Les notícies més sovintejades de l’estiu són la sequera extrema i els incendis imparables. Els noticiaris ens ensenyen els problemes, les desgràcies, però no el mode preventiu per fer-hi front. La prevenció demana un pensament serè, auster, inversió de temps i sobretot donar nous valors a la terra i al bosc. Posem algun exemple?
Dues formes de gestió de finques abandonades a les terres valencianes
Fa uns dies érem per terres valencianes. Vam anar a veure a en Jordi i l’Àngela a la Vall d’Albaida i després ens apropàrem a la Masia Mijares, al municipi de Yátova, a l’interior de la província de Castelló. Ambdós casos són iniciatives sostenibles, amb la voluntat de posar en valor els espais agrícoles i forestals abandonats.
A la Vall d’Albaida ja estan fent feina de la bona
A la Vall d’Albaida en Jordi de Bioterreta està duent a terme un projecte de custòdia i gestió de finques abandonades. Tot procurant fent-ne una gestió sostenible i amb un aprofitament integral dels seus recursos. Té cura d’oliveres i ja en va oli. Aprofita la poda de l’olivera i del bosc per vendre llenya directament al consumidor…I en una de les finques estava pensant de fer un aprofitament de la flora medicinal que ja hi té, a més de poder fer divulgació a mode d’activitats d’agroturisme.
Per això va voler saber la nostra opinió i considerar la possibilitat de fer un Parc de les Olors. Una bona passejada mentre anàvem parlant ens va permetre comprovar que l’entusiasme d’en Jordi i n’Àngela podien moure muntanyes. I que aquell paisatge valia molt la pena de valorar-lo. Només per l’estimació que l’actual propietari té per aquella terra val la pena de trencar-se les banyes per conservar-lo i a pot ser fer-ne un referent. I la natura ja ha creat el seu jardí, ara només cal fer-ne un cultiu subespontani, és a dir afavorir les espècies que poden ser útils i valuoses i que ja hi són, així com fer una gestió del bosc que permeti aprofitar la llenya dels arbres que caldrà tallar i amb una promoció dels valors arqueològics i culturals que té aquell racó.
La visió panoràmica des del coll i els comentaris dels habitants enamorats d’aquestes terres ens van demostrar una vegada més que no es pot pagar amb diners l’experiència de donar sentit al que els nostres ulls veuen.
Masia Mijares, una finca de més de 300 hes gestionada per persones amb discapacitat i amb un bosc de molt futur
Fa uns anys l’Associació Amica va comprar la finca Masia Mijares. Més de 300 hectàrees de bosc i algunes desenes de peces de conreu, antigues vinyes i oliveres. Era una finca on la crisi immobiliària va frenar l’actuació d’un ressort i un camp de golf que s’hi havia proposat de fer. S’han cultivat i ampliat les àrees de vinya i s’han tornat a cuidar les oliveres. A més s’han començat a fer algunes plantacions d’aromàtiques. Però la mirada cap al bosc encara estava pendent.
Passejar per la finca em va fer adonar que sota la pineda predominant hi ha un sotabosc molt ric, on el romaní és l’espècie encara dominant. El bosc de la Masia Mijares és a l’hora el seu recurs més important però també el principal repte i potser el més difícil. Tot parlant amb els responsables els vam fer notar que tenir aquell bosc és tenir un tresor. Són 300 hectàrees de bosc que fa absorció de carboni i podria ser objecte de compensació de CO2 amb alguna indústria que precisi compensar. Per evitar els incendis i poder treure algun rendiment caldrà fer una gestió acurada del sotabosc, tot fent un aprofitament del romaní i altres espècies medicinals, alhora que una petita planta portàtil de compactació de biomassa i l’aprofitament de la llenya per vendre-la directament al consumidor
…Tot plegat podria generar diferents llocs de treball per a les persones amb discapacitat. Si a tota aquesta activitat productiva hi afegim un ecoturisme compromès la sostenibilitat econòmica i social de la finca pot estar garantida.
Caldria ajudar més aquestes iniciatives, perquè el seu problema és de gestió empresarial, de disposar d’inversors que creguin i facilitin aquests projectes. Més que queixar-nos el que hem de fer és actuar. Des del Parc de les Olors hem impulsat l’Associació Rural Return perquè aquestes i moltes més iniciatives tinguin suport i puguin tirar endavant.
Pilar Comes Solé
