Estem tan acostumats a veure les mates de llentiscle a les nostres terres
que no li donem valor. I tenim tantes raons per admirar-lo!!!!
El llentiscle és tan abundant que li diem genèricament mata.
El llentiscle és el nostre arbust-arbre de festucs, però els seus fruits són massa
menuts per ser comestibles. El seu parent del que es recullen els fruits dels
festucs és la Pistacia Vera. Això no vol dir que el llentiscle o mata no sigui una
espècie de la nostra flora útil molt interessant. Creix de manera espontània al
sotabosc i marges de les terres mediterrànies seques, des del nivell del mar
fins cap els 800m d’altitud. És una mata que pot arribar als sis metres d’alçària i
tres o quatre metres d’ample. Les seves fulles són d’un verd lluent tot l’any. Té
un creixement ràpid i admet molt bé les podes. És un arbust que té moltes
aplicacions i dona refugi i aliment a la fauna salvatge.
L’illa de Quios i un tradició mil·lenària amb el seu llentiscle autòcton
Les Llàgrimes de Quios
A l’illa grega de Quios, situada al mar Egeu septentrional, el paisatge amaga un tresor
biològic i cultural únic al món. Es tracta de la producció del màstic (també conegut
com a masticha o almàstec), una resina aromàtica que s’extreu exclusivament d’una
varietat autòctona de llentiscle coneguda científicament com a Pistacia lentiscus varchia.
Tot i que el llentiscle és un arbust comú a tota la conca mediterrània, només els
exemplars del sud de Quios (a la regió dels Mastichochoria o pobles del màstic)
secreten aquesta saba quan són sagnats, a causa d’un microclima i un sòl molt
específics.
Aquesta valuosa resina, qualificada històricament com el xiclet dels sultans", compta
amb un procés d’obtenció totalment artesanal que ha estat reconegut com a Patrimoni
Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
El cultiu i la recollida del màstic és una feina familiar i meticulosa que s’estén
durant tot l’any a través de diverses fases rituals:
1. La neteja del sòl (Trapezomata): A principis d’estiu, el terreny al voltant de la
base de l’arbre es poleix i es cobreix amb una capa de carbonat de calci blanc
(terra blanca). Això serveix per evitar que les gotes de resina es contaminin o
s’embrutin quan caiguin a terra.
2. El sagnat (Kentos): Entre els mesos de juliol i agost, els agricultors fan petites
incisions quirúrgiques a l’escorça del tronc i de les branques més gruixudes
utilitzant una eina de ferro punxeguda.
3. Les llàgrimes de l’arbre: A través d’aquests talls, el llentiscle comença a
plorar una saba transparent i viscosa. En contacte amb l'aire de l'estiu, el líquid
s’asseca i se solidifica de forma natural, adoptant un aspecte de vidre o
llàgrima translúcida.
4. La collita i la purificació: Passades unes setmanes, les llàgrimes es recullen i
es porten als pobles. Allà, especialment les dones, netegen cada cristall un a
un a mà amb aigua, sabó i petits ganivets per eliminar qualsevol resta de pols o
escorça.
No som l’illa de Quios, però Catalunya té una gran quantitat de bosc i antics
camps de conreu on creix el llentiscle, l’or verd com se’l comença a anomenar.
La nostra mirada respecte el llentiscle va canviant i més que ho farà. Ara ens el
mirem, properament l’admirarem.