de les Olors del Serrat en vam plantar un exemplar fa tres anys i ara ens neix on ella vol, perquè la llavor es difon sense problemes amb el vent. Darrerament s’ha difós com una planta amb propietats anticancerígenes i estimula la immunitat. Els components del seu oli essencial són la càmfora, D germacré, cetona artemisia, alcohol artemísia, linalo, cineol, pcimè i tuyona.
La nostra infusió REFORÇA’T està formulada amb Artemisia annua i regalèssia ( que també és un antivíric).
Z
EQUINÀCIA (Echinacea purpurea)
ESPÍGOL(Lavandula angustifolia)
Medicinal (d’aquí ve el sinònim officinalis, referit a les “oficines” de farmàcia). Tradicionalment, s’usa una infusió de flors com a tra
nquil·litzant o inductor a la son.
Perfumeria: s’obté l’oli essencial d’espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per a perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
La mel monofloral d’espígol, que és així considerada si la proporció del pol·len dins la mostra de mel que s’analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de L’Alcarria.
Repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.
ESTÈVIA (Stevia Rebaudiana)
És el sucre dels indis guaranís, procedeix de les terres càlides de Centre Amèrica
, especialment del Paraguai. Popularment se la coneix com fulla dolça o fulla de sucre, però a més d’edulcorant és una planta medicinal amb propietats demostrades, especialment per facilitar el bon funcionament del pàncrees.
Cultiu
Creix en terrenys sorrencs i poc fèrtils. En clima temperat és plurianual (cada primavera rebroten nous i nombrosos brots des de les arrels). És necessari reproduir-la per esqueixos, durant la primavera o també es pot reproduir per llavor. La recol·lecció de fulles es fa just abans de la floració, per mantenir la màxima concentració possible de principis actius. Molt resistent als fongs i s’aprecia una bona associació de l’estèvia amb les tomaqueres i els pebrots, doncs sembla protegir-los dels fongs.
- Sembra: a finals d’hivern es sembre i durant la primavera es reprodueix per esqueix.
- Sòl: sorrenc, poc fèrtil, amb bon drenatge.
- Reg: moderat
Clima i emplaçament: molt de sol
Collita: es pot anar tallant durant l’estiu i cap a la tardor comença a florir i llavors es deixa assecar-se i amb els primers freds ja collirem la llavor.
Propietats i aplicacions
Regula el sucre en sang, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu en general. És intensament edulcorant (l’esteoviòsid és entre 20 i 30 vegades més dolç que el sucre). Funciona en la diabetis tipus II que comprèn un 90% dels malalts de diabetis del món.
Curiositats: el nom d’estèvia prové del cognom del seu descobridor al segle XVI, Pedro Jaime Esteve, que va dur la planta a Europa. El gènere Stevia recull unes 150 espècies d’herbes i arbusts de la família dels gira-sols. Era usada ja en l’època precolombina pels guaranís de la regió equatorial, que l’anomenaven herba dolça o “ka’a he’ẽ” .
ESTRAGÓ (Artemisia dracunculus)
L’Estragó és una herba del club de les artemisies. S’utilitza com a condiment aromàtic especialment a França, fins es fa servir per fer la famosa mostassa. El seu orígen és de Siberia, on es fa una varietat molt més rústica i gran, se la identifica com a estragó rus. Té un gust anisat lleugerament picant.
Cultiu
Les flors són estèrils en És una planta formada per riçomes curts que formen mates denses i amb nombroses tiges herbàcies.
Les fulles són linials, senceres, de color verd fosc i desprenen una forta olor.
L’època de floració és al maig i juny. Les flors són de colors groc verdós i disposades en forma de inflorescència.climes càlids i es multiplica a partir d’esqueixos o divisió de mates a la tardor o primavera.
Propietats i aplicacions
S’utilitza la planta fresca, ja que seca perd aroma i propietats.
Sobretot s’utilitza com a condiment, amb un fort aroma anisat. És molt apreciat a la gastronomia francesa i forma part de la barreja d’herbes provençals i sobretot de la mostassa.
Nosaltres la fem servir a la Festa de la Lavanda. Fem una recepta de pollastre amb mostassa i estragó típica de les festes de la lavanda a la Provença. A més d’incloure-la a amanides, vinagretes i altres receptes.
L’estragó també és una gran font de vitamina C. Afavoreix la digestió i ajuda a expulsar els gasos.
A més, estimula la producció de bilis i és recomanat per fer neteges del fetge i prevenir les pedres a la vesícula biliar.
És conegut també per la seva capacitat de reduir el sucre en sang i millorar la sensibilitat de les cèl·lules a la insulina. Per tant és molt recomanat com a complement per les persones amb diabetis.
Antigament es relacionava amb l’antídot de mossegades de serp, d’aquí el seu nom dracunculus, petit drac. Sobretot per les seves propietats antisèptiques.
ESPERNALLAC (Santolina Chamaecyparissus)
Arbust aromàtic d’olor intensa. El qualificatiu Chamaecyparissus es perquè recorda l’olor del xiprer. Per això se la feia servir com a herba guarda-roba, es posava entre la roba dels armaris perquè les arnes no l’ataquessin.
Te llarga tradició d’ús especialment a Menorca on se la coneix com a Camamilla de Maó. Tot fent referència a les seves qualitats digestives i estomacals. Els principis actius comuns a la camamilla (Matricaria chamomilla)es concentren en els seus botons florals.
L’espernallac és una planta molt ben adaptada als indrets secs i especialment calcaris, per això se la fa servir com a planta ornamental de jardins xeròfils. De manera espontània es troba molt abundant a la Península Ibèrica.
A la Xarxa Parc de les Olors l’espernallac la fem servir com a planta per fer rams decoratius i la flor sobrera la destil•lem per obtenir un hidrolat i un oli essencial fabulós.
FARIGOLA o timó (Thymus vulgaris, Thymus officinalis, Thymus serpyllum)
FARIGOLAEspècie omnipresent a les terres seques i pedregoses de la Catalunya occidental i el baix Aragó. Creix de forma silvestre, creant fabulosos farigolars o timonedes. En segon lloc, perquè es tracta d’una planta que nosaltres emprem i apreciem de forma especial, tant pel seu captivador aroma, com per les seves propietats medicinals i usos culinaris.
Mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d’alçada. Les tiges són llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). Les fulles d’un color verd apagat a l’anvers i d’un color blanquinós al revers.
S’utilitza en amanides, graellades de carn o peix, samfaines, sopes, formatges, verdures, llegums, salses de tomàquet i marinats. Combina bé amb la ceba, el julivert, l’all i el llorer. No s’ha de barrejar amb l’orenga.
Afavoreix la digestió, la circulació i el sistema nerviós. Enforteix, desintoxica i estimula l’organisme en general. En infusió, s’utilitza per tractar la faringitis, la bronquitis i la tos. La seva atraient aroma i plaent gust, activen els teus sentits submergint-te en la frondositat del bosc. A més és:
- antisèptic
- cicatritzant
- antioxidant
- balsàmic
- Digestiu (indigestions i flatulències)
Ja Pius Font i Quer, pioner de l’etnobotànica catalana i peninsular, en la seva obra El Discòrides renovat (1961), assenyala les propietats antisèptiques i antiespasmòdiques del timó. De fet, l’ús tradicional de les seves virtuts guaridores és molt estès a casa nostra, ja que constitueix un dels remeis populars més efectius que hom pot trobar. Estudis recents han demostrat que l’acció expectorant i desinfectant del timol, un dels seus principis actius, la fa especialment recomanable per a la prevenció i el combat de tot tipus de dolences. Ja sigui en sopa o tisana la farigola és cosa sana!
La sopa de farigola, en totes les seves variants, sens dubte constitueix una de les menges més humils i nostrades, però les possibilitats culinàries d’aquesta espècie són gairebé infinites. Pel que fa a l’ampli ús terapèutic de la farigola, convé recordar que la seva infusió, amb mel i llimona, resulta especialment indicada per l’alleujament de catarros bronquials i les infeccions del pit, així com per combatre la faringitis i la tos irritativa.
Feu licor de farigola. En un pot de vidre d’un litre tallar la part superior del manat de farigola, tractant que sobretot hi caiguin les flors i les fulles més tendres, i cobrir el cul del pot. Omplir el recipient amb anisat o aiguardent dolç,tapar i xinxollar bé ( remenar-lo) i disposar el pot a sol i serena durant uns 40 dies. Cada dos dies xinxollar el pot i passat aquest temps de maceració colar el líquid i ja el podeu posar a la nevera i gaudir d’una copeta de licor de farigola.
FARIGOLA
BLANCA (Thymus 
mastichina)
FARIGOLES ENTAPISSANTS
(thymus ciliatus, thymus serpyllum, thymus x citriodorus)
D’entre les moltes espècies de farigoles que hi ha al món, se’n compten més de 150, n’hi ha algunes que s’arrosseguen més que d’altres, és a dir que tenen un desenvolupament més terrer, més entapissant. N’hem seleccionat tres:
La farigola entapissant de llocs secs: Thymus ciliatus
Té un color grisós i presenta un aspecte de fulles petites i peludes. No requereix un reg regular però tampoc suporta períodes de sequera llargs. El fred però no l’afecta gaire. No té un aroma destacat i es fa servir sobretot per a les cobertes verdes.
La farigola entapissant de llocs de muntanya i més aviat humits: Thymus serpyllum
És la farigola que trobem als marges dels camps al Pirineu. Entre pedres, però aprofitant la terra humida. Si la plantem, cal regar-la sovint i no posar-la a ple sol perquè quedarà ben torrada. No fa gaire olor, però si que es recull i s’aprofita com a planta desinfectant i se’n fan unes bones sopes de farigola.
Thymus x citriodorus
La farigola amb olor de llimona, un híbrid seleccionat com a planta culinària per fer servir en fresc:
És la farigola que actualment es comercialitza més per a la cuina perquè té un agradable olor de cítric. El seu creixement és força terrer i per al seu creixement li cal una terra ben afemada i sobretot un reg espaiat però profund.
Flor elèctrica
(Acmella oleracea o sphilantes oleracea)
Planta tropical, molt pròpia del Brasil i del Perú, de la família de les asteràcies, una mena de margarida sense pètals que quan ens la mengem produeix una mena d’adormiment elèctric.
Recentment introduïda a la cuina a les nostres terres, és fàcil de cultivar, sempre que tinguem un medi humit per oferir-li.
CULTIU
És una planta tropical, per tant li agraden els sòls rics en matèria orgànica i sobretot humits. A les nostres terres d’estiu secs i molt calorosos creix molt bé en semi ombra, així no hi haurà el perill que s’assequi.
La sembrarem als inicis de primavera en cultiu protegit en hivernacle i la podem passar a terra quan la temperatura no baixi de 15 º. Diríem que té el mateix règim que les tomaqueres i les alfàbregues
Cal mantenir-li la humitat, si el sòl s’asseca corre el risc d’assecar-se fàcilment.
Se n’aprofita sobretot la flor, que collirem cap a l’estiu. A l’hivern se’ns morirà i llavors podem recollir les llavors per tornar-la a sembrar la primavera següent.
PROPIETATS I APLICACIONS
És una planta que conté espinatol, una substància bioactiva responsable de provocar-nos l’efecte picant i anestesiant. Té a més propietats antioxidants, diürètiques i antiinflamatòries.
Se n’extreu l’oli essencial de Jambú, tot destil·lant tota la part aèria de la planta per a obtenir un oli essencial amb altes concentracions d’espinatol.
CURIOSITATS
La flor elèctrica rep diversos noms, com Paracress, Berro del Pará, Jambú, planta del mal de queixal etc. Forma part del grup de plantes amb poder analgèsic, com ara també hi comptem a l’estragó. En mastegar una flor elèctrica es reduïa el mal de queixal de forma temporal. Però sobretot es fa servir a la cuina. Tant les flors com les fulles es piquen i s’estenen a les amanides proporcionant-los un sabor únic. Al Brasil es fa servir força, especialment en el tacacà, un plat típic d’aquesta regió del planeta. En la medicina popular també té llarga tradició d’ús per a les malalties de la boca, gota, càlculs biliars i fins i tot per tractar la tuberculosi. També se’n fan infusions contra l’anèmia i com estimulant estomacal. A l’Índia es consumeixen cuites al vapor i també s’apliquen a la cuina tailandesa… No només s’utilitza en medicina natural i cuina, també s’incorpora en productes de cosmètica.
FONOLL (Foeniculum vulgare)
El GALZERAN o cirerer de betlem
( Ruscus aculeatus)
El galzeran se’l coneix també com a cirerer de Betlem, suposem que és per la tradició de tallar-lo quan té les boletes vermelles i fer-lo servir per a les decoracions nadalenques.
CULTIU
És un arbust de la família dels espàrrecs i per tant té unes tiges subterrànies ( rizomes) des d’un creixen les diferents plantes externes. Li agrada més aviat l’ombra i precisa de certa humitat. Al hivern, a les plantes femenines hi trobem el fruit , unes boletes vermelles molt atractives com a ornamentació nadalenca. Acostuma a trobar-se en la comunitat dels boscos d’alzines mediterrànies on acompanya al marfull en el sotabosc.
També se’n fan cultius. No és gaire gran, no arriba al metre d’alt. Les fulles són molt petites, quasi ni es veuen, en canvi les falses fulles són tiges aplanades amb forma oval i acabades en punxa. Hi ha exemplars mascle i femella.
PROPIETATS
Els seus fruits són tòxics, però els seus rizomes són apreciats pels seus principis medicinals. Per això se n’ha limitat la recol·lecció perquè podia córrer perill d’extinció. El principi actiu més important que conté als seus rizomes és la rutina, un flavonoide que la fa una planta amb propietats antiinflamatòries i fins i tot anticancerígenes.. Si es pren freqüentment pot ajudar a combatre la flebitis, turmells inflats, gota, artritis, etc.. A més, té fama de ser un bon diürètic.
La textura punxosa de les branques era antigament emprada per fabricar alguns tipus d’escombretes. També s’emprava per protegir els aliments del rebost dels ratolins. Al cobrir els aliments amb les rames o filocladis espinosos, els ratolins no s’acostaven al menjar. Actualment és un arbust protegit i no es pot collir si no és un cultiu.
GINKGO (Ginkgo biloba)
És l’única espècie del seu gènere i de fet és un fòssil vivent i un gran supervivent, quatre arbres de Ginkgo molt propers a la ciutat d’hiroshima van sobreviure a la bomba atòmica i encara són vius.És un arbre amb tradició i qualitats medicinals conegudes sobretot a Xina, d’on és originari. Té diversos usos, tant en la gastronomia, com en la medicina tradicional xinesa i es planta també com a ornamental.
Curiositats
Ginkgo en xinès significa ‘albercoc de plata’ i es creu que el seu nom ve d’una versió llatinitzada de l’ideograma xinès Yin Hsing. Biloba ve del llatí “bi”, dos i “loba”, ‘lòbul’: fulla bilobada, amb una nervació com ara les falgueres, indicatiu que és un arbre molt arcaic i amb una forma semblant a un ventall.
