Plantipedia
Ajenjo (artemisia annua)
Es una de las más de 300 especies de Artemisías bien identificadas. Este género de la familia Asteracees son plantas arbustivas muy adaptadas a las estepas semiáridas y terrenos rústicos. Tienen en común que son arbustos de intenso olor y amargura.
El ajenjo dulce (Artemisia annua) es originaria de las estepas asiáticas. Se trata de una especie anual (aquí la especificación de annua) con larga tradición de uso en China, donde recibe el nombre de Qinghao. Pero con muy poca tradición de uso en nuestras tierras, donde se adapta sin problemas. Se le acostumbraba aplicar en estados febriles. En los años 70 del pasado siglo, buscando plantas efectivas contra la malaria, se aisló la artemisina que contiene con bastante cantidad la artemisia annua. Y actualmente constituye el principio activo de la terapia antimalaria identificada como Coarten, producida por la empresa Novartis y la OMS.
Algunos estudios han demostrado que la infusión de Artemisia annua podía ser efectiva para combatir el virus del VIH. No sólo por la artimisina, sino como consecuencia de la sinergia de otros principios activos de esta especie. Últimamente han salido algunos estudios chinos que demuestran que la aplicación de plantas de la medicina tradicional china, entre las que se encuentra la artemisia annua, combinadas con los tratamientos de la medicina alopática, ha sido claramente beneficiosa en la recuperación de los pacientes del Covid -19. (http://www.ijbs.com/v16p1708.htp).
En el Parc de les Olors del Serrat plantamos un ejemplar hace tres años y ahora nos nace donde ella quiere, porque la semilla se esparce sin problemas con el viento.
Últimamente se ha difundido como una planta con propiedades anticancerígenas y de estimulación de la inmunidad. Los componentes básicos de su aceite esencial son: el alcanfor, D germacreno, cetona artemisia, alcohol artemisia, linalol, cineol, p cimen, y tuyona.
Nuestra infusió ‘Reforça’t, tiene como uno de sus componentes la Artemisia annua.
Albahaca (Ocimum basilicum)
Las albahacas son unas plantas propias de climas cálidos y húmedos. Originarias del sur de Asia, especialmente de la India, desde donde llegaron a Europa a la antigüedad.
Esta variedad verde de hoja grande es la que se utiliza más en el Mediterráneo como condimento. Se suele consumir cruda, en hojas enteras o finamente troceadas para aromatizar ensaladas y platos de pasta. Es el componente principal (junto con piñones, ajo, aceite de oliva y parmesano) de la salsa pesto italiana.
Albahaca de canela
Se la reconoce por su color morado del tallo y de las flores. El estrago que contienen las albahacas se ve complementado en esta subespecie con un intenso aroma especiado que recuerda el clavo y la canela.
En la cocina se puede aplicar como otras especies de albahaca, pero favorece el toque especiado en las recetas. Como en invierno no tenemos albahacas porque no resisten nuestro frío, podemos cosechar hojas al buen tiempo y si las congelamos las podemos utilizar todo el año.
La tradición italiana de poner ramos de albahaca en la mesa
Si queremos alargar el ciclo vital de las albahacas, no las dejamos florecer. Por tanto, las tenemos que ir cortando a medida que ya despuntan la flor. De ahí posiblemente que responde la tradición italiana de poner ramos de albahacas cortadas y florecidas en las mesas de verano. Por un lado era una manera de aprovechar lo que había que cortar y por otro creció así su fama de ser repelente de los mosquitos.
La albahaca y sus propiedades medicinales
Se le atribuyen propiedades afrodisíacas y además activa el sistema inmunitario, además de favorecer la digestión. Pero también debe tenerse en cuenta que contiene estragol y eugenol que están considerados principios activos con cierta toxicidad.
EL ALMENDRO (Prunus dulcis)
El almendro es un árbol que nos trajeron muy probablemente los fenicios o los griegos del otro extremo del Mediterráneo, quizá de Persia o Palestina donde ya era cultivado desde hace miles de años.
CULTIVO
Es un árbol caducifolio. Pertenece a la familia de las rosáceas, que es una de las más evolucionadas y numerosas en especies. Se cultiva sobre todo por sus frutos, las almendras, pero también se valora su madera. Y tiene un alto valor ambiental, porque su néctar temprano es un alimento estratégico para las abejas.
Es ideal combinar el cultivo del almendro con el de romero para favorecer el ecosistema equilibrado entre abejas y especias vegetales.
Hay muchas variedades de almendros, pero básicamente deben distinguirse entre el prunus dulcis var. dulcis y el prunus dulcis var. amaro que es el que produce las almendras amargas. Los
frutos amargos no se pueden utilizar en alimentación porque aparte del mal gusto los frutos contienen amigdalina, una sustancia que es tóxica y que sólo se utiliza para usos farmacológicos.
APLICACIONES Y USOS
El fruto del almendro lo podemos considerar un superalimento pero deberíamos acostumbrarnos a comer las almendras crudas, no fritas o tostadas. Y si puede ser recién abiertas.
Una almendra es una importante fuente de proteínas (20%), pero sobre todo de grasas (50%), ácidos grasos positivos como el ácido oleico y fibra (15%) soluble ideal para favorecer la flora bacteriana y tener sensación de saciedad, así como el antioxidante vitamina E, el magnesio y además de un alto contenido en calcio.
Su alto contenido en grasa es el que favorece la extracción del aceite de almendra, una base cosmética muy valorada.
El problema de las almendras es que tienen la cáscara muy dura y se hacen difícil de romper a mano, pero son un combustible fantástico y la madera del árbol, los restos de la poda, también son perfectos para quemar.
Árnica (Arnica montana)
Es una planta medicinal de la gran y diversa familia de las asteráceas (la caléndula o boixac también es de esta familia), que se encuentra de forma espontánea en las montañas de Europa Occidental. En Cataluña la encontramos reducida en tierras de más de 1.500 m. de altura del Pirineo catalán. Es utilizada desde hace siglos gracias a sus múltiples propiedades.
