Quan sortim a fer treball de camp, a assessorar algun projecte d’agroecologia o bé visitar alguna finca on es plantegen fer un Parc de les Olors, sempre torno inspirada i ahora reivindicativa.
En la darrera jornada vaig visitar un constructor perquè ens fes una proposta per a un projecte que estem assessorant. Vaig conèixer a en Joan Cunillera que porta 25 anys fent estructures modulars de fusta per viure i ens va comentar el fort creixement que ha tingut en els darrers anys la demanda de vivendes no fixes, les mobilhome, no només per a càmpings sinó també per disposar-les en terrenys rústics on legalment no s’hi poden construir vivendes. En vam poder visitar algunes que en té de mostra i em vaig quedar admirada.
Però sovint la seva instal·lació xoca amb els ajuntaments que arrufen el nas. I és que al nostre país la legislació urbanística és molt restrictiva. Segurament ha estat el producte d’una disbauxa constructiva dels anys 60-70 del passat segle.
Però ara al segle XXI les coses han canviat i tenim una paradoxa tremenda. Mentre hi ha molts joves i famílies que no troben vivendes assequibles, tenim grans extensions de terra abandonada, finques precioses de regadiu com la que vaig visitar a l’Arboç i que si es facilités la possibilitat de poder-hi viure, encara que sigui amb aquestes estructures modulars no fixes, es fomentaria que aquelles terres fossin conreades i alhora una nova unitat familiar visqués, vigilés, tingues cura d’aquell territori i es fes un futur.
Perquè no fomentar tornar a la terra amb un model de vida més adaptat als nostres temps? No ens calen grans cases, aprofitem la tecnologia que actualment ho permet i posem el focus a difondre una gestió sostenible del territori rural que permeti posar en valor les terres i un estil de vida més essencial. Que la legalitat s’adapti a les necessitats socials.
Volem un camp viu i el foment d’una vida connectada amb la natura!!
Pilar Comes Solè