És una planta gimnosperma dioica, això vol dir que té peus masculins i femenins. El peu femení fa una forma piramidal , mentre que els masculins fan una capçada ampla. Poden arribar a fer de 30 a 40 metres d’alçària. Tenen un color verd clar intens per les dues cares, que es torna groc a la tardor. Els peus femenins fan un fruit com una petita pruna de color groc, però l’arbre no fa fruit fins al cap de 30 anys.
Encara que el Ginkgo és originari del Japó i de Xina, actualment s’ha estès com a arbre ornamental en gairebé tots els països. Els europeus el coneixen des de finals del segle XVII i un dels primers exemplars es va plantar a la Universitat de Montpeller.
PROPIETATS
Es considera una planta molt efectiva sobre la microcirculació, tant a nivell cerebral com perifèric. Els principis actius estan concentrats a les fulles. Però només aplicades com a infusions no tenen prou concentració, cal fer servir extractes específics. S’ha arribat a recomanar com a tractament preventiu de l’Alzheimer…Tradicionalment, s’ha utilitzat també com a remei contra l’asma.
A la Xarxa Parc de les Olors tenim previst de plantar-ne properament, per fer un bon homenatge a aquest arbre tan supervivent i especial.
GUIXA
(Lathyrus sativus)
La guixa, guixera, caireta o pedrerol és una planta de la família de les faves, per tant és una lleguminosa que antigament es conreava però que actualment està en desús com a aliment. És una planta baixa en greixos, amb molta proteïna i rica en fibra. No se’n pot prendre quotidianament perquè conté un aminoàcid tòxic. Però si que és una lleguminosa molt interessant per conrear per millorar les terres pobres.
Cultiu
És una herba anual no gaire alta, de 30 a 50 cm. Es planta a l’octubre i es cull a la primavera. La Guixa encara és cultiva actualment a Etiòpia i a l’Índia en terres seques i pobres, ja que és una planta molt poc exigent i com a tota lleguminosa encara fa una labor d’aportació de nitrogen al sòl.
Usos i aplicacions
Es cultiva com a planta farratgera per alimentar els animals, però els humans també en mengen la llavor, encara que conté un aminoàcid tòxic que provoca el latirisme. Perquè això passa quan la guixa forma part de la dieta diària i està associada a una alimentació pobra i rutinària. A la postguerra a Catalunya es va produir un autèntica epidèmia de latirisme i el 1944 es va prohibir la comercialització de les guixes.
A la Manxa encara hi ha la tradició de preparar les “gachas manchegas” amb farina de guixa. En temps de grans sequeres i fam l’”almorta”, és a dir la farina de guixes va tenir un paper estratègic. Per això Goya li fa un homenatge en un gravat : “Gracias a la almorta” , tot fent referència a la importància que va tenir aquest llegum en la fam de Madrid de 1811.
Al Parc de les Olors aquest any hem comprat llavors de guixa que comercialitza Esporus per fer-ne una primera prova de cultiu. El seu valor és agronòmic perquè és una lleguminosa gens exigent i alhora té el valor cultural de ser un aliment que va tenir un paper important en la nostra postguerra, quan els aliments eren molt escassos.
GRAMA (Cynodon dactylon)
GARROFER (Ceratonia siliqua)
Arbre mediterrani de la família de les faves i altres lleguminoses, de creixement lent (fa fruits als 10 anys), que suporta molt bé la sequera i les terres pobres. Fulla perenne d’un verd lluent amb una ombra molt apreciada. D’un arbre s’arriben a collir més de 100 kg de garrofes cap a finals d’agost i durant el mes de setembre.
Cultiu
És un arbre de creixement lent, que arriba a tenir uns 10-12 m d’alçària. Li agraden les terres calcàries prop de mar, amb un clima d’hiverns suaus, perquè no suporta gaire bé les gelades. Els fruits, unes tavelles de color negrós que protegeixen les llavors; aquestes són molt dures, de manera que encara que un cavall o una cabra es mengi la tavella, les llavors es mantindran intactes i el que farà és afavorir la seva disseminació.
Propietats i aplicacions
És un arbre amb múltiples aplicacions i amb un valor ambiental de primer ordre. La fusta del garrofer era molt apreciada per a mobles. I les brancades que sovint quan es fan velles es trenquen s’aprofitaven com a llenya per a la llar de foc. Les seves profundes arrels afavoreixen la filtració de l’aigua de pluja i evita l’erosió. La seva ombra dóna alberg a multitud d’animals i als propis humans. Però el que més s’aprecia són les seves tavelles que embolcallen les seves llavors. Les garrofes tenen un alt percentatge de sucres (20-30%), la seva farina té propietats astringents i de les llavors se n’extreu la farina de garrofí com espessant i estabilitzant dels aliments (E-410) perquè conté un alt percentatge de galactomananes. A les botigues de dietètica es troba un succedani de cacau derivat de la garrofa. Quan el fruit és verd té propietats antifúngiques.
Curiositats: El succedani de xocolata que es fa amb farina de garrofa es diu carob, que és com s’anomena garrofer en anglès.
La llavor del garrofer és molt dura i homogènia, pesa uns 0,20 gr. I per això es va fer servir com a patró del quirat, la unitat de pes en joieria. El nom es deriva de Keration, paraula que significa garrofer en grec.
GAULTHERIA
(Gaultheria procumbens)
La gaulteria o axocopaque. és un regal vegetal procedent de Mèxic i dels Estats Units.
Es tracta d’un petit arbust propi de llocs freds i sorrencs. Les seves arrels s’estenen horitzontalment i les tiges creixen a partir del rizoma soterrat a terra. Les seves flors són blanques i el fruit és carnós, vermell per fora i la seva polpa és blanca, que quan el trenquem ens deixa anar la flaire intensa que ens recorda al reflex. Pel que sembla té unes propietats antireumàtiques considerables.
El seu oli essencial s’anomena “wintergreen”. Conté gaulterina i àcid fenòlics, així com tanins catèquics.
L’etimologia del seu nom respon a Gaultheria en honor a Jean François Gauthier , eminent naturalista del segle XVIII, nascut a Quebec i a procumbens , fent referència a la seva característica d’arbust més aviat terrer.
Com que és una planta de climes freds, de terrenys àcids i amb fruits vermells, s’ha adoptat com una de les plantes de Nadal dels països del nord d’Europa, així com de Canadà i d’Estats Units.
Forma parterres preciosos de fulles verdes tot l’any perquè suporta molt bé el fred. I per nadal acostuma a fructificar amb unes boletes vermelles. A les nostres terres no és gaire coneguda però pot adaptar-se al sota bosc o bé en racons ombrívols i humits formant un parterre preciós.
La Gaultheria procumbens és una planta molt ornamental i alhora medicinal. La bellesa i la delicadesa no està renyida amb ser un ésser viu amb grans poders.
Hipèric, pericó o herba de Sant Joan (Hipericum perforatum)
Una de les herbes que és tradició de collir pels volts de Sant Joan és l’hipèric.
La podrem trobar i reconèixer fàcilment per les seves flors grogues que s’acumulen al cap de dalt d’una tija ben recta enmig de camps i marges. A nosaltres ens creix espontàniament i aquests dies l’estem collint d’entre les línies de lavanda.
L’hipèric és un gènere d’herbes amb més de 400 espècies. Moltes d’elles són ornamentals. Però d’entre elles destaca l’Hypericum perforatum que té fama per la seva alta concentració d’hipericina i d’hiporforina. Se la considera una herba medicinal de primer ordre. Per a usos tòpics, se’n fa una maceració en oli, obtenint un oli enriquit per tractar inflamacions i restaurar la pell. En infusió se’l considera el Prozac natural, perquè aixeca l’ànim i serveix per tractar depressions lleus.
Com fer l’oli d’hipèric?
Es cull quan està en flor. Es fa un extracte excel·lent per restaurar pells cremades, o bé per dolors inflamatoris, mitjançant la maceració de flors acabades de collir.
- Omplir un pot de vidre de flors d’hipèric que prèviament hem deixat deshidratar uns 2-3 dies.
- Afegir l’oli, tot omplint el pot. Per la maceració pot fer-se servir oli de gira-sol o bé d’ametlles.
- Cal embolcallar el pot perquè no vegi la llum i pot posar-se en un ampit de finestra o bé en un porxo on hi hagi un fort contrast de temperatura entre el dia i la nit.
- Segons aquest mètode tradicional en 40 dies ja podrem colar l’oli que ha de tenir una coloració vermellosa intensa i el podem envasar per fer-lo servir.
Algunes curiositats entorn l’hipèric i les seves múltiples propietats
L’herba de les ferides
L’oli d’hipèric es fa servir des de l’antiguitat. Se l’anomenava l’herba de les ferides perquè feia una funció desinfectant i cicatritzant. Era l’antibiòtic per a problemes de pells infectades i la feien servir molt els militars.
Antiinflamatori natural
La hiperforina que conté l’hipèric s’ha demostrat que té efectes antiinflamatoris notables, així com antiviral, antimalàrica i antibacteriana.
A la nostra botiga es troba a l‘ungüent d’Àrnica:
El prozac natural
La hipericina i la hiperforina ajuden a aixecar l’ànim. Per això es recomanen infusions d’hipèric per a tractar depressions lleus, ansietat o bé terrors nocturns. Així mateix se li reconeixen propietats antioxidants que milloren l’activitat cognitiva i la memòria. Fins i tot es considera una de les herbes útils per a prevenir l’Alzheimer o demències senils.
Atenció amb el sol!!!
No és bo que prenguem hipèric a l’estiu o bé que prenguem el sol directe, sense protecció solar perquè l’hipèric ens pot provocar fotosensibilitat i se’ns pot tacar la pell si no la tenim ben protegida.
Hypericum perforatum, una herba lliure
Hi ha espècies d’hipèric que són ornamentals, però el hypericum perforatum és una herba lliure, li agrada néixer i créixer on ella vol.
Si que es pot cultivar, però cada dos anys s’ha de plantar de nou. Al
hivern perd la seva activitat vegetativa i ella sola es ressembra i surt a la primavera. Té un cicle semblant a la camamilla dolça, només que l’ hipèric floreix més tard.
Nosaltres el vam sembrar el primer any de cultiu al Parc de les Olors del Serrat, però després l’hem deixat ser lliure i som nosaltres que l’anem a collir on ell vol o pot créixer i florir.
HISOP (Hyssopus officinalis)
HERBA DEL PASTELL o GLAST
(Isatis Tinctoria)
Planta de la família dels bròquils i les cols (brassicàcies). Les seves fulles es feien servir per tenyir de color blau. També és una planta mel·lífera, el nèctar de les seves flors grogues és molt apreciat per les abelles . Darrerament se li reconeixen propietats antioxidants molt importants.
Cultiu
La Isatis Tinctoria és una planta biennal , que pot arribar a créixer fins a 1,20m d’alçada i uns 45cm d’amplada. Floreix d’abril a juliol del segon any. Suporta molt bé el fred i
- Sòl: Poc exigent, s’adapta a qualsevol tipus de sòl.
- Reg: Cal regar-la regularment, però evitant embassaments
- Clima i emplaçament: Sol directe – sol i ombra
- Collita: Les fulles es poden collir tot l’any. Les llavors a l’estiu, quan són ben seques.
Propietats i aplicacions
És una planta originària de les estepes asiàtiques , coneguda sobretot com a planta tintòria, actualment en desús. Però la seva arrel té llarga tradició a la medecina xinesa. Es fa servir en cas d’infeccions i febre. S’estudia com a planta antioxidant i anticancerígena pel seu alt contingut en glucobrasicina, 20 vegades el que conté el bròquil.
Curiositats: S’anomena herba del pastell per la pasta que es fa amb les seves fulles per obtenir el colorant. En temps antics era l’única substància d’on s’obtenia el color blau fins que va començar a arribar l’indi des d’Orient (i posteriorment, els tints sintètics). A la zona del sud de França, propera a Carcasona se l’anomenava fins el segle XVI, la terra de l’or blau, perquè allí es va concentrar el cultiu i el producte per a tintar amb el glast o herba pastell.
Herballimona o Lemongrass (Cymbopogon citratus)
Cultiu
L’herba llimona és una gramínia perenne que pot arribar a fer uns 2 metres d’alçària, té les fulles llargues i estretes, a mode de cintes i creix en climes més aviat càlids, però darrerament hem observat que la podem cultivar sense problemes a les terres menys fredes del nostre país. Agraeix ser ben regada, però li costa morir-se per sequera.
Es reprodueix molt fàcilment per divisió de mata. Ho podeu observar en el vídeo de l’enllaç següent.
Si la cultivem en el jardí fa una funció ornamental i sobretot ens farà una feina de repel·lent d’insectes.
Usos i propietats
L’herba llimona és una planta aromàtica que té molts usos:
En l’àmbit medicinal es fa servir per tractar la malària, problemes digestius, mal de cap i flatulències. Se’n fan moltes infusions Al Brasil es recomana per a combatre l’ansietat. A la Xarxa Parc de les Olors l’apliquem en l’infusió Bona Tarda que alhora que té propietats, relaxants, desinfectants i digestives també ens ajuda a evitar que ens piquin els mosquits.
En l’àmbit culinari s’aplica sobretot en la cuina del sudest asiàtic, tot i que sembla que la planta és originària de l’Índia. Sobretot es cuina la carn de pollastre amb herba llimona i llet de coco. Quan el fem al Parc de les Olors en diem “pollastre antimosquits”. A les Filipines es coneix com a tanglad, una amanida amb gambes i llimona.
L’oli essencial de Lemon grass és molt apreciat per aromateràpia i perfums. Alhora que se’n fa un ús molt freqüent per als productes repel·lents d’insectes.
També té aplicacions rituals, és un component de “l’oli de van van”. L’herba de llimona s’utilitza en aquesta preparació i sola en hoodoo per protegir-se dels mals, netejar espiritualment una casa i per portar bona sort en els afers amorosos.
Curiositats
El gènere Cymbopogon aplega més de 200 espècies. Però bàsicament se0n fan servir massivament dues: El Cymbopogon flexuosus o herba Cogin pròpia de les Índies orientals, com ara Tailàndia, Sri Lanka, Birmània… i el Cymbopogon citratus que és està més estesa a l’Índia i al sudest asiàtic marítim.
HERBALLUÏSA (Lippia citrodora o Aloysia citriodora).
IRIS (Iris germànica)
L’Iris és una planta bulbosa de fàcil reproducció i difusió que floreix de manera espectacular amb unes grans flors. El seu bulb rizomàtic té propietats medicinals expectorants i antiinflamatòries, però en dosis altes pot ser un purgant molt fort. És millor contemplar-ne les flors que menjar-se-les.
CULTIU
No precisa gaires requisits per cultivar-los. Només cal que en plantem alguns i tenir paciència.
Millor plantar-los a terra que ens test perquè en ser una planta bulbosa rizomàtica s’estén fàcilment tota sola per sota terra. Té una gran resistència a la sequera gràcies a la reserva que fa a les seves arrels i bulb. Tampoc requereix de terres riques en nutrients. Per tant serà una planta agraïda que aprecia el sol i la llum i amb això en tindrà prou per regalar-nos el seu art floral.
USOS I PROPIETATS
L’Iris és una planta que bàsicament és ornamental, tot i que com gairebé tots els vegetals té principis actius que tradicionalment s’han fet servir. Sobretot aquests principis actius la planta els concentra en el seu bulb rizomàtic, ja que és una reserva bàsica per la seva supervivència. Es feia servir per les seves propietats expectorants i antiinflamatòries, entre d’altres.