Cultivo
El árnica es una hierba siempre verde de entre 20 y 40 cm de altura. Sus flores son amarillas y florecen entre abril y junio, dispuestas de forma irregular. Para cultivarla requiere tierras más bien ácidas, cierta altitud (más de 1.000 m.) y bastante humedad. Aunque parece aparentemente frágil, soporta muy bien las bajas temperaturas y los fuertes vientos de las zonas montañosas.
El nombre de Árnica proviene del término griego ptarmikos que significa estornudar, pues antes se utilizaba para provocar estornudos. También recibe el nombre de tabaco de montaña, ya que antiguamente se fumaba.
Propiedades y aplicaciones
El árnica cuenta con unos 150 principios activos, responsables de su acción farmacológica antiinflamatoria, antibacteriana, analgésica, antihistamínica, sedante, antiséptica y cicatrizante, entre otros; por eso se utiliza sobre todo para tratar los hematomas, golpes, luxaciones, esguinces y dolores musculares, pues estimula la circulación en la zona del cuerpo donde se aplica y por tanto tiene unos efectos antiinflamatorios muy reconocidos.
Se utiliza en tratamiento externo en tintura preparada con alcohol de 70º y/o en forma de gargarismos para tratar las faringitis, amigdalitis y la gingivitis. También tiene un efecto en enfermedades infecciosas por su acción antibacteriana y contra los hongos.
Así pues, podemos utilizarla para:
- Golpes y moratones: favorece la regeneración de los tejidos acelerando la curación y al mismo tiempo aliviando el dolor con su poder analgésico.
- Osteoartritis y dolores articulares: alivia el dolor en general y ayuda a mejorar gracias a su acción antiinflamatoria.
- Dolores y lesiones relacionadas con la actividad deportiva: el árnica es una de las plantas “clave” en cualquier botiquín natural. Sus propiedades actúan sobre los tejidos musculares aportando beneficios en caso de contusiones.
- Contracturas musculares: los extractos de árnica también se utilizan para el dolor relacionado con la tensión, el estrés y/o el sedentarismo como las contracturas musculares, dolor cervical o de espalda.
- Irritaciones de la piel: los preparados con base de árnica de aplicación tópica tienen grandes beneficios en gran número de afecciones cutáneas (picaduras de insectos, quemaduras leves, urticaria, estrías o incluso, las grietas en los labios).
Sus principios activos se pueden obtener por infusión (menos frecuente) y/o extractos (para posteriormente elaborar ungüentos, aceites, cremas o geles de árnica).
Membrillo (Cydonia oblonga)
El membrillo es el fruto del árbol de membrillo (Cydonia oblonga). Árbol rústico mediterráneo que proviene de la región de Cydonia (Creta). Ya en la Grecia clásica se relacionaba con la diosa Afrodita, porque se le consideraba símbolo de amor y fertilidad. El olor que desprende es muy agradable ya menudo se ponían membrillos en los armarios para aromatizar la ropa. En la época romana se aconsejaba a las novias que, antes de entrar en la cámara nupcial, dieran un mordisco a esta fruta para perfumar el primer beso que darían al novio.
La piel de membrillo es como un terciopelo grueso con una pulpa áspera y dura, con un gusto ácido y astringente, pero con muchas propiedades para nuestra salud.
Astringente y tónico de las mucosas intestinales. La pectina, la fibra y los taninos le confieren unas propiedades astringentes.
Contribuye a reducir el nivel de colesterol. Su fibra soluble hace que se forme hielo viscoso en el intestino y esto ayuda a capturar la grasa y por tanto evita su absorción intestinal.
Es diurético y podría ayudar a reducir la hipertensión. Por su bajo contenido en sodio y alto en potasio hace que tenga un efecto diurético y reduce la presión arterial.
Pero todas estas propiedades se ven bastante desactivadas si tomamos el membrillo en dulce de membrillo. Porque la larga cocción que se le aplica y la gran cantidad de azúcar que se le añade lo hace un producto delicioso, pero del que no podemos consumir demasiado si no queremos que sea perjudicial para nuestra salud. Lo mejor es consumirla en compota suave que normalmente se mezcla con manzana para que no sea tan áspero o bien con ajo y aceite.
En el Parc de les Olors del Serrat no es que plantáramos muchos membrillos, sencillamente es que los jabalíes nos rompieron las ramas de los frutales diversos que plantamos y quedó el pie franco, sin injertar que suele ser de este arbol. Por eso ahora tenemos un montón de membrillos.
Calèndula – Boixac (calendula officinalis)
(Calendula officinalis)
Planta herbàcia de la família de les asteràcies. Les seves propietats emolients ajuden a regenerar els teixits humans. També s’utilitza com a colorant. La calèndula o boixac és una de les plantes que cultivem amb més abundància a la Xarxa Parc de les Olors. Per diferents raons. En primer lloc perquè la flor de la calèndula té molta demanda al mercat de les plantes amb aplicacions cosmètiques i medicinals. En segon lloc perquè la flor de la calèndula garanteix l’equilibri en la fauna auxiliar i evita els atacs de plagues en els cultius (especialment a l’horta). En tercer lloc és una planta que floreix intensament al llarg de gairebé tot l’any i per tant ens aporta el seu color ataronjat ben decoratiu a excepció de ple estiu. Quan la temperatura supera els 30 ºC s’asseca i fa la llavor.
Es creu que el seu nom prové del llatí ‘calendae’, fent referència a calendari, donat que les flors s’obren amb la llum i es tanquen quan es fa fosc, o sigui que el seu cicle marca el ritme del dia i la nit i a més gairebé floreix tot l’any.
