Hem esperat a tractar el desastre de les inundacions de les terres valencianes perquè hem necessitat que ens baixés una mica el sentiment d’indignació i de tristesa. I tot recuperant les idees de la societat del risc de Ulrich Bech volem posar un xic de racionalitat a aquesta desgràcia…
De cop, la desgràcia ens fa repensar
El panorama desolador dels carrers, edificis i cotxes arrossegats produït en poques hores desballesta la creença dominant que tenim. Pensem que l’arquitectura tècnica: edificis, autopistes, cotxes… ens alliberen de les limitacions de la naturalesa. Vivim en l’afany de tenir, del creixement il·limitat, d’un fals control i domini dels recursos bàsics com l’accés a l’aigua potable, l’energia elèctrica… Tot aquest marc mental va caure el dia 29 d’octubre i no només pels afectats directes, també per aquells que ho miràvem de lluny, però que ho sentíem ben a prop.
V. Amato compara les conseqüències d’un risc amb l’efecte de les ones produïdes per una pedra llançada a un estany. En la seva expansió primer afecten a les víctimes directament implicades, després al conjunt d’àmbits afectats, tant econòmics, com psicològics i polítics i a la societat en el seu conjunt. Però més enllà d’aquesta imatge, crec que el procés de reconstrucció iniciat de manera espontània pel voluntariat ciutadà dona la raó a Ulrich Bech quan defineix la societat del risc en la que vivim:
Un estadi de la societat moderna en el qual la producció de riscos polítics, ecològics i individuals escapa —cada vegada més— al control de les institucions encarregades de garantir seguretat en la societat.
La ciutadania trampeja, suporta per obligació les institucions polítiques que es manifesten més com a una mena d’autoritarisme tècnicburocràtic que no pas com una estructura eficient al servei de la ciutadania.
La Dana valenciana no només ha resultat una tempesta devastadora que ha arrossegat cotxes, mobles, vides i records, també ha posat de manifest com la ciutadania n’està de crítica amb les institucions. I com la ciutadania ja no se’n refia i s’autoorganitza.
La pagesia altra vegada ha estat a l’alçada
M’ha emocionat veure les imatges dels tractors amb les seves pales ajudant a retirar mobles i fang dels carrers. Altra vegada hem pogut comprovar com d’útil pot ser la pagesia, ara caldrà veure si les ajudes al camp també arribin, perquè en molts casos no només s’han perdut collites, també s’hauran de replantar arbres i vinyes…Tornar a començar de nou, sort que al camp la consciència de risc i la resiliència és una capacitat que per força es practica molt.
Pilar Comes Solé
Fundadora de la Xarxa Parc de les Olors