CURIOSITATS
El seu nom fa referència a Iris, la deessa grega de l’Arc de Sant Martí , la que anuncià el pacte d’unió entre l’Olimp i la terra al final de la tempesta. Carlemany la va relacionar en el seu Capitulae amb el nom de Lilium.
El gènere Kalanchoe agrupa més de 100 espècies diferents, de les quals tres són les que es reconeixen com a plantes medicinals:
Kalanchoe daigremontiana (Bryophyllum daigremontianum),
Kalanchoe pinnata (Bryophyllum pinnatum),
Kalanchoe gastonis-bonnieri (Bryophyllum gastonis-bonnieri).
Ens centrarem a parlar de l’espècie que cultivem al Parc de les Olors des de fa diversos anys: La Kalanchoe daigremontiana.
Es tracta d’ una planta crassa, amb fulles carnoses que actuen com a reserva d’aigua donant-li resistència davant la sequera. Els kalanchoes floreixen cada dos anys. Són plantes tropicals de medis més aviat secs.
CULTIU:
S’adapten al sol a l’exterior i a l’interior també poden viure, sobretot al hivern. No suporten les gelades, però si a l’estiu les tenim a l’exterior i cultivarem plantes rústiques que llavors al hivern poden resistir fins a -5ºC.
No són gaire exigents amb els nutrients del sòl, però els agraden sobretot els sòls lleugers, sorrencs..
No cal regar gaire i cal vigilar que no s’entolli l’aigua ja que hi ha risc de podrir les arrels.
Té una reproducció curiosa i fàcil, ja que a les pròpies fulles li surten fillols que en caure o bé si els plantem es reprodueixen fàcilment.
Per reproduir la kalanchoe Pinnata i la kalanchoe Gastonis generalment, cal posar fulles sobre torba per provocar l’aparició de fillols.
Per collir-les el millor és anar tallant les fulles des de baix, és a dir, primer les més velles i deixarem sempre, com a mínim les 4 fulles superiors, o correm el risc de matar la planta.
PROPIETATS I USOS
L’alt contingut de flavonoides i bufadienòlids en el líquid que es troba a les fulles del kalanchoe daigremontiana fa que sigui considerada una planta amb alt interès medicinal, ja que els flavonoides són pigments naturals que tenen una acció antiinflamatòria en el nostre orgnaisme, mentre que els bufadienòlids són esteroides que són els responsables que es consideri que poden tenir un efecte favorable contra les cèl·lules cancerígenes. Per això se la considera que és una planta antitumoral, antihistamínica, antiinflamatòria i inmunomoduladora.
A més és fàcil de prendre perquè bo i crua les seves fulles es poden menjar trencadetes en trossos a l’amanida o bé en sucs verds.
LÀDAN (Cistus ladaniferus)
Una gran planta oblidada per als perfums
El làdan és una estepa de fins a 2,5m d’alçada pertanyent a la família de les Cistàcies. El làdan és l’exsudat resinós que s’extreu del Cistus Ladaniferus, és amarg, intensament aromàtic i enganxós.. L’hem aplicat com un dels fons bàsics del nostre perfum Làdan.
CULTIU
És propi de terrenys granítics i pissarrosos de les terres mediterrànies seques. És per això que es considera una espècie rústica de fàcil adaptació, creixement ràpid i bones condicions perquè tolera llargs períodes de sequera.
El podem cultivar en jardins i en terrasses , preferiblement a una àrea solejada
Les flors són molt grans, vistoses i aromàtiques. Per conèixer la importància d’aquesta planta al mediterrani hem de saber que la majoria de mel que es produeix al país porta una part de pol·len del Cistus ladaníferus.
USOS I PROPIETATS
S’utilitza la resina, denominada Làdan, i les fulles picades com a pegats.
S’ha fet servir com a remei clàssic de tipus balsàmic en la preparació de xarops per la tos i la bronquitis. També es recomana com a antisèptic ginecològic.
El làdan es pot fer servir en la preparació d’ungüents i tintures per tractar els dolors reumàtics, les contusions i els traumatismes, així com les inflamacions osteoarticulars, en forma de pegat.
Però sobretot té molta rellevància el seu oli essencial, que suposa una aportació per als perfums perquè n’aconsegueix incrementar la seva permanència i aporta un aroma a bosc mediterrani sec molt interessant.
No es recomana la seva administració oral.
LAVANDA o Barballó (Lavandula latifolia)
LAVANDA o CAP D’ASE (lavanda stoechas)
LEVÍSTIC
(Levisticum officinalis)
Herba perenne, fortament aromàtica. L’olor d’aquesta planta recorda lleugerament l’api encara que és més forta. Probablement originària de l’Àsia central, és utilitzada com a espècie per condimentar plats, sobretot al sud i centre d’Europa.
Cultiu
L’api de muntanya o levístic és de la mateixa família que l’api (apiàcies o umbel·líferes). És perenne i pot arribar als 2 metres d’alçada i semblar un petit arbust. És resistent a temperatures molt baixes.
Si es fa servir amb fins culinaris es pot tallar cada any bones quantitats d’ell, que rebrotarà sense problemes l’any següent. Es poden fer servir les fulles, les tiges i les arrels dessecades.
Per plantar les llavors, submergeix-les en aigua durant la nit anterior a la sembra i comença cultivant les llavors a l’interior, unes 10 a 12 setmanes abans de la darrera glaçada de la primavera.
Tolera bé el sol però si s’ubica a zones una mica obagues aconseguirem mantenir la humitat del sòl adequada. Necessita sòls humits (humit però no entollat) i molt rics en matèria orgànica.
Propietats i aplicacions
Segons l’Agència Europea del Medicament (EMA), el levístic té aprovat el seu ús tradicional com a diürètic per augmentar l’eliminació d’orina com a coadjuvant d’afeccions urinàries lleus. Diürètic aquarètic (indueix l’eliminació d’aigua, però no de sals).
És utilitzat per a l’elaboració de vinagre aromatitzat i les seves fulles joves s’utilitzen per condimentar sopes, guisats o marinats de carn. A la gastronomia alemanya s’empra per amanir patates cuites i a Itàlia per a l’elaboració de salses de tomàquet.
Al Parc de les Olors el vam descobrir fa uns anys i n’hem fet un cultiu encara molt limitat perquè en la nostra cultura encara no ens és gaire conegut. Però l’anem tallant i assecant les fulles per aplicar-les a la Sopeta Depur que fem.
LLENTISCLE
(Pistacia lentiscus)
El llentiscle un arbust fantàstic, ben propi de les nostres terres
El LLENTISCLE és el nostre arbust-arbre de festucs, però els seus fruits són massa menuts per ser comestibles. El seu parent del que es recullen els fruits dels festucs és la Pistacia Vera. Això no vol dir que el llentiscle o mata no sigui una espècie de la nostra flora útil molt interessant.
CULTIU
Creix de manera espontània al sotabosc i ribes de la Catalunya de terra baixa, el trobem des del nivell del mar fins cap els 800m d’altitud. És un arbust-arbre , que pot arribar als 6 metres d’alçària i tot l’any és verd. Té un creixement ràpid i admet molt bé les podes. És un arbust excel·lent per fer tanques i és un bon refugi i aliment per a la fauna salvatge.
USOS I PROPIETATS
La seva saba s’anomena màstic i s’utilitzava per fer goma o làtex molt aromàtic. A l’antiguitat es feia servir com a goma per mastegar i encara avui s’aplica a l’ortodòncia , per a vernissos i en algunes cultures en fan licor. A Grècia en fan la Mastika, un licor característic de l’illa de Chios. La saba es recull entre l’agost i el setembre tot fent unes incisions a les branques més gruixudes.
El seu fullatge es conserva sempre verd, àdhuc quan ja se l’ha tallat, per això és molt valorat per aplicar-lo a rams decoratius. La seva fusta també s’aprofitava per fer-ne peces d’ebenisteria i se’n feien escuradents. Les branques del llentiscle i de la murtra es feien servir tradicionalment per ornamentar els pessebres i els carrers. Actualment la floristeria sostenible l’ha descobert i apliquen el brancatge de llentiscle per fer corones i rams ornamentals, el que ha provocat que hi hagi colles que van tallant llentiscle per vendre’l de manera incontrolada.
Els seus fruits a l’antiga Roma es confitaven com si fossin olives, però actualment només serveixen per als animals o bé se n’extreu l’oli que crema molt i molt bé.
LLORER
(Laurus nobilis)
El llorer és un arbre de fulles dures, d’un verd lluent i perenne, amb molta tradició a les terres mediterrànies tant pel seu simbolisme, com per les seves propietats medicinals.
Ecosistema
El llorer és un arbre de la família de les lauràcies, amb més de 3500 espècies, algunes de les més conegudes són l’alvocat, la canyella i el camforer. De llorers n’hi ha dues espècies: el Laurus nobilis, que és el que trobem a les terres mediterrànies, i el Laurus azorica, que trobem formant boscos de llorers (laurisilva) a Canàries, a Madeira i a les Açores. A l’era terciària ( fa uns 15 milions d’anys) també hi havia laurisilves a les terres mediterrànies. Actualment a les nostres terres creix de manera espontània en llocs frescals i humits, però no hi arriba a formar boscos.
Cultiu
El llorer és una arbre dioic, per tant hi ha arbres mascles i arbres femelles. Floreix entre febrer i abril i fa fruit entre octubre i novembre. El fruit és una petita oliva negra.
No li agraden gaire les gelades ni els forts vents. Els sòls fèrtils i humits i creix fins els 900 m d’altitud.
És fàcil de reproduir-lo ,tant per llavor com per esqueix. Amb esqueixos de 8-10 cm , es posen en un pot de vidre amb sorra gruixuda. Un cop li han sortit les primeres arrels es trasplanten en test amb una terra sorrenca perquè dreni bé. El millor període per fer els esqueixos és cap a finals de primavera i estiu. Si ho fem per llavor cal desproveir-la de la seva protecció el pericarpi i posar-la a estratificar en fred i humitat.
Principis actius i propietats
Les fulles de llorer són riques en oli essencial que conté sobretot cineol, linalol i pinè… A més de principis amargs, tanins i mucílags, àcid valeriànic .. i altres molècules pròpies del metabolisme secundari d’aquesta planta.
Les fulles es fan servir per condimentar el menjar. Es posen les fulles de llorer als plats per fer-los més digestius. I també forma part de l’embolcall del ramet d’herbes que s’afegeix tradicionalment als estofats. L’afegim al menjar pel gust que hi aporta, però hem de tenir en compte que com a planta medicinal que és aporta propietats digestives al menjar, antisèptiques i reguladores del ritme cardíac.
Posar dues o tres fulles seques de llorer quan anem a bullir el bròquil o la col en farà reduir el seu tuf.
Segons l’aromateràpia, l’oli essencial de llorer va bé per incrementar la certitud, la clarividència i poder prendre decisions. Per això al Parc de les Olors hem creat el perfum dels valents.
Curiositats
Laurearius vol dir “sempre verd” en llatí i Nobilis, perquè des de l’antiguitat se li ha reconegut un paper simbòlic vinculat a la glòria i la victòria.
El llorer era l’emblema dels antics herbolaris.
Es creia que el llorer protegia dels llamps. D’aquí la tradició de penjar un ram de llorer beneit al balcó. El ram de llorer es beneïa el diumenge de rams, i després es deixava assecar i es feia servir a l’exterior com a planta protectora i a la cuina com a condiment.
El llorer és un arbre amb un gran ressò a la mitologia grega. Apol·lo es va enamorar bojament de Dafne, i quan aquesta va ser convertida en un llorer i des d’aleshores aquest arbre és el símbol de la certitud, del triomf i del reconeixement social de poetes i altres persones cultes i triomfadores. Un exemple és la paraula baccalaureatus, que eren els alumnes que superaven les proves de retòrica i que s’ha estès actualment a identificar els joves que fan el batxillerat.
Si escriviu un desig sobre una fulla de llorer i després la cremeu, el desig es fa realitat. I perquè l’amor duri cal tallar una tija de llorer en dues meitats. Cada amant n’ha de guardar una meitat , així l’amor durarà mentre tinguem cadascú la tija de llorer.
LUFA (Luffa aegyptiaca)
La lufa és un gènere de plantes de la família de les Cucurbitàcies ,com el meló, la síndria o la carbassa, entre d’altres. Resulten molt interessants com esponges naturals.
Cultiu
Són plantes molt sensibles a les glaçades, necessiten temperatures superiors als 20ºC. Se sembren de forma similar als carbassons. Creixen en forma de planta enfiladissa, per això es recomana posar uns tutors perquè es pugui anar enfilant. Poden arribar als 2 metres d’alçària.
- Sembra: Primavera
- Sòl: humit , ben drenat i amb força matèria orgànica
- Reg: regular
- Clima i emplaçament: planta subtropical , viu bé entre els 15 i els 35 ºC
- Collita: tardor, quan els fruits són madurs
Propietats i aplicacions
La
xarxa de fibres que componen internament el fruit s’utilitza com esponja per exfoliar i suavitzar la pell, activar la circulació sanguínia, eliminar cèl·lules mortes i ajudar a prevenir la cel·lulitis. S’ha d’humitejar l’esponja i aplicar-la suaument sobre la pell amb moviments circulars.
Curiositats: la lufa és originària de l’Índia; a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica es cultiva sovint com a hortalissa. El gènere luffa compta amb 7 espècies. Per utilitzar l’esponja, hem de collir el fruit quan sigui madur i deixar-lo assecar completament 2 mesos. Ja ben sec el pelarem i li traurem totes les llavors que guarda al seu interior. Llavors caldrà rentar l’esponja amb aigua i lleixiu o amb aigua oxigenada perquè quedi ben blanca i una vegada assecada al sol, ja es podrà fer servir.
MARDUIX: ( Origanum majorana)
El Marduix, una joia vegetal que cultivem al Parc de les Olors.
El marduix (Origanum majorana) és un arbust aromàtic perenne de la família de les orengues, té el seu origen a la part oriental de la Mediterrània, però s’ha estès a tot el món. Té una olor especialment bona, sembla talment un perfum.
El seu cultiu no és gaire complicat.
Cal fer germinar les llavors en el viver i plantar-les a la primavera en una terra sorrenca, ben adobada. Durant el primer i el segon any de cultiu, el més probable és que hàgim de desherbar sovint, però quan el cultiu està establert, amb un desherbat anual ja n’hi ha prou i, en canvi, el marduix ens regalarà una bona crescuda a finals d’hivern amb una floració a finals de maig que aprofitarem per fer una tallada de les flors i tiges. Possiblement, al setembre podrem tornar-ne a fer una tallada encara que aquesta vegada de la tija sense flor.
Al marduix no li agrada gaire el fred ni les terres massa humides, vol un sòl que filtri bé l’aigua.
Les seves propietats i usos són diversos
En la cuina es fa servir molt com aromatitzant, especialment dels plats de llegums perquè el marduix va molt bé pels gasos. A la cuina mallorquina hi té una tradició molt arrelada, allí se’n diu moraduix. I a la cuina francesa es fa servir per fer el “bouquet garni” o farcellet d’herbes. A Catalunya formava part del “ramet de totes les herbes”
En l’àmbit medicinal els seus principis actius són potents i serveixen gairebé per a tot, se li reconeixen propietats digestives, analgèsiques, per mal de gola, i per al mal d’orella també: “Amb ruda i moraduix el mal d’orella fuig.”