De manera espontània, als camps també hi creixen calèndules, però es tracta de la calendula arvensis, molt més petita que l’officinalis.
COM ES CULTIVA
La calèndula és una planta de clima temperat que resisteix bé el fred, no tant la sequera i sobretot les altes temparatures
. Es pot reproduir fàcilment sembrant les seves llavors. Floreix gairebé tot l’any, encara que amb les onades de calor estiuenques s’asseca precipitadament, llavors és el moment de collir-ne les llavors. Les seves flors, entre grogues i taronja, s’obren amb el sol i es tanquen quan comença a caure el dia.
Calèndula – Boixac (calendula officinalis)
COM ES CULTIVA
La calèndula és una planta de clima temperat que resisteix bé el fred, no tant la sequera i sobretot les altes temperatures. Es pot reproduir fàcilment sembrant les seves llavors. Floreix gairebé tot l’any, encara que amb les onades de calor estiuenques s’asseca precipitadament, llavors és el moment de collir-ne les llavors. Les seves flors, entre grogues i taronja, s’obren amb el sol i es tanquen quan comença a caure el dia.
Sembra: Primavera i tardor
Sòl: Permeable. Preferiblement argilós perquè aguanti la humitat.
Reg: Un mínim d’un cop a la setmana, tot depenent de la temperatura ambiental.
Clima i emplaçament: Sol – sol i ombra
Collita: Es cull la flor tot l’any.
Propietats: Les flors de calèndula per poder suportar el sol sense marcir-se concentren principis actius als seus pètals . Les propietats medicinals de la calèndula són molt notables. Conté mucílags i altres principis que protegeixen la pell, són emolients i ajuden a regenerar les cèl·lules.
Aphidius ervi , un dels insectes que s’allotja a les flors de la calèndula. Es tracta d’un himenòpter que es menja els pulgons.
Calèndula – Boixac (calendula officinalis)
L’oli de calèndula es fa per maceració, a partir de posar les flors prèviament assecades en un oli vegeta
l. Normalment es fa servir oli de girasol o d’ametlles. Després es filtra i l’oli resultant és l’oli o ex
Els pètals de les flors acabades de collir ens les podem menjar en amanides.tracte de calèndula. L’oli de calèndula s’usa per combatre èczemes, dermatitis, úlceres, cremades, ferides, acné, pell delicada, picor…
No deixeu de plantar calèndules al vostre jardí o a l’hort per afavorir l’equilibri de la fauna insectívora.
Camamilla (Matricaria chamomilla)
Flor amb aroma intens que recorda la mel.
Flor amb aroma intens que recorda la mel. Té principis actius molt digestius.
La camamilla (Matricaria chamomilla) és una herba anual que concentra les propietats medicinals en les seves petites flors. És especialment digestiva, antisèptica i també va bé per reduir el colesterol. L’adaptació ambiental de la camamilla a les terres del Pla d’Urgell n’ha fet créixer una varietat amb una alta concentració de principis actius. Aquesta varietat és la que es conrea a la Xarxa Parc de les Olors.
Càrtam
(Carthamus tinctorius)
Planta de la família dels cards i les carxoferes, les seves flors es fan servir com a colorant ( falç safrà) i de les llavors se n’extreu l’oli.
COM ES CULTIVA
El càrtam és una herba rústica pròpia de les terrers mediterrànies, que viu en terres pobres, allí on viuen els cards. No necessita gaire aigua.És un dels cultius més antics de la humanitat. Els antics egipcis ja el cultivaven. Es sembra a la primavera i floreix cap als inicis de l’estiu. Cap a finals d’estiu la planta s’asseca i la recollim tot separant-ne els estams florals i les llavors. Cada capítol floral conté un bon nombre de llavors. Petites boletes irregulars de color blanquinós que es troben encapçulades dins de la flor punxosa i endurida de color marró.
CURIOSITATS DEL CÀRTAM
Algunes veus diuen que el nom de la planta ve de l’àrab :“kârtum”, que vol dir tint, fent referència a l’ús tintori dels estams florals de la planta, que encara es fa servir i s’aplica a les pintures. D’altres veus defensen que ve del grec “kathaíp-o” que vol purga, donades les propietats purgants del càrtam.
L’oli de càrtam per a l’alimentació té unes caractéristiques semblants a les de l’oli de girasol, però amb més propietats medicinals. S’ha demostrat que augmenta la adiponectina, una proteina que regula la glucosa en sang i el metabolisme dels àcids grassos. També té propietats laxants i antifúngiques.
El capítol floral està format per un gran nombre de petites flors, per això forma part de la familia de les flors compostes. cada flor està formada per 5 petits fulles en forma d’estrella. Les flors contenen cartamina que dóna el pigment vermell.
Les pòlvores per enrogir les galtes es feien amb talc i pols de la flor del càrtam. És una planta mel·lífera i la llavor serveix per aliment d’aus. Les llavors es fan servir en forma de germinats. Les fulles tenen també propietats medicinals i se’n poden fer infusions per a reduir el colesterol, amb propietats laxants i antisèptiques.
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
El càrtam és una de les espècies que tenim en estudi. De moment la cultivem en petites quantitats i en guardem les llavors per anar-la divulgant.
Cebollí (Allium schoenoprasum)
Antioxidant i desinfectant
Potent herba entre all tendre i ceba

té les propietats semblants a aqueste
El seu potent aroma propi de les plantes de la família Alium , la fa especialment aplicable a aquells plats on vulguem donar un toc a all i ceba però sense que sigui excessivament potent. Són molt bones les flors engrunades a l’amanida de tomàquet. I la truita a la francesa s’enriqueix amb antioxidants molt sans i que compensen els elements oxidatius del rovell si hi afegim un bon menat de cibulet picadet.s plantes, però de la que acostumem a fer servir les tiges i les flors en comptes del bulb .
