Descripció
Les alfàbregues (Ocimum basilicum) són herbes aromàtiques de la família de les lamiàcies o labiades. Originàries del sud-est asiàtic i molt pròpies de l’Índia. Allí es comporten com a plantes vivaces i poden viure diversos anys.
A la Mediterrània s’adapten com a herbes anuals, pròpies del cicle de primavera estiu. Per tant, cada any s’assequen en arribar el fred. En collim les llavors que tornem a sembrar a finals d’hivern a l’hivernacle. I a la primavera les plantem entre tomaqueres, albergínies i pebrots. Al club de les solanàcies els van molt bé les alfàbregues perquè són repel·lents de trips i mosca blanca, alhora que atrauen papallones devoradores de pugons i abelles que afavoreixen la pol·linització de les plantes d’horta amb què les associem.
Sembla que els botànics que acompanyaven l’expedició de conquesta d’Alexandre el Gran (segle III aC) van ser els que van introduir l’alfàbrega a les terres de la Mediterrània. El simbolisme de la planta depèn de cada cultura: a Itàlia és un signe d’amor, però a l’antiga Gràcia representava l’odi, la desgràcia i la pobresa.
Algunes de les seves propietats:
A les alfàbregues se’ls atribueixen propietats afrodisíaques i a més, són activadores del sistema immunitari, a més d’afavorir la digestió. Però també cal tenir en compte que contenen estragol i eugenol que són considerats principis actius amb una certa toxicitat, però n’hauríem de menjar molta quantitat perquè aquesta toxicitat ens afectés.