Al Parc de les Olors el marduix el fem servir com una de les herbes a la cuina que ens agrada més de fer servir al nostre condiment Barreja per llegum i peix i quan cuinem llegums i peix però també forma part d’algunes de les fórmules de les nostres infusions i sempre dona un toc molt agradable.
Aquest any, que pensem que en tindrem una bona collita, segurament també en podrem destil·lar i mirar de tenir hidrolat de marduix.
Curiositats
Hi ha un refrany popular que diu: “Et conec herbeta que et dius marduix” tot referint-se a que la persona és viva, intel·ligent, eixerida, amb iniciativa. Pot ser que sigui perquè l’olor del marduix ens aporta equilibri i certa sedació, el que pot afavorir que siguem una mica més clarividents.
Antigament abans de fer-se servir el llúpol, el marduix es feia servir per fer cervesa.
El món de les mentes
Les mentes són un gènere de plantes herbàcies de la família de les lamiàcies. Es caracteritzen pel seu aroma mentolat i per ser àvides d’aigua. També tenen en comú que es reprodueixen fàcilment gràcies a les seves tiges subterrànies o rizomes. Per aquesta raó s’estenen fàcilment i si les plantem en un test ben aviat es moren perquè els rizomes saturen l’espai i la terra disponible.
Les espècies de mentes gairebé són infinites perquè se’n troben arreu del món. És un gènere molt adaptatiu a cada ecosistema i a més se n’han fet moltes hibridacions per a adaptar-les als diferents usos que des de la més remota antiguitat en fan els humans. A títol orientatiu en fem una petita síntesi tot mirant d’aclarir una mica els diferents tipus de menta:
Una de les espècies més antigues i espontànies és la Herba sana o menta aquàtica (Mentha aquatica L.) que es troba a les ribes de rierols o llocs d’aigua.
De la hibridació de la mentha longifolia i la mentha rotundifolia se’n va obtenir la mentha spicata. La Mena spicata és la menta espontània més difosa en els climes temperats. Té les fulles estretes, d’aquí el seu atribut de spica, que remet a llança. Pel que sembla, la hibridació de la Mentha aquàtica amb la Mentha spicata ha donat lloc a la Mentha x piperita. Aquesta a la vegada té dues varietats diferenciades: L’anglesa, o Piperita vulgaris, de tiges vermelloses i fulles fosques, que nosaltres identifiquem com a menta xocolata. I la varietat francesa que tècnicament se la idèntifica com a Pubescens o officinalis que té un color més clar i per això la identifiquem com a menta blanca. Les diferents mentes piperites s’apliquen a productes alimentaris, cosmètics i de farmàcia on es busca una gran intensitat de mentol.
Per altra banda, hi ha l’herba bona ( Mentha sativa) que és la menta més suau, la que s’aplica en fresc a la cuina i al te marroquí.
I finalment volem comentar el cas del poliol (Mentha pulegium), una menta molt valorada per a les infusions.
Però el món de les mentes és extensíssim i esperem anar ampliant-ne la col·lecció.
Hi ha molts tipus de menta, la més suau i aplicable a la cuina és l’HERBA BONA, la Mentha viridis,…Aporta frescor a l’organisme, a més d’antioxidants que faciliten la digestió. Es pot aplicar en pols i seca a les postres i a plats que vulguem aportar-hi un punt refrescant.
Cultiu
Totes les mentes necessiten terres fresques i un clima humit suporten el sol, però agraeixen el sol-ombra.
Les mentes són plantes rizomàtiques, de manera que creixen a través de les seves tiges subterrànies que s’estenen sota terra.
Es cull tot l’any excepte al hivern. Normalment si es vol aprofitar la fulla es cull abans de la floració, mentre que si el que es busca és l’obtenció de l’oli essencial es cull florida. Acostuma a florir cap el mes d’agost i setembre.
En un any poden fer-se de 5 a 6 collites de menta. Es recull a màquina i el seu assecatge és molt sensible a l’atac dels fongs, llavors es torna negra. S’ha d’assecar a uns 30 graus de temperatura i en safates horitzontals amb una capa fina de planta. L’assecatge dura uns 2-3 dies i llavors es desfulla i es moltura adequadament segons l’ús a que va destinada.
Propietats i aplicacions
La menta piperita és la que té més propietats medicinals a causa del seu gran contingut de mentol (antisèptic i analgèsic dental).
És una de les herbes més versàtils i a més pot utilitzar-se com a saboritzant per millorar el gust de les tisanes.
Mastegar fulles pot ser un bon remei contra l’halitosi. Els bafs s’utilitzen contra la congestió nasal, la faringitis i la bronquitis.
La infusió és hepàtica i digestiva, ja que estimula el procés de digestió, protegeix la mucosa digestiva i és aperitiva. També es considera una bona aliada de l’estudi ja que estimula la memòria.
A més es fa servir com a condiment alimentari: les fulles es poden menjar crues, en amanides . Té tradició la sopa de menta per calmar el mal d’estómac.
Com a Parc de les Olors tenim l’oli essencial de menta piperita que va molt bé per al mal de cap i sobretot unes dues gotetes d’oli essencial de menta barrejades en una crema hidratant ens permet aportar-nos una sensació de frescor que ens fa molt més suportables els estius calorosos.
Si voleu més formació us aconsellem que consulteu: LES HERBES REMEIRES VOL II, Ramón Gausach, Editorial Rafael Dalmau Editors. Pàg 124 a 130.
MORINGA (Moringa oleifora)
Arbre originari del nord de l’Índia. Es tracta d’un arbret caducifoli que té un creixement molt ràpid. En un any pot arribar a créixer fins a 3 metres. Té fulles compostes grans i al cap de 7 mesos de ser sembrat ja floreix. Els seus fruits són tavelles de color marró que pengen.
CULTIU
El cultiu és molt rústic i es fa molt fàcil de cultivar, encara que a les nostres terres pot morir-se cada hivern si arriba a gelar. Les flors acostumen a aparèixer quan hi ha sequera i l’arbre s’estressa i perd les fulles.
El creixement ràpìd de biomassa que fa la Moringa ha fet que s’estudiés com a cultiu productiu tant d’oli com de biodièsel. Es compta que en una hectària de Moringa poden produir-se un rendiment de 1500 litres d’oli i més de 1400 l de biodésel.
USOS I PROPIETATS
Les fulles de la moringa, així com els seus fruits són comestibles. Se’n poden fer sucs o bé les seves llavors es couen a mode de llegums. Fins i tot les arrels són comestibles, semblen pastanagues amb gust picant. Pel seu alt contingut en aminoàcid se’l considera un superaliment.
Un altre ús curiós i ben interessant és el de fer servir les llavors i les tavelles com a purificadors de l’aigua. A la vegada que les fulles s’apliquen com a farratge i com adob i fungicida contra els fongs que ataquen les arrels d’altres cultius. I finalment la seva llenya s’aplica com a combustible.
MOSTASSA
(Sinapis alba L.)
Cosina de la colza, dels bròquils i les cols, és a dir de la mateixa família de les brassicàcies. A les abelles els agrada veure-la aparèixer als camps i als marges dels camins, ja que és una planta rica en nèctar de primera qualitat. Les flors grogues de quatre pètals, que exhalen olor a vainilla (mostassa blanca) o a cumarina (la mostassa negra) són pròpies de les terres calcàries de la major part d’Europa.
Cultiu
És una de les espècies més antigues i de les primeres en ser cultivades pels humans.
Existeixen més de tres espècies diferents de mostassa, que es distingeixen principalment per les llavors. La mostassa blanca produeix grans llavors de color crema. La mostassa silvestre té minúscules llavors negres. Per últim, la mostassa negra produeix grans llavors fosques. És important distingir-les ja que les dues primeres tenen propietats medicinals semblants però la tercera és un capítol a part
La mostassa és una espècie de cultiu fàcil, que s’adapta bé a varies zones climàtiques, tot i que prefereix temperatures suaus. Es cultiva bé en sòls calcaris amb textura sorrenca i les diferents varietats amb valor agronòmic són resistents a la sequera, però sensibles a l’excés d’humitat. S’ha de sembrar a la primavera i dona una abundant collita al cap de pocs mesos.
Propietats i aplicacions
El seu ús és ampli, tant culinari com medicinal, i inclús com a herba auxiliar. Es pot trobar entre cultius d’arbres o d’herbàcies evitant la pèrdua de nitrògen i disminuint la necessitat d’herbicides per la competència amb les males herbes….
S’utilitzen les llavors per via interna i per via externa, la decocció en forma de cataplasmes.
La mostassa blanca s’utilitza principalment per la cuina, per l’elaboració de mostassa de taula. És molt útil en els casos d’estrenyiment crònic, com a diurètic i fent gargarismes per les inflamacions de les amígdales, tos i angines.
La mostassa negra, en llatí sinapis, és l’element base dels sinapismes o cataplasmes. Té les mateixes propietats que la blanca, però a més és estimulant, fa baixar la febre, i és bona per l’estómac. En cataplasmes o pegats es pot utilitzar com a antiinflamatori, fins i tot en casos de reumatisme.
NOGUERA (Juglans regia)
És un arbre silvestre, subespontani o conreat, de la família Juglandaceae. És l’única noguera conreada a Europa pels seus fruits anomenats nous o anous. És un arbre amb múltiples aplicacions i propietats. Se n’aprofiten els seus tanins per fer de tint i conservant de la fusta (nogalina)i els seus fruits són un gran aliment .
Cultiu
És un arbre caducifoli. A Catalunya es reprodueix fàcilment en llocs frescals. Són característiques les Nogueres de vora els rius del Pirineu que donen lloc als noms dels propis rius (Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana…). Perd les fulles a l’hivern i a la primavera li tornen a sortir, al mateix temps que les flors, de les que n’hi ha de masculines i de femenines. Comença a produir fruits cap als 10 anys.
En els darrers anys se n’han fet extenses plantacions de varietats que no són autòctones.
Propietats i aplicacions
S’utilitzen les fulles joves, el fruit en verd i la nou madura. Els seus principis actius des del punt de vista medicinal tenen propietats antifúngiques, irritants, antisèptiques i pigmentants de la pell. Es recomana en les diarrees per les seves propietats astringents. També és una mica sedant.
Per via externa, les fulles i el fruit de la noguera s’usen en afeccions de la pell, com l’èczema, l’acne i la dermatitis. També pel flux vaginal i per irritacions de la gola.
La tradició de fer servir les nous verdes per fer ratafia no deixa de ser per les seves propietats i sobretot perquè així el licor queda tenyit del color marró característic de la Noguera.
Si alguna vegada colliu nous, recordeu de posar-vos guants perquè sinó us quedaran els dits tenyits de marró fosc.
OLIVARDA (Dittrichia viscosa L.)
Inula viscosa
L’olivarda és una de les mates silvestres més comunes a tota la zona litoral catalana, valenciana i les illes Balears. És una planta aromàtica que fa una olor particular que recorda a la càmfora, deguda a una resina que fa que tota la planta sigui enganxosa al tacte, i d’aquí el nom llatí “viscosa” de l’olivarda.
Cultiu
És una mata perenne i molt resistent a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d’alçada però generalment no ultrapassa els 100 cm.
A l’hivern mor la part alta de les tiges i s’asseca gran part de les seves fulles, que s’enganxen a la tija molt de temps abans de caure. Per aquesta raó es considera una mata semicaducifòlia.
L’olivarda floreix a la tardor, de setembre a novembre.
Algunes espècies de les papallones conegudes com a “blavetes” viuen lligades a l’olivarda, així com enemics naturals de la mosca de l’olivera, fet pel qual s’aconsella mantenir o plantar olivardes en els olivars.
Propietats i aplicacions
L’olivarda té múltiples aplicacions a la medicina tradicional contra la malaria, les malalties de les vies urinàries, i com a astringent. També té propietats cicatritzants de ferides i per cremades
S’utilitza sobretot el seu oli essencial.
També és útil com a controlador de la plaga de mosca de l’olivera, ja que viuen lligades a l’olivarda i així no ataquen a les oliveres. És per això important plantar olivardes en els cultius d’oliveres.
Alhora és capaç d’acumular i absorvir metalls pesats del terra, i així ajudar a descontaminar-lo.
OLIVERA
(Olea europaea subsp. europaea var. Europaea L.)
L’olivera (Olea europaea subsp. europaea var. Europaea L.) és una planta de la família de les oleàcies . És un arbre perennifoli de gran longevitat, d’una espècie genuïnament mediterrània. Actualment el 98% del cultiu de l’olivera es troba a la conca mediterrània (FAOSTAT, 2016).
CULTIU
Es cultiva l’olivera des de fa milers d’anys i les varietats cultivades, que en són moltes, més de 100, són el producte de la selecció de l’espècie silvestre que és l’ullastre.
El cultiu de l’olivera normalment es fa com a monocultiu i actualment està molt atacat per la mosca de l’olivera. Des de l’agroecologia es recomana afavorir l’olivarda perquè aquesta herba rústica i espontània atrau a la mosca i evita que posi els ous a les olives.
L’olivera és un arbre que es poda per afavorir airejar les seves capçades, eliminar les branques velles i el brots que li creixen als peus i afavorir que cada any doni fruit i que faci una brotada nova que serà la que florirà i fructificarà.
USOS I PROPIETATS
Majoritàriament se n’aprofiten els fruits, les olives per fer-ne oli o bé per confitar-les. L’oli d’oliva es considera que és un greix amb moltes propietats medicinals, sobretot pels polifenols que conté.
CURIOSITATS
L’olivera a Catalunya representa gairebé el 15% de la superfície agrícola i n’és el principal cultiu llenyós. Més de 100.000 Hectàrees , de les quals més del 80% són en secà. El 99% de les olives collides es destinen a la producció d’oli. Les comarques que en tenen major superfície són les Garrigues i el Baix Ebre, seguides del Montsià.
ONAGRA(Oenothera biennis)
L’onagra o planta coneguda també com a herba de ruc té propietats medicinals relacionades amb el tractament dels dolors menstruals, però de les seves llavors s’obté un oli amb uns principis actius molt favorables per reduir el colesterol dolent i reduir la pressió arterial.
CULTIU
La família de les Onagràcees està formada per més de 650 espècies. L’onagra prímula coneguda popularment com herba de ruc és d’origen nortamericà. Però s’ha anat estenent per totes les terres de clima temperat. De fet és una herba que es considera invasiva. Té un cicle bianual , arriba a tenir un metre d’alçària, de flors grogues, grans i aromàtiques. No és gaire exigent amb el sòl. A Europa no va arribar fins el segle XVIII i sobretot com a planta ornamental. Ha estat posteriorment quan s’han anat reconeixent les seves propietats medicinals.
PROPIETATS I USOS
El que s’aprofita bàsicament són els seus fruits: unes càpsules de les que per pressió s’extreu el seu oli. Les càpsules d’oli d’onagra és un producte de para farmàcia molt conegut per les seves propietats ginecològiques (per evitar els dolors del síndrome premenstrual) i també perquè afavoreix la reducció del colesterols dolent.