Coriandre o cilantre (Coriandrum sativum)
El coriandre o cilantre és una planta de forma molt semblant al julivert, però amb un sabor totalment diferent. Molt utilitzat en la cuina
americana i asiàtica, tant en fresc com les llavors, té unes propietats digestives i depuratives ideals per a l’organisme, així com un efecte estimulant del sistema nerviós.

És l’ingredient imprescindible per a plats com el guacamole, el mojo verde o el mojo picón. Planta anual de tiges molt tendres, molt fàcil de conrear en un espai de semi-ombra molt il·luminat, del que s’han de recollir les fulles periòdicament des de petita.
CARXOFERA
(Cynara cardunculus var.scolymus)
La carxofera és parenta del card comestible (Cynara cardunculus), de fet n’és una varietat ( var. scolymus. Del primer es mengen les fulles i en canvi de la carxofa ens mengem el brot floral abans d’obrir-se.
COM ES CULTIVA
Plantem les carxoferes els primers dies de setembre tot assegurant-nos que tenen la terra ben tova i ben adobada. La carxofera és una planta que pot viure perfectament 2-3 anys, i tot i que ens la mirem com verdura comestible, és una planta altament medicinal, per la fibra que conté i els seus principis actius.
Va ser Introduïda a les nostres terres pels àrabs, però és originària d’Egipte. Ja era coneguda pels grecs i pels romans, que li atorgaven poders afrodisíacs.
La carxofa té “vitamines del grup B, en concret niacina (B3), riboflavina(B2),tiamina (B1) i B6 i també vitamina A. És rica en ferro, calci, fòsfor, magnesi, potassi i sodi, i conté unes quantes proteïnes i també hidrats de carboni i mucílags (fibra soluble). Resulta especialment interessant pels àcids que conté, com el cafeoilquínic i el dicafeoilquínic, el cafeic, l’oleic, el linoleic i el pantotènic. També aporta flavonoides· (Font: Ets el que menges) aquests tenen una acció antiinflamatòria molt potent, fet que ajuda a lluitar contra malalties cardíaques.
Com s’han de collir les carxofes
.
Segons en Jordi Puig, “Les primeres carxofes a collir són les centrals, anomenades capces. A continuació les del segon pis, les filloles, i finalment, les refilloles (abril i maig). No es pot collir la capça fins que les filloles no arribin a l’altura d’aquesta mateixa capça”. En general, per aconseguir la màxima producció de carxofes, cal eliminar la major part dels brots florals que ja no tenen cap funció productiva. Per tant, en tallar les carxofes, s’han d’arranar les tiges tan a prop com sigui possible del punt on broten les següents carxofes. així successivament. Sempre s’ha de tallar la tija de les carxofes anteriors per sota de les del següent pis de floració. Fent això s’incrementa el vigor de les noves flors, ja que s’elimina una part del tronc per on es poden perdre saba i nutrients. Un cop collides les refilloles, ja es pot tallar la planta sencera a 10 centímetres de terra. En funció de l’època de l’any, faran una segona rebrotada i s’iniciarà de nou el cicle de producció. Com ja he explicat, a continuació es poden extreure les estaques i procedir a replantar-les. El consell és fer-ho cada dos anys, és a dir, cada any renovar mitja plantació; així es maximitza la productivitat ( Font: Agrocultura 61)
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
La carxofera l’hem plantada recentment i esperem tenir la primera collita a la primavera. De moment la tractem com a verdura però en el futur ens agradaria poder-ne fer-ne un bon extracte medicinal. ( setembre,2019)
Equinàcia (Echinacea purpurea)
És una espècie originària de les praderies de l’Amèrica del Nord. Per les seves flors atractives també es planta en nombrosos jardins i parcs.
Com es cultiva: És una planta acostumada als calorosos estius i els freds hiverns del centre de Nord Amèrica. La tija aèria mor a l’hivern, però l’arrel es manté tot l’any i torna a créixer. Les parts que s’utilitzen per les seves virtuts medicinals són les arrels.
Les flors concentren un gran nombre de llavors. Per a què germinin és aconsellable primer congelar-les uns 10-15 dies. Es sembren a finals d’hivern i floreix cap a l’estiu. Es cull l’arrel al tercer any de cultiu.
Sembra: Finals d’hivern i primavera
Sòl: Pobre, rocós i ben drenat. Ph neutre o lleugerament bàsic.
Reg: quan hi hagi perill de sequera.
Clima i emplaçament: Sol. Climes freds

i temperats.
Collita: primavera o tardor. Llavor: tardor
Propietats: L’arrel d’equinàcia és activadora del sistema immunitari (ajuda a produir més glòbuls blancs) i és molt recomanada en cas de malalties infeccioses del sistemes respiratori, digestiu i genitourinari. També s’utilitza per les infeccions locals i per via externa com antisèptic.
Curiositats: Originària d’Amèrica, els indis nord-americans ja l’utilitzaven per a la curació de ferides de fletxa o les mossegades de serp. El seu nom prové del grec Equinos que significa eriçó, en al·lusió a l’aspecte espinós del seu botó floral.
Se’n reconeixen tres espècies, amb components actius similars: Echinacea purpurea, E. angustifolia, E. Pallida. Però la més cultivada és l’Echinacea purpurea.
Les terres del Parc de les Olors d’Ivars de Noguera són excel·lents per al conreu de l’equinàcia. Són terres riques però amb molts còdols i on filtra l’aigua amb molta facilitat. A més, s’acompanyarà el seu cultiu amb l’ambientació del mode de vida dels nadius americans i la visita suposarà una experiència de contacte amb la natura tematitzada al voltant de l’estil de vida d’un poble que la sabia entendre i respectar.
L’equinàcia és una planta activadora del sistema immunitari, i és molt recomanada en cas de malalties infeccioses del sistemes respiratori, digestiu i genitourinari. També s’utilitza per les infeccions locals i per via externa com antisèptic. Se’n reconeixen tres espècies, amb components actius similars: Echinacea purpurea, E. angustifolia, E. Pallida. Però la més cultivada és l’Echinacea purpurea.
