Quan els camps se’ns tornen deserts

La sequera que estem patint enguany és molt forta, tant que mai havíem vist el Parc de les Olors del Serrat tan sec. Per molt que mirem de regar, fins i tot els romanins que són arbustos que suporten força bé la sequera, aquest any ja fa setmanes que estan groguencs.

Veure patir les plantes és una cosa que em provoca molta tristesa, però quan no s’hi pot fer res perquè els pous comencen a defallir i les hores de reg s’escurcen, aprens a valorar quan d’important és l’aigua, la pluja, els recursos renovables però que a la vegada son béns escassos.
I sí o sí, d’aquesta precarietat també en podem treure aprenentatges. Com ara, quan d’important és protegir el sòl amb una bona coberta de palla, com d’important és calcular la reserva d’aigua que hem de tenir per fer front sequeres tan intenses com l’actual. Com i quan hem de regar per tal d’aprofitar al màxim l’aigua i/o com estalviar i reaprofitar la poca aigua que disposem.


A més de la contaminació i el malbaratament, el problema més acuciant és l’emergencia climàtica i el problemes que aixó causa a la nostra forma de vida actual.

Sense entrar en les grans sol·lucions conjuntes que els paisos haurien d’acordar, els petits productors hem d’aguditzar l’enginy per cercar noves formes d’acumular l’aigua per reaprofitar. En aquesta feina estem aquest dies… 

 

Pilar Comes Solé

Comments are closed.