Amb tot, els indis americans n’aprofitaven tant els fruits, com les fulles, les flors i especialment les seves arrels que tenen bon gust. Les flors també tenen aplicacions culinàries. Es poden fer servir per posar a les amanides.
ORENGA (Origanum vulgare)
L’orenga és una de les plantes aromàtiques i medicinals mediterrànies amb més llarga tradició d’us, especialment a la cuina. En pensar amb l’orenga de seguida ens ve al cap la pizza ….
Cultiu
L’orenga és una herba vivaç o perenne que acostuma a quedar com un tapís verd a ran de terra a l’hivern però a finals de primavera/estiu creix ràpidament i n’aixeca les seves tiges florals. És quan floreix que l’orenga fa olor i quan concentra els seus principis actius.
És fàcil de cultivar perquè no és gaire exigent amb el sòl. De fet espontàniament creix en terres aspres i seques de terra baixa i arriba a trobar-se fins als 1500 metres d’alçària, barrejat en els marges dels camps en els herbeis espontanis.
A l’hora de triar la varietat d’orenga pel cultiu cal desestimar el que es comercialitza com a planta ornamental perquè pràcticament no fa olor. Al Parc de les Olors cultivem la varietat “spice” de color morat, que és molt aromàtic i l’orenga “virens”, de flors blanques que té molta flor i també té una component d’intens aroma molt interessant.
Usos i aplicacions
L’orenga és una planta medicinal reconeguda des de l’antiguitat. La seva essència és rica en fenols (timol i carvacrol), en terpens (origané, linalol i cimè), àcids fenòlics (cafeic i rosmarínic) i vitamina C així com flavonoides antioxidants. Com podeu observar té molts components comuns amb el romaní, amb la farigola i la sajolida, i per extensió amb moltes altres plantes aromàtiques mediterrànies. Però cada espècie fa la seva pròpia sinèrgia que es demostra més efectiva per a determinats contextos i dolències.
L’orenga combat males digestions i fins i tot intoxicacions alimentàries, per això es fa servir a molts plats pesats, com a les mateixes pizzes. La seva acció antisèptica també serveix per fer gargarismes. Però els seus flavonoides antioxidants han estat molt valorats per estudis científics pel damunt de moltes fruites i verdures. L’oli essencial d’orenga s’ha demostrat molt eficaç per evitar salmonel·les i altres possibles contaminants d’aliments.
A la cuina convé fer-lo servir en el darrer minut de cocció, perquè així no perdrà les seves propietats. A la pizza es recomana estendre’l quan es treu del forn. És molt recomanable posar una rameta d’orenga i un all al setrill de l’oli. Així les propietats antioxidants de l’oli d’oliva extra verge es veuran reforçades.
Curiositats
El nom Origanum prové del grec oros que significa ‘muntanya’ i ganos, ‘alegria’ fent referència a l’habitat i flaire agradable d’aquesta planta. Del llatí ve el terme vulgare que fa referència a que és una planta molt abundant.
A la Grècia antiga l’orenga era considerat símbol de felicitat i pau eterna. Per això es disposaven poms d’orenga damunt dels morts. I l’orenga era considerada una planta comú en la decoració de les llars romanes. Si colliu un ram d’orenga florit i el deixeu assecar de manera natural en un gerro sense aigua veureu que us durarà tot l’any i considereu-lo un ram símbol de la felicitat.
ORTIGUES
(Urtica Urens/ Urtica dioica)
Amb les primeres pluges de primavera enguany ens han crescut espontàniament moltes ortigues. Creixen en la part més humida i ben femada de l’hort, perquè les ortigues són indicadores de terres riques en nitrogen.
L’espècie d’ortiga que ens creix és la petita, l’Urtica urens que té però les mateixes propietats que l’Urtica dioica, més
gran i que acostumem a trobar en terres de muntanya.
PROPIETATS DE LES ORTIGUES
Hem de parlar d’ortigues, en plural, perquè el gènere Urtica el formen 35 espècies que s’estenen per les latituds de climes temperats. Poden ser anuals o perennes i el que tenen en comú són els seus pèls urticants.
Les ortigues són plantes amb un gran reconeixement medicinal perquè tenen una composició de principis actius molt complexa. Contenen molts minerals , vitamines, amines (entre elles la histamina dels seus pelets urticants)… vaja, que és una gran
aportació per a la nostra salut.
Està especialment indicada per a la gent gran, com a planta depurativa i mineralitzant.
FLOR DE LA PASSIÓ
(Passiflora caerulata)
La flor de la passió , una liana resistent i molt agraïda, a més de medicinal
Ara està brotant a tot gas la passiflora o flor de la passió. N’hem fet esqueixos i alguns ens han arrelat. Fa goig veure tanta vitalitat vegetal i les seves primeres flors tan espectaculars. No perdeu l’oportunitat de plantar-la al vostre balcó, jardí o trosset de terra que tingueu. Amb el canvi climàtic cada vegada es farà més fàcil que les plantes tropicals com la passiflora visquin sense problemes a les nostres terres. Podeu trobar passiflores al nostre viver.
Què sabem de la passiflora?
La Passiflora és un gènere de plantes format per més de 500 espècies. La que té major reconeixement com a planta medicinal és la Passiflora edulis.
La major part d’elles són originàries de les terres tropicals del continent americà. El seu nom fou atribuït per part dels missioners espanyols quan van fer servir les diferents parts de la flor tan espectacular que té aquesta planta per adoctrinar als indígenes americans sobre la passió de Crist. Per tant, no us penseu que sigui una planta afrosiaca, tot el contrari, els seus efectes són més aviat sedants. El seu fruit és el maracuyà.
Cultiu
Són lianes de fulles grans d’un verd intens. El seu cultiu és senzill, perquè és molt resistent. Però sempre agraeix un substrat ric i certa humitat, com totes les plantes tropicals. Per a ser pol·linitzades precisen d’una abella força gran o bé de colibrís. La inexistència d’aquesta fauna auxiliar a les nostres terres fa que el fruit (el maracuyà) quedi buit.
És una planta tropical per tant no li agrada el fred, si la voleu fer viure a les nostres terres busqueu-li un indret arrecerat del fred i del vent. Pot ser que al hivern s’assequi però en el nostre cas ens ha tornat a brotar a la primavera. Si que és veritat que la Passiflora caerulata és la més resistent al fred, però en canvi no té propietats medicinals com l’espècie edulis.
Propietats i aplicacions
A Amèrica el fruit es menja, és una fruita deliciosa amb unes llavors fosques petites que no es separen de la polpa i se’n fan des de postres o sucs excel·lents, especialment les de la passiflora edulis, que a més de ser sedant es considera un fruit afrodisíac. Però a Europa els fruits no ens maduren i llavors s’aprofiten les fulles i les flors que s’assequen i es molturen per fer infusions sedants.
PÀTXULI (Pogostemon cablin)
El pàtxuli o patxouli és una herba arbustiva aromàtica de la família de les labiades. Creix de manera espontània a l’Àsia tropical però el seu cultiu s’ha estès a totes les terres tropicals del planeta, incloses les d’Àfrica i Amèrica. La paraula patchouli deriva del tàmil patchai i significa fulla verda.
CULTIU
El pàtxuli és un arbust perenne propi del bosc humit tropical. Per això és molt sensible al fred i a la sequera. A les nostres terres necessita estar en un lloc protegit a l’hivern. Per a nosaltres és una planta exòtica i sovint se la considera més aviat una planta ornamental que cultivem en test.
Fa anys que vàrem comprar dos pàtxulis a Salagon, un jardí botànic de la Provença. I d’aquestes dues plantes n’hem anat reproduint de manera que sempre en tenim una dotzena de testos. Aquest hivern un dels pàtxulis no l’hem posat a l’hivernacle quan ha arribat l’hivern i per la nostra sorpresa encara és viu. Ara provarem de plantar-los a terra, al rodal de plantes exòtiques que precisen de terra més aviat àcida i on hi posarem els pàtxulis, les plantes del te, les camèlies i les gardènies.
El pàtxuli necessita de terra amb un PH neutre o una mica àcid, ric en matèria orgànica. No li va bé el sol directe i li agrada un ambient més aviat humit.
PROPIETATS I USOS
Les fulles del Pàtxuli desprenen un intens aroma. Prova d’això és que els comerciants xinesos, quan havien d’exportar els seus teixits de seda, els embolcallaven amb fulles de pàtxuli perquè l’olor que desprenien foragitaven les arnes. També des de l’Índia es perfumaven les teles amb pàtxuli per la seva fama de ser un fragància afrodisíaca.
Pel que fa al seu oli essencial obtingut per destil·lació de les fulles, es considera associat als deus d’orient i un símbol de riquesa. En la cultura occidental l’essència de pàtxuli es va difondre associada al moviment hippy, perquè era l’única olor capaç de tapar l’olor de la marihuana.
Es fa servir actualment com a nota baixa i fixadora dels perfums de qualitat. Però també té aplicacions a la indústria alimentària i cosmètica. És un oli essencial del que no se n’ha fet la seva rèplica sintètica, pels costos que suposa. El país que produeix el 80% d’oli essencial de pàtxuli és Indonèsia i a més es considera que és el de major qualitat. Tradicionalment s’ha fet servir en països com Japó i Malàisia com antídot del verí de les serps. També tradicionalment s’ha utilitzat com planta relaxant i encens. En la medicina tradicional xinesa es fa servir contra el maldecap, el refredat, nàusees, diarrea i el dolor abdominal. A occident també es fa servir en aromateràpia, com a cicatritzant, regenerador de teixits, descongestiu o tònic circulatori a més d’afrodisíac.
Del Pàtxuli al Parc de les Olors n’obtenim hidrolat perquè fem destil·lació de la matèria verda producte de la poda que fem a la primavera. Poca matèria primera per poder obtenir oli essencial, però suficient per tenir un hidrolat fantàstic i molt aromàtic.
PEBRE NEGRE
(Piper nigrum)
L’espècie que es fa servir més al món és el pebre i no només ara, sinó al llarg de la història de la
humanitat. A l’antiga cultura romana ja es feia servir i es guardava en sitges que anomenaven
horrea piperataria. Quan Roma es va rendir als visigots va haver de fer el pagament de
rendició en milers de quilos de pebre. Els àrabs van controlar el comerç del pebre i Venècia era el
centre estratègic de l’entrada del pebre a Europa fins al segle XVI, quan els portuguesos van poder
establir vies de comerç d’espècies amb Àsia.
CULTIU
El pebre és la llavor d’ una planta enfiladissa tropical perenne de la família de les Piperàcies
originària del sud de l’Índia. En sànscrit es coneix com a pippali que vol dir baia. Dona fruit
dues vegades a l’any durant 25-30 anys, a partir del tercer o quart any.
Sembla que és fàcil reproduir la planta del pebre. Ens cal triar unes quantes granes , les més
grosses de pebre negre, perquè aquests corresponen a grans madurs que no s’han tractat
tèrmicament. Caldrà que els col·loquem en aigua durant un dia. El substrat on cal sembrar-los
convé que tingui una bona retenció d’aigua i sigui ben ric en humus. La seva temperatura de
germinació és de 25 a 30 ºC. , cal que no els toqui el sol directe però que estiguin ben
humitejats i ben il·luminats. Li agrada els ambients humits i a l’hivern haurem de protegir les
plantes del fred. Cultivar pebre exigeix un exercici de paciència ja que encara que la planta es
faci gran no farà fruit fins com a mínim dos o 3 anys.
La diferència entre el pebre negre, verd o blanc depèn del grau de maduració. El pebre verd es
cull quan el gra té aquest color i es conserva en salmorra, en vinagre o bé s’asseca. És molt
perfumat però no és gaire picant. El pebre negre es cull quan ja madura i agafa una tonalitat
vermella. I en assecar-se agafa el color negrós. El pebre blanc és el gra ben madurat i sense
pelar. Normal ment el pebre molt que comprem és una barreja de pebre negre i blanc.
PROPIETATS
El pebre té múltiples beneficis per a la salut. Té propietats digestives, gràcies a la piperina que
conté que estimula els sucs gàstrics. El pebre també té propietats diürètiques i ajuda a reduir
el colesterol. Amb tot el seu consum ha de ser moderat sobretot per part d’aquelles persones
que tinguin tendència a tenir acidesa d’estómac.
Ara que fa calor és el moment de posar a germinar els grans de pebre i si voleu també podeu
fer proves de germinació de l’arrel de cúrcuma i de gingebre. Podeu-les en remull un dia com
el pebre i planteu-les en un bon substrat humit.
PERILLA (Perilla frutescens)
Planta de la família de les lamiàcies, també coneguda com a “Shisho”. De sabor fort, com d’alga. la seva olor és entre la menta i l’anís.
Com es cultiva: És una planta anual, pròpia de terres més caloroses i humides. La seva llavor germina força bé i creix ràpidament. A la tardor en començar a fer fred floreix i fa molta llavor.
Sembra: finals d’hivern (a hivernacle) primavera (directament a l’exterior).
Sòl: ric en matèria orgànica i ben drenat.
Reg: Vol regs regulars per poder mantenir la seva massa foliar.
Clima i emplaçament: Planta de temporada d’estiu. Vol sol.
Collita: Es cull quan la planta ja ha desenvolupat la seva massa foliar. Si el clima ho permet
Pot fer-se’n dues collites. I una tercera per collir la llavor que concentra moltes propietats.
Propietats: L’oli de les seves llavors té un alt contingut en àcid gras Omega 3 i àcid alfa-linoleic. La part medicinal a utilitzar són les seves fulles que contenen també un alt contingut en ferro i calci. La perilla té propietats antial·lèrgiques (antihistamínic) i antiinflamatòries. S’utilitza bàsicament per tractar afeccions respiratòries, refredats, grip i per intoxicacions alimentàries causades pel peix.
Curiositats: Als restaurants japonesos utilitzen la perilla per preparar el sushi i així evitar al·lèrgies i intoxicacions alimentàries que es poden produir al menjar el peix cru. Es va introduir a Japó al segle VIII i des d’aleshores és molt popular a la cuina per les seves propietats.
PLANTA DE LA VIDA
(Synadenium grantii Hook o Euphorbia umbellata)
L’anomenada planta de la vida és un arbust africà. Rep aquest nom tan potent perquè se li reconeix una funció medicinal de llarga tradició i ampli espectre. La Mare Teresa de Calcuta sembla que curava miraculosament als seus pacients amb l’aigua de la vida preparada amb aquesta planta.
Cultiu
És una planta fàcil de cultivar , arriba fins els 3 m d’alçària. Suporta el sol directe. Quan arriba el fred i gela pot perdre la fulla i fins i tot assecar-se. Per prudència millor entrar-la dins de casa al hivern si viviu en zona de clima rigorós.
La textura de les fulles és molt semblant a les suculentes i en el seu interior guarda un làtex que amb contacte directe amb la pell pot ser irritant.
Propietats
Fa més de 30 anys que el científic norteamericà Gran Hook en va identificar el compost actiu : el phorbol que sembla tenir una incidència positiva en els processos degeneratius dels càncers i en regenera els teixits afectats. També se li reconeixen propietats antibacterianes i insecticides.
Però el làtex que segrega pot ser irritant per la pell si hi tenim contacte directe. Sempre s’ha de diluir.