Estèvia (Stevia Rebaudiana)
És el sucre dels indis guaranís, procedeix de les terres càlides de Centre Amèrica, especialment del Paraguai. Popularment se la coneix com fulla dolça o fulla de sucre, però a més d’edulcorant és una planta medicinal amb propietats demostrades, especialment per facilitar el bon funcionament del pàncrees.
Com es cultiva: Creix en terrenys sorrencs i poc fèrtils. En clima temperat és plurianual (cada primavera rebroten nous i nombrosos brots des de les arrels). És necessari reproduir-la per esqueixos, durant la primavera o també es pot reproduir per llavor. La recol·lecció de fulles es fa just abans de la floració, per mantenir la màxima concentració possible de principis actius. Molt resistent als fongs i s’aprecia una bona associació de l’estèvia amb les tomaqueres i els pebrots, doncs sembla protegir-los dels fongs.
Sembra: a finals d’hivern es sembre i durant la primavera es reprodueix per esqueix.
Sòl: sorrenc, poc fèrtil, amb bon drenatge.
Reg: moderat
Clima i emplaçament: molt de sol
Collita: es pot anar tallant durant l’estiu i cap a la tardor comença a florir i llavors es deixa assecar-se i amb els primers freds ja collirem la llavor.
Propietats: regula el sucre en sang, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu en general. És intensament edulcorant (l’esteoviòsid és entre 20 i 30 vegades més dolç que el sucre). Funciona en la diabetis tipus II que comprèn un 90% dels malalts de diabetis del món.
Curiositats: el nom d’estèvia prové del cognom del seu descobridor al segle XVI, Pedro Jaime Esteve, que va dur la planta a Europa. El gènere Stevia recull unes 150 espècies d’herbes i arbusts de la família dels gira-sols. Era usada ja en l’època precolombina pels guaranís de la regió equatorial, que l’anomenaven herba dolça o “ka’a he’ẽ” .
ESPERNALLAC (Santolina Chamaecyparissus)
Arbust aromàtic d’olor intensa. El qualificatiu Chamaecyparissus es perquè recorda l’olor del xiprer. Per això se la feia servir com a herba guarda-roba, es posava entre la roba dels armaris perquè les arnes no l’ataquessin.
Te llarga tradició d’ús especialment a Menorca on se la coneix com a Camamilla de Maó. Tot fent referència a les seves qualitats digestives i estomacals. Els principis actius comuns a la camamilla (Matricaria chamomilla)es concentren en els seus botons florals.
L’espernallac és una planta molt ben adaptada als indrets secs i especialment calcaris, per això se la fa servir com a planta ornamental de jardins xeròfils. De manera espontània es troba molt abundant a la Península Ibèrica.
A la Xarxa Parc de les Olors l’espernallac la fem servir com a planta per fer rams decoratius i la flor sobrera la destil•lem per obtenir un hidrolat i un oli essencial fabulós.
Farigola o timó (Thymus vulgaris, Thymus officinalis, Thymus serpyllum)
Espècie omnipresent a les terres seques i pedregoses de la Catalunya occidental i el baix Aragó. Creix de forma silvestre, creant fabulosos farigolars o timonedes. En segon lloc, perquè es tracta d’una planta que nosaltres emprem i apreciem de forma especial, tant pel seu captivador aroma, com per les seves propietats medicinals i usos culinaris.
Mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d’alçada. Les tiges són llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). Les fulles d’un color verd apagat a l’anvers i d’un color blanquinós al revers.
S’utilitza en amanides, graellades de carn o peix, samfaines, sopes, formatges, verdures, llegums, salses de tomàquet i marinats. Combina bé amb la ceba, el julivert, l’all i el llorer. No s’ha de barrejar amb l’orenga.
Afavoreix la digestió, la circulació i el sistema nerviós. Enforteix, desintoxica i estimula l’organisme en general. En infusió, s’utilitza per tractar la faringitis, la bronquitis i la tos. La seva atraient aroma i plaent gust, activen els teus sentits submergint-te en la frondositat del bosc. A més és:
- antisèptic
- cicatritzant
- antioxidant
- balsàmic
- Digestiu (indigestions i flatulències)
Ja Pius Font i Quer, pioner de l’etnobotànica catalana i peninsular, en la seva obra El Discòrides renovat (1961), assenyala les propietats antisèptiques i antiespasmòdiques del timó. De fet, l’ús tradicional de les seves virtuts guaridores és molt estès a casa nostra, ja que constitueix un dels remeis populars més efectius que hom pot trobar. Estudis recents han demostrat que l’acció expectorant i desinfectant del timol, un dels seus principis actius, la fa especialment recomanable per a la prevenció i el combat de tot tipus de dolences. Ja sigui en sopa o tisana la farigola és cosa sana!
La sopa de farigola, en totes les seves variants, sens dubte constitueix una de les menges més humils i nostrades, però les possibilitats culinàries d’aquesta espècie són gairebé infinites. Pel que fa a l’ampli ús terapèutic de la farigola, convé recordar que la seva infusió, amb mel i llimona, resulta especialment indicada per l’alleujament de catarros bronquials i les infeccions del pit, així com per combatre la faringitis i la tos irritativa.
Feu licor de farigola. En un pot de vidre d’un litre tallar la part superior del manat de farigola, tractant que sobretot hi caiguin les flors i les fulles més tendres, i cobrir el cul del pot. Omplir el recipient amb anisat o aiguardent dolç,tapar i xinxollar bé ( remenar-lo) i disposar el pot a sol i serena durant uns 40 dies. Cada dos dies xinxollar el pot i passat aquest temps de maceració colar el líquid i ja el podeu posar a la nevera i gaudir d’una copeta de licor de farigola.
