Ens emociona arribar al Parc aquests dies i veure que tot i la sequera el paisatge florit és un regal que ens fa el món vegetal…Aquest proper dissabte dia 15 haurà estat una data ben triada per celebrar la festa de primavera, tot i que al programa hi haurem d’afegir un ritual per fer ploure. Ens hi ajudes?
L’oasi del Parc de les Olors
Aquest dies el nostre jardí de pagès, com l’acostumo a anomenar, mostra tant com pot el seu esplendor de primavera. Només entrar al Parc els Iris demostren la seva fortalesa i resistència a la sequera tot estenent-se pel marge on en vam plantar quatre fa set anys. Els gessamins ja comencen a florir així com els rosers. No cal dir que les farigoles estan ja en el seu punt més àlgid de floració i les camamilles s’han avançat com ho han fet també les roselles. Les sàlvies ben florides ens fan adonar que causen tant o més impacte que les lavandes. Vaja, que en conjunt aquests dies ens adonem que el Parc de les Olors ja comença a ser l’oasi que volíem aconseguir. Però cal entendre que aquest any si no plou, la primavera com explosió de flor i de vida serà més breu que altres anys. En gaudirem mentre puguem !!
La floració com a esforç reproductiu
Quan veiem una planta florida interpretem que està contenta i satisfeta, com ho som nosaltres en contemplar-la. Però de fet la floració suposa un esforç considerable per a un vegetal, un esforç que fa quan comença a sentir que la seva reproducció està amenaçada, sovint per la sequera i per l’elevada temperatura.
Tots els éssers vius per sobreviure requereixen de sensors que els fa prendre decisions. Bàsicament són sensors de la llum (fotoreceptors), sensors de temperatura i també memòria. Els humans amb els ulls captem la llum, la pell ens serveix de sensor tèrmic i les neurones com a magatzem de memòria. Fem servir una química senzilla però que gasta molta energia, el nostre cervell requereix d’un flux continu de sodi i potassi…
Els sensors de les plantes suposen un sistema més complicat que el dels humans però de baixa despesa energètica. Els sensors de les plantes es troben a les arrels i en menys importància al tronc. Quan augmenta la temperatura del terra, la planta s’atreveix a brotar, envia tiges amb petites fulles que comproven si la llum i la temperatura és l’adequada per créixer. Perquè cada minut de llum serveix per fabricar proteïnes, que es degraden durant la nit. Quan el dia dura més que la nit el balanç és positiu i la planta obté l’energia per fer la brotada de primavera. Però a més de llum precisa d’una humitat mínima i de nutrients.
La memòria dels vegetals per adaptar-se a les variacions de llum, temperatura i humitat s’ha anat construint al llarg de milions d’anys. Però és una memòria que els humans hem modificat i molt en poques dècades. Amb el canvi climàtic accelerat que estem produint, els vegetals fan el que poden per adaptar-s’hi però tenen un límit. Una forma d’adaptació que observem ja fa anys és que les floracions s’avancen i els cicles vitals es precipiten. També que per sequeres excessivament llargues les plantes no poden brotar i fer el seu cicle vital i moren.
Hem de comprendre que aquestes floracions tan intenses i prematures d’enguany són l’expressió d’un desig de supervivència de les nostres plantes. Mirem d’ajudar-les amb un suport d’aigua mínim perquè hem d’estalviar l’aigua tant com puguem. Però sobretot hem d’agrair-los que ens proporcionin encara el miracle de la floració, indicador de vida i regal per als nostres fotoreceptors, els nostres ulls.
Pilar Comes Solé