Al Parc de les Olors la tenim en test, per poder-ne fer proves de reproducció i per protegir-la del fred.
PONIOL (Satureja fruticosa)
Arbustet mediterrani, que creix sovint entre pedres, té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos de descomposició, sobretot dels in
fants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.
Com es cultiva: És una planta perenne que creix en forma d’arbust de petita alçada, no superant els 50cm. No li agraden els terrenys massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu i a vegades ho torna a fer a la tardor.
Sembra: primavera i tardor
Sòl: calcari i amb bon drenatge
Reg: Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem
Clima i emplaçament . Solellat i sec.
Collita: Quan floreix, pot ser que floreixi dues vegades a l’any.
Propietats: Les seves propietats són desinfectants, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a trastorns estomacals i per processos d’infecció o irritació del sistema digestiu.
Curiositats: A vegades se’l confon amb la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. El seu potent aroma complex però amb tocs intensos mentolats la fa molt adient per afegir en petita quantitat als plats més indigestos i a les sopes i cremes de verdures.
Ens diuen que hi ha passa de grips intestinals, molèsties intestinals i descomposició, molt malestar que podem resoldre amb el PONIOL.
EL PONIOL té llarga tradició a les nostres terres com a planta que resol qualsevol dolència intestinal, especialment aquella que suposa descomposició.
El poniol antigament tenia molta tradició d’ús a les nostres terres perquè es coneixia la seva efectivitat per aturar les infeccions intestinals i especialment la descomposició que produïa el tifus i que era una de les causes de mortalitat infantil més importants. Quan els nadons deixaven de mamar i començaven a beure aigua no tractada era quan molt sovint tenien tifus i en pocs dies podien deshidratarse i morir.
Llavors se’ls tractava amb infusions de poniol i en poques hores se’ls reduïa la infecció i el perill de deshidratació.
Per això aquest arbustet mediterrani tan aromàtic com humil, que creix sovint entre pedres ha donat lloc a cançons i contes, perquè no deuria ser senzill que els petits es prenguessin una aigua de poniol. També tenen tradició les sopetes de poniol. Però des de fa ja moltes dècades la medicina alopàtica ha tret el protagonisme al Poniol.
Tot recollint aquesta tradició, des del Parc de les Olors volem que aquesta planta torni a ser reconeguda i per això us l’oferim en diferents formats:
- Com planta en verd. La reproduim a partir de la nostra pròpia llavor i a la primavera ja en tindrem planter, perquè és fàcilment cultivable en test o bé a l’hort.
- Com a sopeta depurativa, en pols, en bosseta barrejada amb levístic per fer-se un brou saladet que es pot acompanyar d’arròs bullit o bé pa torrat.
- Infusió depurat a granel, amb una barreja de poniol, herballuïsa… amb un toc d’estèvia.
- Infusió digestiva amb poniol i regalèssia, en bossetes tot formant part de la col·lecció d’infusions per a la biodiversitat.
PONSÈTIA o flor de Nadal
(Euphorbia pulcherrima)
CULTIU
Floreix de novembre a febrer i per fer-ho necessita passar més de 12 hores a fosques cada dia. Per això coincideix amb el nostre hivern. Normament la punsetia l’hem de comprar cada any perquè se’ns acostuma a morir. Però això ho podem solucionar si sabem les claus per la seva supervivencia: Pel que fa a la temperatura, no li agrada el fred però tampoc la calor. Entre 16 i 22ºC i no li agrada estar al mig d’un corrent d’aire ni tampoc canvis bruscs de temperatura. Vol humitat ambiental perquè sinó li cauen les fulles, regar-la sovint però no en gran quantitat i sobretot adobar-la amb fem de cucs , ric en nitrogen, abans de la floració o quan la trasplantem. Li va molt bé que la reguem per immersió i en aigua tèbia, però no durant més de 15 minuts. Quan li cauen les fulles després de les festes de nadal, no la llenceu, estarà viva, però no brotarà fins la primavera. Mentre no té fulles es poda l els tronquets tallats ens poden servir com a esqueixos per fer noves plantes.
PROPIETATS I USOS
És originària de Mèxic , allí és un petit arbre que pot arribar a tenir 4 m d’alçària. Els indígenes la feien servir com a planta tintòria i el làtex que desprèn com a insecticida i per a curar berrugues i altres malures. Els colonitzadors espanyols van difondre el costum d’adornar les esglésies per Nadal amb la ponsètia. Durant el segle XVII el costum es va difondre pel continent europeu i posteriorment l’ambaixador nordamericà a Mèxic, Joel Roberts Poinsett va ser el que li va donar el nom popular i la va introduir als EEUU. Des del segle XIX s’ha anat universalitzant com a planta de nadal.
La pebrella (Thymus piperella L.)
La pebrella una joia aromàtica de la flora mediterrània
La pebrella (Thymus piperella L.) és una planta aromàtica endèmica de l’est de la
Península Ibèrica que forma part del ric patrimoni botànic mediterrani. Coneguda pel
seu intens aroma especiat, que recorda una combinació de farigola i pebre, aquesta
espècie ha estat utilitzada tradicionalment tant en gastronomia com en medicina popular.
Actualment, l’interès científic per la pebrella ha augmentat gràcies a les seves propietats
antioxidants, antimicrobianes i pel seu potencial com a cultiu aromàtic sostenible.
Cultiu de la pebrella
La pebrella és una espècie endèmica de les zones mediterrànies del sud-est de la
Península Ibèrica, especialment present al País Valencià, Múrcia i algunes àrees
limítrofes. Creix de forma espontània en terrenys secs, pedregosos i calcaris, adaptada a
condicions de baixa disponibilitat hídrica i elevada insolació.
Es tracta d’un petit subarbust perenne que habitualment no supera els 30 cm d’alçada,
com la major part de les farigoles. Acostuma a florir més tard que la farigola més comú
(thymus vulgaris), cap a l’estiu, suposem que suporta millor les altes temperatures i la
sequera, que la que tenim a les nostres terres, que acostuma a florir a l’abril.
Aquesta gran capacitat d’adaptació a la sequera la converteix en una espècie
especialment interessant davant els reptes del canvi climàtic i la necessitat de
desenvolupar cultius més soferts. A la Xarxa Parc de les Olors tenim previst de
començar-la a plantar la propera tardor. Per això ara les hem plantat en alveols forestals,
així l’ajudarem a desenvolupar una arrel potent i vertical.
Li agraden els sòls calcaris, preferentment llocs solejats i el reg pot ser puntual, una
vegada ja ha arrelat.
Propietats
L’aroma característic de la pebrella prové dels seus olis essencials, produïts en petites
glàndules situades sobre les fulles i les flors. Té una alta concentració de fenols
aromàtics (especialment timol i carvacrol) amb propietats antioxidants i
antimicrobianes.
Aplicacions
Existeix interès en l’ús dels seus extractes com a conservants naturals en la indústria
alimentària. Tradicionalment s’ha utilitzar per a olives i conserves i per a condimentar
plats de carn. Però també se’n fan infusions desinfectants i digestives.
REGALÈSSIA
(Glycyrrhiza glabra)
Quan pensem en la regalèssia, de ben segur que la nostra imaginació vola cap als records d’infància de les populars pastilles o d’aquelles llargues llaminadures negres, fetes amb l’extracte d’aquesta planta, popularment anomenat “pega dolça”. Possiblement també ens vindrà al cap el tronquet de la regalèssia en el seu estil més pur, que fins fa poc els més petits, i els que no ho eren tant, acostumaven a llepar i succionar aprofitant-la infinitament. Però… Com és la planta de la regalèssia?
La planta: un arbust que té molta vida subterrània
La regalèssia és una espècie arbustiva perenne provinent de l’Europa Mediterrània i de l’Àsia Menor, però s’ha anat estenent a les terres mediterrànies i a d’altres indrets del món, gràcies a la seva adaptabilitat a terres humides, més aviat argiloses, i especialment a la llera dels rius. A Catalunya, la podem trobar amb especial incidència a les terres properes al riu Ebre. Es tracta d’una planta vivaç o perenne, que es reprodueix molt fàcilment de manera asexuada per estolons que s’estenen per sota terra de manera horitzontal, igual que fa la menta.
El seu cultiu
És de la família de les fabàcies o lleguminoses, cosa que significa que conté bacteris simbiòtics que ajuden a la fixació de nitrogen al sòl. La seva tija sucosa no és una arrel, sinó una tija subterrània o rizoma. Com tota lleguminosa no és una planta gaire exigent, però si que precisa tenir humitat sota terra, cap a 50 cm de profunditat. Per això s’estén molt sovint en les terres frescals de vora els rius.
Per reproduir la regalèssia s’acostuma a utilitzar un tros del rizoma que tingui com a mínim un borró. A través de la llavor costa una mica més, ja que s’ha de deixar en remull almenys 24 hores abans de sembrar-la i no hi ha gaires garanties que germini.
De fet la major part de les terres on es cull la regalèssia no és producte d’haver-la cultivat, sinó que s’hi ha anat instal·lant i estenent espontàniament. N’hiha molt cultiu per exemple al poble de Corella , a Navarra, a les terres on fa anys s’hi cultivaven espàrrecs. En abandonar-se aquest cultiu la regalèssia va anar colonitzant les terres abandonades i ara n’és el cultiu alternatiu principal.
Collir la regalèssia consisteix en arrencar una part dels seus rizomes subterranis. Cal que el rizoma tingui un cert gruix i per això cal esperar com a mínim uns tres anys. La collita es fa a mà després que l’estripadora d’un tractor hagi aixecat les tiges subterrànies de la regalèssia. Com que sempre en queden trossos, d’aquestes restes, altra vegada colgades pel tractor, en sortiran noves plantes.
L’espècie de regalèssia que creix a les nostres terres és la més valorada i l’estat espanyol és un dels productors més destacats del món.
Components i propietats
Com el seu nom científic indica (Glycyrrhiza: del grec rhiza, “arrel”, i glyks, “dolç”), d’aquesta planta n’aprofitem principalment els seus rizomes dolços. Aquesta dolçor tan característica la dona el seu component principal, anomenat glicirizina, que conté sucres i té un poder edulcorant cinquanta vegades superior a la sacarosa.
També conté una alta proporció de flavonoides (licoflavonol, licoricona, glicerol, glizarina, formononetina, isoliquiritigenina, glabrol i glabrona), saponines, tanins betacarotens, aminoàcids, proteïnes, àcids (salicílic, màlic, betulínic, glicirrètic), sals minerals (calci, crom, cobalt, fòsfor, magnesi potassi, silici i sodi) i vitamines (vitamina C i tiamina).
La regalèssia ha estat investigada i apreciada des de l’antiguitat per les seves múltiples propietats medicinals, tal com indiquen alguns papirs egipcis. Tant a l’antic Egipte com a Grècia, Aràbia i, sobretot, a la Xina, aquesta planta era valorada per combatre la tos i la irritació de les mucoses.
Investigacions recents han demostrat que l’efecte antiinflamatori i calmant de la regalèssia és similar al de la cortisona. Té també una acció antivírica, ja que augmenta les defenses tot afavorint la formació de leucòcits i anticossos. Fins i tot es diu que la regalèssia és l’única planta capaç d’augmentar la libido femenina, ja que estimula la producció d’hormones. Però també se li reconeixen propietats per elevar la pressió arterial.
Actualment, la glicirizina, present als seus rizomes, és àmpliament emprada com a additiu edulcorant a la indústria farmacèutica i alimentària. Per altra banda, en productes cosmètics se li reconeix una acció despigmentadora (molt important en el cas de la fabricació de cosmètics per al mercat xinès) i també s’aplica com actiu de cremes per a pells sensibles.
La regalèssia i les infusions
La regalèssia s’aplica amb freqüència a les infusions perquè és un edulcorant natural que aporta un gust de fons molt característic. Com que es tracta d’un rizoma llenyós, la regalèssia precisa d’una decocció per extreure’n tots els seus principis actius. Si el que fem és escaldar el contingut de la bosseta 3 ó 4 minuts, aconseguim que la seva presència sigui com un matís dolç i suau sense que les seves propietats es manifestin amb radicalitat i per això no tindrà un efecte especialment hipertensor. Es presenta, doncs, com una molt bona alternativa a l’hora d’hidratar-nos, tot evitant així begudes ensucrades o processades. Ens aporten principis actius antioxidants i desinfectants que actuen com a una autèntica medecina preventiva.
La regalèssia i les nostres infusions per la Biodiversitat
Fa uns mesos us parlàvem de la regalèssia de l’Ebre i del projecte de valoritzar-la. Ja ho hem fet. Hem creat una col·lecció de 3 infusions : ALEGRIA, CALMA I DIGESTIVA, on la regalèssia s’acompanya de diferents espècies de plantes aromàtiques i medicinals mediterrànies. Unes infusions amb un envasat lliure de plàstic, amb piràmides compostables. Comprar aquestes infusions suposa una aportació a la biodiversitat i el suport a una manera efectiva de fer economia social i circular.
El Grup de Natura Freixe de Flix, l’empresa Reyoma de Montcada i Reixac i la Xarxa Parc de les Olors s’uneixen per impulsar l’ús d’aquesta planta que creix en abundància a la llera del riu Ebre i presenten tres combinacions diferents de plantes aromàtiques en format d’infusió on la regalèssia és l’ingredient comú: tres dolces fórmules per cuidar i reforçar la nostra salut i alhora ajudar a que la Reserva Natural de Sebes pugui seguir sent un projecte viu i sostenible.
ROMANÍ
(Rosmarinus officinalis o Salvia rosmarinus)
És una planta amb flors que pertany a la família de les lamiàcies. És un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. Té un aroma fort i intens. S’utilitza tradicionalment com a condiment a la cuina mediterrània, encara que les seves propietats són molt reconegudes per a la cosmètica i cada vegada més per altres usos medicinals (infusions, parafarmàcia,…)
Cultiu
És un arbust perenne i aromàtic d’un metre d’alçada normalment. Les fulles són petites i estretes. Tenen un color verd brillant a l’anvers i blanc al revers, on emmagatzemen l’oli essencial. A l’estiu es pleguen per protegir l’oli essencial de les altes temperatures.
Floreix quan comencen a baixar les temperatures, ja que no tolera bé el fred. El romaní és un arbust mediterrani que prefereix el clima càlid i estar proper al mar.
Una altra característica d’aquest arbust és que té les arrels molt profundes, com la majoria d’arbustos mediterranis. Fet que l’ajuda a resistir les sequeres, però que fa que visqui malament en contenidors o testos.
Cal anar-lo podant perquè no faci uns troncs molt llenyosos. A la tardor també és un bon moment per fer esqueixos.
Una associació favorable és la plantació d’ametllers amb lineals de romanins. Aquesta associació a més afavoreix també i molt a les abelles. El romaní i l’ametller coincideixen en tenir una floració durant l’hivern. La flor de l’ametller té molt pol·len i en canvi la flor del romaní té molt nèctar. Les abelles necessiten el pol·len dels ametllers per a alimentar a les seves cries i el nèctar per fer-ne la mel. La combinació d’ambdós vegetals a més afavoreix la pol·linització i els ametllers tindran bones collites d’ametlles, sense haver-les de tractar de res perquè el romaní és una planta aromàtica amb un alt nivell d’antioxidants i terpens, un autèntic repel·lent de plagues de l’ametller.