Farigola Blanca (Thymus
mastichina)
La farigola blanca (Thymus mastichina) és una planta excel·lent per les seves propietats desinfectants i balsàmiques.
Molt efectiva per als refredats i grips.
Fonoll (Foeniculum vulgare)
Digestiu i antigasos
Planta de gust anisat, el que ja indica que té propietats digestives destacades i evita la formació de gasos.
S’acostuma a trobar només el fruit, però són especialment bones les fulles verdes picadetes. Hi ha una varietat de fonoll amb les fulles de color púrpura que és molt més suau i especialment adequat per a la cuina. Combina especialment bé amb postres, peix i llegums.
Grama (Cynodon dactylon)
Quan arriba l’estiu una de les herbes que creixen entre els cultius és la grama o gram. Aquesta herba espontània forma un veritable teixit, dens i de difícil eliminació perquè té un pa d’arrels rizomàtiques molt potent.
La grama forma part de l’extensa família de les gramínies, ara identificada com a Poaceae. I del gènere Cynodon que en grec vol dir dent de gos, segurament fent referència als forts estolons que tenen les seves arrels.
La grama es una herba perenne i invasora. Però amb el fred s’asseca , tot i que les seves arrels rizomàtiques continuen vives i només que en quedi un trosset sota terra fàcilment es reproduirà. La seva capacitat invasora i tapissant la fa excel·lent com a gespa de les terres càlides i seques ( per aquest ús de la coneix com a Bermuda grass).
Com a planta medicinal se li atribueixen propietats emolients ,especialment diurètiques i remineralitzant. Els seus principis actius es concentren especialment en les seves arrels i conté una gran dosi de potasi.
Garrofer
Arbre mediterrani de la família de les faves i altres lleguminoses, de creixement lent (fa fruits als 10 anys), que suporta molt bé la sequera i les terres pobres. Fulla perenne d’un verd lluent amb una ombra molt apreciada. D’un arbre s’arriben a collir més de 100 kg de garrofes cap a finals d’agost i durant el mes de setembre.
COM ES CULTIVA
És un arbre de creixement lent, que arriba a tenir uns 10-12 m d’alçària. Li agraden les terres calcàries prop de mar, amb un clima d’hiverns suaus, perquè no suporta gaire bé les gelades. Els fruits, unes tavelles de color negrós que protegeixen les llavors; aquestes són molt dures, de manera que encara que un cavall o una cabra es mengi la tavella, les llavors es mantindran intactes i el que farà és afavorir la seva disseminació.
APLICACIONS I PROPIETATS DEL GARROFER I DEL SEU FRUIT LA GARROFA
És un arbre amb múltiples aplicacions i amb un valor ambiental de primer ordre. La fusta del garrofer era molt apreciada per a mobles. I les brancades que sovint quan es fan velles es trenquen s’aprofitaven com a llenya per a la llar de foc. Les seves profundes arrels afavoreixen la filtració de l’aigua de pluja i evita l’erosió. La seva ombra dóna alberg a multitud d’animals i als propis humans. Però el que més s’aprecia són les seves tavelles que embolcallen les seves llavors. Les garrofes tenen un alt percentatge de sucres (20-30%), la seva farina té propietats astringents i de les llavors se n’extreu la farina de garrofí com espessant i estabilitzant dels aliments (E-410) perquè conté un alt percentatge de galactomananes. A les botigues de dietètica es troba un succedani de cacau derivat de la garrofa. Quan el fruit és verd té propietats antifúngiques.
CURIOSITATS DEL GARROFER
El succedani de xocolata que es fa amb farina de garrofa es diu carob, que és com s’anomena garrofer en anglès.
La llavor del garrofer és molt dura i homogènia, pesa uns 0,20 gr. I per això es va fer servir com a patró del quirat, la unitat de pes en joieria. El nom es deriva de Keration, paraula que significa garrofer en grec.
HISOP – Hyssopus officinalis
Planta de la família de les lamiàcies. És molt aromàtica. Predomina en les zones pirinenques i prepirinenques del nord de Catalunya. Són molt curioses les seves flors d’una tonalitat blavosa intensa. Es feia servir per a desinfectar els ambients i per combatre les bronquitis.
Com es cultiva: És un arbust propi de muntanya mitjana , se’n troba molt d’espontani a la zona del Cadí. Es sembra o bé se’n fa esqueixos a finals d’hivern o bé a la tardor. És una espècie rústica, molt resistent. S’adapta molt bé a climes freds de muntanya. Es planta cada 50cm.
Sembra: primavera i tardor
Sòl: sobretot viu bé en terrenys calcaris
Reg: suporta bé la sequera, però agraeix els regs de suport a l’estiu
Clima i emplaçament: Al sol. Creix espontàniament en marges de camps de conreu i en terres ermes.
Collita: entre agost i octubre.
Propietats: principalment, pel seu contingut en marrubiïna, s’utilitza per tractar afeccions del tracte respiratori superior i inferior (tos seca, bronquitis o constipat comú, grip, rinitis, sinusitis i asma) però també es pot usar en indigestions o flatulències. En ús tòpic, gràcies al seu contingut en tuyona i fenols (antisèptics) s’utilitza per a la neteja i desinfecció de ferides, cremades i ulceracions dèrmiques.
Curiositats: el seu nom prové d’una llengua semítica no determinable però que compartia el mot amb l’hebreu i vol dir “herba santa”. De fet es feia servir a les esglésies, als feligresos se’ls donava la benvinguda al temple amb un hisop ( un ram d’aquesta planta mullat amb aigua beneïda). La planta fresca sense dessecar és apreciada en gastronomia, combina amb quasi totes les herbes excepte la farigola i la sàlvia (ja que cobreix el seu gust i olor). S’utilitza també en licors i forma part de la fórmula del popular Chartreuse i de la nostra ratafia.