Propietats i aplicacions
El romaní s’utilitza sovint a la cuina tradicional mediterrània, com a condiment per una gran varietat d’aliments. Té una fragància forta i intensa pel que cal dosificar-ne la quantitat.
Les persones amb la pressió alta l’han de consumir amb moderació, ja que tendeix a pujar-la. A més serveix com a activant i energitzant, un perfecte substitut del té. Nosaltres en fem una infusió que l’anomenem “Activa’t”.
L’oli essencial de romaní s’utitza per activar la circulació, per les varius i per massatges descontracturants. Es pot barrejar unes gotes de l’oli essencial en oli de calèndula o en crema hidratant.
També s’utilitza per evitar la caiguda del cabell i el cabell desvitalitzat. Nosaltres tenim un xampú de romaní amb aquestes propietats.
ROSA DAMASCENA o rosa d’olor
(Rosa damascena)
És temps de roses, el nostre roserar està explosiu, però en canvi els rosers d’olor que vam plantar a finals d’hivern encara són petits i no han començat a fer roses. Haurem d’esperar al maig de l’any que ve per poder destil·lar les roses i fer la desitjada aigua de roses. De moment encara haurem de comptar un any més amb la col·laboració del nostre amic Mariano que des de Terol ens abasteix d’una aigua de rosa excel·lent.
D’entre els milers de varietats de roses, la Rosa x Damascena o Rosa de Castilla és una rosa híbrida producte del creuament de la Rosa gallica i la Rosa mosquatta.
Però hi ha varietats de la rosa damascena. La que tenim és la rosa d’olor de kasanlak , que és la més valorada. Des del segle XV en aquesta ciutat de Bulgària s’hi cultiven les roses, que pel que sembla van ser dutes per un jutge turc i des d’aleshores s’ha anat estenent el cultiu fins a ser el seu element més identitari. Ell voltant de Kasanlak es coneix com la Vall de les Roses.
Els màxims productors d’oli essencial de rosa i aigua de roses del món són Bulgària, Turquia, Iran i l’Índia, encara que el cultiu de la Rosa x damascena es va estenent arreu. A França, al Marroc, a Tunis, i fins i tot a Aràbia Saudita comencen a destacar les plantacions de roses d’olor i les destil·leries. Al nostre país no hi ha tradició del cultiu de les roses per a destil·lar i en canvi té una llarga tradició el de les roses ornamentals, amb rituals de tradició com la rosa de Sant Jordi.
Per aixó es pot considerar una iniciativa molt innovadora i inspiradora la que ha tingut en Mariano Royo a la Vall del Jiloca (Terol), d’on obtenim l’aigua de roses en venda als nostres Parcs.
ROSELLA
(Papaver rhoeas)
Planta espontànea, del gènere papaveràcies, amb principis medicinals especialment concentrats en les seves llavors. Les llavors de la rosella que guarda en unes petites càpsules ben visibles al mig de la flor contenen principis antioxidants, gràcies als compostos fenòlics i flabonoïdes, especialment important un alcaloide lleugerament sedant anomenat rhoeadina.
. Però les seves llavors tenen un interès destacat com a producte alimentari.
La rosella (Papaver rhoeas) no s’ha de confondre amb el cascall (Papaver somniferum) que conté un alcaloide molt més potent: la morfina.
COM ES CULTIVA
La rosella és una herba rústica pròpia de les terres mediterrànies, que creix entre els sembrats, Per als pagesos la rosella (Papaver rhoeas) és una “mala herba”, per als “quemacos” és una floreta preciosa. En realitat és una herba espontània que té una gran capacitat de reproducció i un cert interès medicinal. Però que per a una agricultura industrial de monocultiu és una espècie que cal eliminar amb herbicides.
CURIOSITATS DEL CÀRTAM
Sovint mengem llavors que ens diuen que són de rosella (Papaver rhoeas) al pa, als preparats alimentaris…però ens enganyen. La major part de llavors de Papaver que hi ha al mercat són de cascall (Papaver somniferum), espècie parenta de l’opi que es cultiva per obtenir-ne principis actius amb els que s’elaboren entre altres la morfina i la codeïna. Només a l’Estat espanyol se’n cultiven unes 13000 hectàrees per a aplicacions farmacèutiques. La confusió, interessada o oportunista, ben be no ho sabem, fa que mengem unes llavors que contenen alcaloides opiacis que poden ser perjudicials per a la nostra salut tal i com adverteix la recomanació de l’EFSA (Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària. Recomendation 2014/662/EU, ).
En conclusió, ens caldria canviar la mirada cap a la rosella (Papaver rhoeas) i veure-la com una espècie valuosa de la nostra flora útil i medicinal, de la que en podem consumir les llavors ( en comptes de les de cascall ), però també els pètals de les flors i les fulles tendres (abans de florir) a les amanides.
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
Des del punt de vista de l’agroecologia és una de les herbes adventícies que conviu amb els nostres cultius i que tractem d’aprofitar com a herba per a l’alimentació dels animals quan fem les tasques de desherbat. Actualment també estudiem la manera de recol·lectar els seus capítols florals a màquina i poder-los comercialitzar.
RUCA (Diplotaxis tenuifolia)
La Ruca és una espèc
ie de la gran família de les brassicàcies. És una planta pròpia d’Europa, la trobem tant en estat silvestre com conreada. Té un gust fort, característic i el seu consum està molt relacionat amb la cuina italiana.
Cultiu
És una herbàcia anual de 20 a 80cm d’alt, amb fulles retallades i llargues. Les flors són groguenques i petites, que tenen el gust de les fulles però més fi i per tant també és comestible. El fruit és una síliqua o minitabella com totes les brasicàcies on es disposen les granes o llavors.
Si la sembrem veurem que germina amb molta facilitat. De fet és una de les llavors més apreciada per fer-ne germinats o brots. Resisteix a la sequera però si volem que el seu gust no sigui molt intens ens caldrà regar-la sovint.
Es molt productiva i admet que li seguem les fulles sense compasió. Si no l’anem tallant el que fa és florir i llavors les fulles es fan més fortes i el seu gust és massa intens.
Propietats i aplicacions
El seu ús és culinari, sobretot en amanides, pasta, pizzes o coques. A les amanides del Parc de les Olors no hi pot faltar!
Conté molta vitamina C , ferro i sobretot conté principis actius que activen el fetge. Ens ajuda a les funcions hepàtiques.
RUDA (Ruta graveolens)
La ruda o herba de les bruixes és una planta amb un caràcter màgic. Només cal recordar
la dita: “Qui té ruda Déu l’ajuda”.
CULTIU
Originària del sud d’Europa. De manera espontània es trobava a les àrees muntanyoses de Catalunya. Sovint es troba barrejada en àrees d’hort i jardins, vora parets frescals. Es
tracta d’un arbust perenne que pot superar el metre d’alçària. Les fulles són d’un color verd
blavós i desprenen un aroma molt característic. Les flors són compostes i de color groc. Es
reprodueix fàcilment per llavor. La Ruta graveolens va ser considerada com a planta d’hort
o de camps. El cultiu s’efectua en primavera. Quan arriben a una alçada entre 10 i 15 cm
es trasplanten, disposant-les a 0,70m entre línies i al voltant de 0,50 m entre plantes de la
mateixa línia. Té una duració aproximada de 10 anys. La seva floració és a la primavera i a
l’estiu.
Al Parc de les Olors l’acabem de repicar, perquè l’hem reproduït per llavor. A la primavera
esperem tenir-ne un bon planter per afegir a la nostra col·lecció, però encara no en farem un cultiu massiu. Això si en podreu comprar un testet si veniu algun dia al Parc de les Olors.
USOS I PROPIETATS
Té llarga tradició com a planta medicinal, especialment com a planta per les dones per la
seva tradició com a planta abortiva. Però també se li reconeixen propietats desinfectants per a problemes oculars, així com principis tòxics com la soforina i la citisina que la fa una planta no recomanada per a les persones que tenen problemes renals greus.
Des de l’antigüitat es feien rituals avortius i també es posava al front per calmar el mal de cap o bé si es feien banys amb ruda s’atreien els enamorats i penjar-la al coll o bé disposar-ne un tast a l’entrada de casa servia per allunyar els mals esperits i les bruixes.
També té tradició culinària per aromatitzar salses, licors i altres aliments. I la seva olor o pudor, segons es miri, també s’ha fet servir per fer aplicacions antiparasitàries, pels polls i
xinxes.
SAJOLIDES
El gènere de les sajolides està format per diferents espècies. Al Parc de les Olors en tenim tres.
La que ens surt espontàniament a les nostres terres és la Satureja montana. Cap a terres valencianes es troba la Satureja obovata o sajolida dolça, més suau que la montana. I a terres fredes europees és pròpia la Satureja hortensis. Molt més suau i és anual.
Amb la sajolida en pols disposem d’un condiment extraordinari que ens és perfecte perquè a les seves propietats antioxidants i conservants hem d’afegir el gust que aporta als plats. La Sajolida era un dels condiments bàsics de la cuina catalana. Des del Parc de les Olors tractem de recuperar-ne el seu ús.
Satureja Montana
És una planta arbustiva perenne de poca alçada, molt aromàtica i lignificada a la base. Les flors són blanques i apareixen a l’estiu; una de les plantes aromàtiques més abundants a l’entorn de Claverol. Té molta tradició com a “herba de les olives”, perquè és imprescindible en el procés de condimentar aquest fruit.
Per la gran quantitat de principis actius antioxidants que conté és un excel•lent condiment per a tot tipus de plats. Les seves fulles mòltes es poden fer servir com la sal per a una dieta saludable .
Ús culinari de la Sajolida: Els brots tendres i les fulles són molt bons condiments per a la carn guisada i els llegums. Molt utilitzada per adobar les olives. Combina amb julivert, all, ceba, llorer i romaní.
Propietats: Coneguda per les seves propietats afrodisíaques des de temps remots, la sajolida o herba de l’amor és digestiva, energètica i estimulant. En infusió, és ideal per a paladars amb caràcter, pel seu sabor intens sumat a una lleugera olor a pi.
Combat el cansament físic i alleuja les picades d’insectes.
SAFRÀ (Crocus sativus)
Planta conreada de la família de les iridàcies d’orígen mediterrani. Dels estigmes i estils s’obté un condiment i colorant alimentari amb propietats medicinals digestives.
Cultiu
Actualment el safrà és una planta estèril que es cultva amb bulbs. Necessita un clima mediterrani amb estius secs, resisteix glaçades i altes temperatures.
Es planta a l’estiu i es cull entre setembre i novembre.
Propietats i aplicacions
S’utilitzen els estigmes i estils com a condiment i colorant alimentari.
A més també es poden utilitzar en infusió, en pols o en tintura.
Té propietats medicinals digestives, per a indigestions, digestions lentes i flatulències.
També s’ha recomanat en regles doloroses o escasses, com a estimulant uterí.
És interessant el seu ús en esbandides bucals per nafres.
A més, es pot fer un licor de safrà amb aiguardent molt bo!
SÀLVIA (Salvia officinalis)
La sàlvia és un arbust característic de la flora medicinal i aromàtica mediterrània. El seu nom deriva del llatí “salvare”, que cura, i “officinalis”, medicinal. És coneguda per les seves propietats antisèptiques, antioxidants i conté estrògens vegetals.
Cultiu
Té forma de mata d’una altura de 20 a 70 cm de longitud. És vivaç, vol dir que pot viure més de 10 anys, amb una poda anual que la rejoveneixi. Les fulles són grans , amb un tacte com del vellut i de color verd-grisós.
Resisteix l’exposició plena al sol, però pot acceptar la semi-ombra. A més soporta molt bé la sequera.
Floreix cap el mes de maig i és el moment en que al Parc de les Olors la tallem i assequem per a les infusions o bé per a extractes cosmètics.
La collim en fresc per fer-la servir a la cuina i per a destil·lar-la.
La sàlvia no és un cultiu complicat, però si que és molt sensible als fongs. Es nota de seguida quan les sàlvies agafen fongs perquè a les fulles apareixen taques blanquinosos. Si agafen fongs el millor és podar-les i que tornin a brotar.
Propietat i aplicacions
Es pot utilitzar en infusió, decocció, maceració en vi, en tintures i extractes o amb el seu oli essencial.
És antisudorífica i disminueix les secrecions làctiques i salivals. És un bon antidiabètic i regulador menstrual per la seva acció estrogènica. A més disminueix les flatulències.
Per via externa és astringent i antisèptica. S’utilitza en esbandides en cas de gingivitis i faringitis, així com per netejar úlceres i nafres de difícil cicatrització.
A nivell culinari també s’utilitza com a condiment molt apreciat. Nosaltres al parc fem una tempura de fulles de sàlvia que està per llepar-se el dits, i a més és un bon suplement anti-colesterol.
SÀLVIA ROMANA (salvia sclarea)
És una planta herbàcia del gènere Salvia dins la família de les lamiàcies. És originària de la regió del Mediterrani fins al centre d’Àsia. Les seves fulles són grans i elàstiques, propietats que s’extreuen per tal de d’aportar elasticitat a la pell.
Cultiu
Dins de les sàlvies existeixen més de 700 espècies.
La Salvia Romana arriba a mesurar fins a 1 m d’alçada quan està en flor. A l’hivern, es mor i torna a ser una roseta basal. Les fulles tenen una textura de vellut i arriben als 10-20 cm de longitud i 6-12 cm d’ample. Les flors poden ser d’una gran varietat de colors, des del blau, violeta, rosa, vermell, lavanda o blanc. És per això que també es considera planta ornamental.
És biannual, es planta a la tardor o primavera i floreix cap al maig. Es cull quan està en flor.
Al Parc la n’extraiem les nostres pròpies llavors, les sembrem i les replantem per collir les seves fulles i flors i processar-les en assecatge i destil·lació.
Propietats i aplicacions
La flor interessa per destil·lar i s’utilitza per millorar els vins i perfums.
Per altra banda, la fulla s’aplica a la cosmètica com extracte hidratant molt potent per la pell i aportant elasticitat. Nosaltres fem una crema pel rostre amb extracte de Sàlvia Romana per hidratar, donar elasticitat i com a crema antiarrugues.
A més, la fulla seca en infusió té les propietats de moltes sàlvies, és estomacal, astringent, antiespasmòdica, estimulant, antisèptica i ajuda a combatre el refredat i la suor. També és útil a nivell hormonal, per equilibrar el cicles menstruals, el síndrome premenstrual, la menopàusia i l’insmoni.
SUCRE DELS AZTEQUES (Lippia dulcis)
L’estiu és el moment d’esplendor i màxim creixement de la Phyla dulcis o sucre dels Azteques. Encara que no se la coneix gaire com a planta medicinal a les nostres terres, és una planta ampliament utilitzada com edulcorant pels indígenes mexicans. Coneixem com a planta edulcorant l’estèvia, però la dolçor intensa de la la Lippia dulcis ens sorprendrà. Si la voleu tenir encara en podeu trobar algun test al nostre viver.
CULTIU
La Phyla dulcis és una herba del mateix gènere que la maria lluïsa ( les Lyppies i com ella de la família de les verbenàcies). Es tracta d’una planta autòctona del sud de Mèxic i per extensió de les terres caribenyes. Té un creixement bastant terrer i tapissant. Precisa terres humides i suporta molt bé la calor, però no així el fred, per això la cultivem en llocs arrecerats del fred o bé la plantem en torretes i a l’hivern l’entrem a l’interior de casa, on viu sense problemes.
Té unes fulles un xic aspres i de colors vermellosos quan són adultes. Les seves flors fan uns petits botons que són els que es fan servir per endolcir infusions i altres plats en fresc.
USOS I PROPIETATS
La seva dolçor és deguda a l’Hernandolcina, un principi actiu identificat en el segle XVI pel metge espanyol Francisco Hernández. El seu oli essencial conté limonè, càmfora, linalol, i altres monoterpens. Se li reconeixen propietats balsàmiques i desinfectants. Però a les nostres terres la podem introduir com a planta ornamental i que a la vegada ens permet donar un toc dolç i exòtic a les nostres amanides o bé al gin tonic.
TABAC (Nicotiana tabacum)
És una herba d’origen tropical, que pot arribar a tenir dos metres d’alçària, de fulles molt grans i creixement molt ràpid. El seu contingut en nicotina fa que es cultivi i es processi per mastegar o fumar la fulla triturada com a activador. Però la nicotina també actua com a insecticida i té el seu paper estratègic als camps de cultiu.
CULTIU
El cultiu del tabac és molt senzill. A principis de primavera sembrem les seves minúscules llavors que hem recollit de l’any anterior i ho fem en petits alvèols o bé directament a camp. Llavors estratègicament fem que hi hagi almenys una planta de tabac en cada parcel·la de cultiu perquè actuï amb la seva floració com a atracció de fauna insectívora auxiliar i amb les seves fulles faci de trampa mortal per a altres petits insectes.
Al tabac li agrada l’aigua abundant, cal regar-lo sovint si volem que creixi sense parar. Cap a finals d’estiu acostumem a collir-ne les seves fulles, les assequem i una vegada seques les triturem fer-ne pols. Llavors el tabac l’apliquem com a fertilitzant.
PROPIETATS
El tabac en pols és un excel·lent adob orgànic, així com un producte repel·lent 100% natural contra les plagues . Però també és un producte insecticida, acaricida i fungicida ja que s’ha comprovat experimentalment que la nicotina, el seu principi actiu, és tòxic per a una gran varietat d’insectes, que mata per contacte. La dosis d’aplicació és d’uns 100 gr de pols de tabac per cada 5 litres d’aigua.
CURIOSITATS
El tabac va arribar al continent europeu des d’Amèrica cap a l’any 1577. Les seves llavors van ser plantades per primera vegada pels voltants de Toledo i des d’allí es va estendre el seu cultiu per Europa.
El tabac té unes flors molt curioses, com unes campanetes allargades que arriben a concentrar en el seu calze centenars de petites llavors. Quan arriba el fred, la planta del tabac es va assecant i es mor. Llavors és el moment de collir-ne les llavors per guardar-les i sembrar-les a la propera primavera.
El cultiu del tabac està regulat i controlat pel govern de l’estat. Però si que es pot sembrar en petites quantitats per autoconsum o com a planta auxiliar dels cultius.
TARONGINA (Melissa officinalis)
TE (Camelia sinensis)
CULTIU
La planta del te procedeix del sud de la Xina i del sud-est d’Àsia, especialment de les Filipines, encara que avui es cultiva arreu del món, tant en regions tropicals com subtropicals.
És un arbust o millor dit un potencial arbre que pot arribar a fer 6 metres d’alçària. Però es va podant de manera que poques vegades arriba a superar els 2 metres, entre altres coses per poder facilitar la collita de les fulles tendres i els brots que són les parts que es cullen per elaborar el te.
Per poder cultivar la planta del te és necessari que el terreny sigui àcid i que l’aigua amb què la reguem tampoc sigui calcària o bàsica. Un altre requeriment és el grau d’humitat i temperatura que no pot ser ni massa alta ni tampoc massa freda. Però podem aconseguir tenir-la en el nostre jardí en un espai entre sol i ombra, tot controlant la humitat i sobretot l’acidesa del sòl.
La varietat més utilitzada és l’ASSAM Camellia sinensis var. assamica A nivell mundial se’n produeixen més de 5 milions de tones. Però n’hi ha milers de varietats producte de creuaments per aconseguir algun dels objectius, com ara fulles de color més verd, amb més cafeïna, que creixi molt ràpid….
PROPIETATS I TIPUS DE TE
Les fulles del te contenen al voltant del 4% de cafeïna. Això l’ha convertit en una beguda amb propietats estimulants, un bon substitut del cafè. D’altra banda, conté polifenols que aporten una bona dosi d’antioxidants, a més té un alt contingut de catequines, uns flavonoides antioxidants que suposen una aportació més efectiva per a l’organisme que la mateixa vitamina C. I els tanins que conté produeixen un efecte astringent i per tant antidiarreiques. Però sobretot el te suposa un ritual que ens convida al retrobament interior i també a passar una bona estona en companyia. I sinó penseu en el te de les cinc dels anglesos.
La diferent composició química de les fulles recol·lectades segons l’edat i les diferents maneres de processar-les per obtenir diferents graus d’oxidació permet elaborar el te verd, negre, blanc, vermell, groc i oolong.
També cal distingir entre els tes purs i els blendings o barreges de te amb aromatitzants, altres herbes o espècies etc.
CURIOSITATS
El nom del gènere Camellia li va donar Linné en honor del botànic i missioner jesuïta del segle XVII, J. J. Camel (conegut com Camellus). Va ser ell qui va portar plantes de camèlies des de les Filipines a Europa; el nom específic de l’espècie sinensis fa referència al seu origen xinès.
L’arbre del te més vell té al voltant de 3000 anys. El més gran es troba a Pu’er i fa 28 m d’alçada x 3 m de diàmetre, té uns 2800 anys.
La planta del te no es cull fins arribar a tenir com a mínim 3 anys.
El te és la beguda més consumida al món, després de l’aigua i rep diferents noms: Chá (茶) es diu a la Xina i a Portugal, Tschaj o chai.. .)ياش ( a l’ Índia), Shay a Aràbia, Caix o chay (чай), a Rússia….
TE DE RUC ( en guaraní : ka’á jaguá)
(Aloysia polystachya)
Em van regalar una planta dient-me que era de la família de l’herba lluïsa i si que la seva estructura i certa olor cítrica ho recorda. Ara la tenim ja crescuda i s’ha fet un arbust rústic i molt florit, que desprèn una olor considerable. Es fa servir molt per al mate a Argentina i és molt abundant a Paraguai i Bolívia.
CULTIU
Es tracta d’un arbust rústic que aguanta molt bé la sequera i la calor. Les seves fulles són més petites que les de l’herba lluïsa. I les inflorescències fan una mena de raïm al final de cada branca. És fàcilment reproduïble per esqueix i només cal tenir en compte que com a tota planta tropical no suporta gaire bé el fred, amb tot si a l’estiu la tenim amb estrès hídric, aquest també li serveix per ser més resistent al fred.
PROPIETATS I APLICACIONS
A la nostra cultura mediterrània no té gaire tradició d’ús, però atenent els usos pels que s’aplica a Argentina, s’aprecia com a planta digestiva i hepàtica. Té un alt contingut en carbona i es fa servir per a fer la “yerba mate” composta.
TRENCAPEDRES (Lepidium latifolium)
L’herba trencapedres (Lepidium latifolium) és una espècie que espontàniament la podem trobar vora de l’aigua o indrets amb força humitat. Pertany a la família de les brassicàcies. El seu nom fa referència a les seves propietats tradicionalment reconegudes per tractar les pedres del ronyó.
Cultiu
És una planta de fulles ben grosses i pot arribar a passar del metre d’alçària. Les seves flors són minúscules.
És perenne, però al hivern desapareix la seva activitat vegetatitva i a la primavera torna a brotar. El tall floral el dessenvolupen setmanes després i la floració es produeix a finals de la primavera. La formació de la llavor es produeix durant el període estival. Genera multitud de llavors el que fa que sigui difícil el seu control i en algunes zones pot arribar a ser invasiva.
Propietats i aplicacions
Per afavorir la seva acció de fer fondre els càlculs renals va molt bé prendre-la en cru, mastegant les fulles tendres que tenen un gust picant fort, semblant a la mostassa.
Tradicionalment s’utilitza l’extracte de la part aèria de la planta (brots, fulles i flors) en infusió per les seves propietats diurètiques.
A més és tònic estomacal i antioxidant.
El seu ús extern és rubefaent (és analgèsic local aportant calor), i per tant és útil per cops, dolors d’artrosi i ciàtica.
Conté glucosinalats, un compost químic que és responsable d’algunes alteracions de la tiroides. Per tant és important consultar a un especialista abans de prendre la infusió en el cas de tenir problemes de tiroides.
Una manera molt efectiva i pràctica de disposar de trencapedres a casa és comprar-ne o recollir les llavors i fer-les germinar en un substrat. Al cap de pocs dies podem anar tallant els brots germinats i mengar-ne cada dia frescos i acabats de collir.
ULLASTRE
(Olea europaea L. var. sylvestris)
L’Ullastre és un arbre silvestre, el precedent de l’olivera cultivada. Creix en les terres mediterrànies. Sobretot en aquelles que han estat abandonades. Pot observar-se el seu potencial de creixement especialment a les Illes Balears i especialment a Menorca, on hi forma una comunitat d’una massa boscosa quasi impenetrable que ocupa les terres agrícoles abandonades.
CULTIU I APROFITAMENT DE L’ULLASTRE
L’ullastre silvestre pot rebre un tractament de cultiu si se’l poda i se li cullen els fruits que també fan oli com les oliveres. D’altra banda com que forma comunitat amb els llentiscles i altres matollars espontanis arriben ser unes bones barreres naturals per al vent.
USOS I PROPIETATS
La seva fusta és dura i molt adequada per fer eines i portes, com les típiques portes de les finques de Menorca.
]
Cap de Favàritx (Menorca): típica tanca feta amb rames d'ullastre
Autor Isidre blanc
Les seves fulles i fruits tenen les mateixes propietats, sinó més concentrades, que el que tenen els de l’olivera. Per això se’n poden fer decoccions de les fulles per reduir la hipertensió. La fulla s’ha de fer bullir uns 15 minuts, ja que és molt dura o coriàcia. L’oli, com el de l’oliva té propietats reparadores per la pell i ajuda a combatre el restrenyiment.
CURIOSITATS
A mode de medalla o reconeixement, a l’antiguitat els guanyadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d’ullastre, per la simbologia de fortalesa i duresa d’aquest arbre.
VALERIANA (Valeriana officinalis)
El nom de Valeriana sembla venir del mot “Valere” que en llatí significa “estar sa i valent” i és que la planta és molt forta i valenta. Al Parc de les Olors la plantem entre les línies d’horta i ens proporciona energia a les plantes més properes. Amb les seves flors se’n fan preparats energitzants per a la vinya de cultiu biodinàmic. És una herba que agrada especialment als gats.
CULTIU
La Valeriana és una planta umbel·lífera perenne, pròpia dels climes temperats. Amb les primeres gelades la seva part aèria queda cremada, però gràcies als seus rizomes i arrels molt potents, a la primavera rebrota.
Viu bé especialment en terres més aviat humides i frescals. Però una vegada arrelada suporta sequeres i condicions adverses.
PROPIETATS I USOS
La valeriana té una llarga tradició medicinal, des de l’antiga Roma la seva part subterrània es fa servir per fer extractes calmants, especialment es fa servir per l’insomni. Des de l’antiguitat es feia servir per tractar la histèria i l’epilèpsia. La decocció de les seves arrels i/o rizomes tenen efectes molt semblants a les benzodiapezines (ansiolítics de síntesi). Juntament amb la passiflora i el pericó van molt bé per tractar la hiposòmnia o son alterada.
El mal gust de la valeriana fa aconsellable prendre-la en càpsules o bé barrejada amb herba lluïsa, menta i una mica d’estèvia. Les fulles de la valeriana es poden menjar crues, llavors no són tan amargues.
CURIOSITATS
A Suècia la valeriana creix molt abundantment i amb ella es fa un ritual abans del casament. Es posa valeriana sota el coixí del nuvi per evitar l’enveja dels elfs.
Al Parc Nacional d’Aigües Tortes hi creix la Valeriana pyrenaica. Les seves qualitats medicinals es recullen en el refranyer popular: “Sàlvia, malva i valeriana, de tot mal salva”.
XIPRER (Cupressus semprevirens)
El xiprer és l’arbre mediterrani per excel·lència. Sembla que és originari de Xipre, d’aquí el seu nom. I l’espècie semprevirens fa referència a la seva fortalesa: sempre vigorós i de vida llarga. És un arbre que pot viure més de 1000 anys.
CULTIU
El Xiprer pràcticament viu sense necessitar cap mena d’atenció. És una arbre perenne, tot l’any manté la mateixa frondositat. Se’l considera un arbre de llocs secs. La seva figura estilitzada però de capçada molt densa el converteix en un gran alberg d’ocells en els períodes de màxima calor i de fred. S’acostumen a plantar en fileres, molt densos com a paravents. Les seves arrels són pivotants, autèntics pous naturals que ajuden la filtració de les aigües pluvials.
Es pot reproduir fàcilment per llavors que concentren en els seus fruits, boletes verdes que quan s’assequen deixen anar un munt de llavors. S’adapta a tots els sòls, fins els més pobres i secs.
USOS I APLICACIONS
La fusta del xiprer té llarga tradició d’ús per a ebenisteria, fins i tot es diu que l’Arca de Noé era feta de xiprer. Les seves fulles i fruits es destil·len per extreure’n l’oli essencial que va molt bé per a afavorir la circulació sanguínia (flevotònic) i es fa servir molt per als problemes de varius. La molècula més bàsica és el cedrol, un sesquiterpenol que fa una acció tònica del sistema circulatori. També té una acció tonificant de la circulació limfàtica, actua com a antitussigen i regula la transpiració.
Per aplicar-lo només cal diluir l’oli essencial, 4-5 gotes en una crema hidratant, i aplicar-nos-la amb un massatge ascendent, dels peus cap a munt, com a mínim 1 cop al dia.
Per a l’acció antitussígena és aconsellable diluir 2 gotes d’oe en una cullerada de mel.
CURIOSITATS
Des dels temps de l’Antiga Roma el xiprer és símbol d’hospitalitat. Un xiprer a l’entrada d’una casa volia dir que et donaven la benvinguda i t’oferien aigua. Si hi havia dos xiprers significava que t’hi podies quedar a menjar i tres que t’oferien la possibilitat d’hostatjar-te. Més de tres ja poden indicar el descans etern i el camí cap al cel, per això es disposaven en els cementiris.
La mitologia grega ens aporta el relat de l’heroi Cíparis qui va matar un cérvol per error. Això el va entristir tant que va demanar a Apol·lo que li permetés plorar-lo eternament. I aquest el va convertir en un xiprer i des de llavors aquest arbre simbolitza el dol per la mort dels éssers estimats.
El xiprer pertany a la trilogia bíblica de les fustes sagrades del temple de Salomó: cedre, xiprer i sàndal i com aquestes altres fustes l’oli essencial de xiprer s’aplica als perfums per donar-los un fons de fusta.