HERBA DEL PASTELL o GLAST
Isatis Tinctoria
“Resum”: Planta de la família dels bròquils i les cols (brassicàcies). Les seves fulles es feien servir per tenyir de color blau. També és una planta mel·lífera, el nèctar de les seves flors grogues és molt apreciat per les abelles . Darrerament se li reconeixen propietats antioxidants molt importants.
Com es cultiva: La Isatis Tinctoria és una planta biennal , que pot arribar a créixer fins a 1,20m d’alçada i uns 45cm d’amplada. Floreix d’abril a juliol del segon any. Suporta molt bé el fred i
Sembra:
Sòl: Poc exigent, s’adapta a qualsevol tipus de sòl.
Reg: Cal regar-la regularment, però evitant embassaments
Clima i emplaçament: Sol directe – sol i ombra
Collita: Les fulles es poden collir tot l’any. Les llavors a l’estiu, quan són ben seques.
Propietats: És una planta originària de les estepes asiàtiques , coneguda sobretot com a planta tintòria, actualment en desús. Però la seva arrel té llarga tradició a la medecina xinesa. Es fa servir en cas d’infeccions i febre. S’estudia com a planta antioxidant i anticancerígena pel seu alt contingut en glucobrasicina, 20 vegades el que conté el bròquil.
Curiositats: S’anomena herba del pastell per la pasta que es fa amb les seves fulles per obtenir el colorant. En temps antics era l’única substància d’on s’obtenia el color blau fins que va començar a arribar l’indi des d’Orient (i posteriorment, els tints sintètics). A la zona del sud de França, propera a Carcasona se l’anomenava fins el segle XVI, la terra de l’or blau, perquè allí es va concentrar el cultiu i el producte per a tintar amb el glast o herba pastell.
Kalanchoe Daigremontiana, Kalanchoe Gastonis y Kalanchoe Pinnata
És una planta crassa, amb fulles carnoses que actuen com a reserva d’aigua donant-li resistència davant la sequera. Els kalanchoes floreixen a la primavera. Són plantes tropicals.
– Exposició: s’adapten al sol i a l’ombra, a l’exterior i a l’interior. No obstant això, no suporten les gelades i a l’hivern s’han de protegir si hi ha risc de gelada. Volen llum.
– Sòl: millor un sòl lleuger, no argilós. Exemple: una barreja de sorra i torba.
– Reg: regar regularment però vigilar que no s’entolli l’aigua ja que hi ha risc de podrir les arrels. Aguanten la sequera, especialment la Kalanchoe Daigremontiana, però aturen el creixement.
– Plagues i malalties: no en coneixem. Són plantes resistents.
– Reproducció: els fillols que neixen a les fulles arrelen molt fàcilment. Per reproduir la kalanchoe Pinnata i la kalanchoe Gastonis generalment, cal posar fulles sobre torba per provocar l’aparició de fillols.
– Collita: anirem tallant les fulles des de baix, és a dir, primer les més velles i deixarem sempre, com a mínim les 4 fulles superiors, o matarem la planta.
Lavandula angustifolia
Medicinal (d’aquí ve el sinònim officinalis, referit a les “oficines” de farmàcia). Tradicionalment, s’usa una infusió de flors com a tranquil·litzant o inductor a la son.
Perfumeria: s’obté l’oli essencial d’espígol i diversos perfums i colònies. També utilitzat per a perfumar la roba fent una pinya amb les fulles agrupades.
La mel monofloral d’espígol, que és així considerada si la proporció del pol·len dins la mostra de mel que s’analitza és suficient, és molt apreciada i forma part de la mel de L’Alcarria.
Repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.
BARBALLÓ
Planta de la família de les lamiàcies o labiades. S’utilitza principalment en aromateràpia i perfumeria.
Com es cultiva: el barballó és una planta arbustiva perenne, molt aromàtica. Les seves flors són violetes-grisenques i apareixen a l’estiu. Prefereix el clima mediterrani semi-àrid, càlid i sec. Necessita sol i terrenys de Ph alcalí.
Sembra:
Sòl: ph alcalí
Reg: puntual en casos de sequera
Clima i emplaçament: sol i és pròpia de les terres més meridionals de la mediterrània.
Collita: de juny a setembre es cull la tija en flor.
Propietats: És un bon antibacterià i estimulant del sistema immunitari, bon fungicida. Per combatre els refredats és expectorant i analgèsic. La part que concentra les propietats és la llavor que es troba dins del calze de la flor.
Curiositats: Des del segle XIII hi ha documents escrits de l’ús del barballó com a planta medicinal. Els antics infermers dels convents solien preparar uns banys calents molt olorosos i de gran eficàcia contra el raquitisme i els dolors reumàtics. També els frares i monjos (en maceració) l’usaven com a digestiu i tònic antinerviós d’ús intern i macerat en alcohol, per a ús extern per a la desinfecció de ferides.
Si volem fer rams de flor de barballó, l’hem de collir als inicis que es comencen a obrir les flors, així aquestes no cauran tan fàcilment quaqn s’assequin i conservaran el seu color lila. En canvi, si volem fer-ne oli essencial o tenir les seves propietats més concentrades, hem d’esperar que maduri la floració i collir-lo més endavant.
LUFA – Luffa aegyptiaca
La lufa és un gènere de plantes de la família de les Cucurbitàcies ,com el meló, la síndria o la carbassa, entre d’altres. Resulten molt interessants com esponges naturals.
Com es cultiva: Són plantes molt sensibles a les glaçades, necessiten temperatures superiors als 20ºC. Se sembren de forma similar als carbassons. Creixen en forma de planta enfiladissa, per això es recomana posar uns tutors perquè es pugui anar enfilant. Poden arribar als 2 metres d’alçària.
Sembra: Primavera
Sòl: humit , ben drenat i amb força matèria orgànica
Reg: regular
Clima i emplaçament: planta subtropical , viu bé entre els 15 i els 35 ºC
Collita: tardor, quan els fruits són madurs
Propietats: la xarxa de fibres que componen internament el fruit s’utilitza com esponja per exfoliar i suavitzar la pell, activar la circulació sanguínia, eliminar cèl·lules mortes i ajudar a prevenir la cel·lulitis. S’ha d’humitejar l’esponja i aplicar-la suaument sobre la pell amb moviments circulars.
Curiositats: la lufa és originària de l’Índia; a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica es cultiva sovint com a hortalissa. El gènere luffa compta amb 7 espècies. Per utilitzar l’esponja, hem de collir el fruit quan sigui madur i deixar-lo assecar completament 2 mesos. Ja ben sec el pelarem i li traurem totes les llavors que guarda al seu interior. Llavors caldrà rentar l’esponja amb aigua i lleixiu o amb aigua oxigenada perquè quedi ben blanca i una vegada assecada al sol, ja es podrà fer servir.
Menta (Mentha viridis)
Hi ha molts tipus de menta, la més suau i aplicable a la cuina és la mentha viridis. Aporta frescor a l’organisme, a més d’antioxidantsque faciliten la digestió.
Es pot aplicar en pols i seca a les postres i a plats que volguem aportar-hi un punt refrescant. Però com és millor és aplicada en verd, perquè conserva totes les seves aromes i matisos mentolats i citrics.
Maria lluïssa (Lippia citriodora).
De les moltes espècies que oloren els visitants quan venen al Parc de les Olors, la que acostuma a ser una de les més valorades és la Maria Lluïsa (Lippia citriodora). Aquesta espècie originària de Perú i Xile, ens va arribar a Europa per encàrrec reial i porta el nom de la princesa espanyola a qui el rei va voler dedicar la planta que feia més bona olor del món ( quan vingueu al Parc de les Olors ja us explicaré la història d’amor amb més detall). La seva olor cítrica ens remet a les terres humides i caloroses d’on prové. Per això se’ns ha adaptat amb dificultats al clima mediterrani, tot convertint-se en un arbust que acostuma a perdre la fulla al hivern. Això si , si li fem una bona poda quan perd la fulla i protegim les seves arrels perquè no li arribi el glaç, a la primavera tornarà a brotar. Aquest cicle el pot reproduir durant una anys, però és força freqüent que al cap d’unes quantes primaveres ens abandoni. Per això cada any preveiem tenir a disposició dels visitants una planta de Maria Lluïsa per poder reposar la que se’ls ha mort.
Consells per al seu cultiu
Cal que , tant aviat us sigui possible la trasplanteu a un test més gran. La terra convé que sigui rica en matèria orgànica però procureu que tingui un bon drenatge. Una vegada trasplantada cal regar-la regularment i si pot ser no la poseu a ple sol, a mitja ombra i sense deixar que s’assequi la terra. El primer hivern, com que encara serà joveneta busqueu-li un lloc arrecerat i ja veureu com us ho agrairà amb un creixement ràpid , de manera que ben aviat ja podreu anar-li tallant branquetes per fer-vos infusions.
MORINGA (Moringa oleifera)
Árbol originario del norte de la India. Se trata de un arbolito caducifolio que tiene un crecimiento muy rápido. En un año puede llegar a crecer hasta 3 metros. Tiene hojas compuestas grandes y al cabo de 7 meses de ser sembrado ya florece. Sus frutos son vainas de color marrón que cuelgan.
CULTIVO
El cultivo es muy rústico y se hace muy fácil de cultivar, aunque en nuestras tierras se puede morir cada invierno si llega a helar. Las flores suelen aparecer cuando hay sequía y el árbol se estresa y pierde las hojas.
El crecimiento rápido de biomasa que realiza la Moringa ha hecho que se estudiara como cultivo productivo tanto de aceite como de biodiesel. Se cuenta que en una hectaria de Moringa pueden producirse un rendimiento de 1500 litros de aceite y más de 1400 litros de biodésel.
USOS Y PROPIEDADES
Las hojas de la moringa, así como sus frutos, son comestibles. Se pueden hacer zumos o bien sus semillas se cuecen a modo de legumbres. Incluso las raíces son comestibles, parecen zanahorias con sabor picante. Por su alto contenido en aminoácido se le considera un superalimento.
Otro uso curioso y muy interesante es el de utilizar las semillas y las vainas como purificadores del agua. A la vez que las hojas se aplican como forraje y abono y fungicida contra los hongos que atacan las raíces de otros cultivos. Y finalmente su leña se aplica como combustible.
PERILLA – Perilla frutescens
Planta de la família de les lamiàcies, també coneguda com a “Shisho”. De sabor fort, com d’alga. la seva olor és entre la menta i l’anís.
Com es cultiva: És una planta anual, pròpia de terres més caloroses i humides. La seva llavor germina força bé i creix ràpidament. A la tardor en començar a fer fred floreix i fa molta llavor.
Sembra: finals d’hivern (a hivernacle) primavera (directament a l’exterior).
Sòl: ric en matèria orgànica i ben drenat.
Reg: Vol regs regulars per poder mantenir la seva massa foliar.
Clima i emplaçament: Planta de temporada d’estiu. Vol sol.
Collita: Es cull quan la planta ja ha desenvolupat la seva massa foliar. Si el clima ho permet
Pot fer-se’n dues collites. I una tercera per collir la llavor que concentra moltes propietats.
Propietats: L’oli de les seves llavors té un alt contingut en àcid gras Omega 3 i àcid alfa-linoleic. La part medicinal a utilitzar són les seves fulles que contenen també un alt contingut en ferro i calci. La perilla té propietats antial·lèrgiques (antihistamínic) i antiinflamatòries. S’utilitza bàsicament per tractar afeccions respiratòries, refredats, grip i per intoxicacions alimentàries causades pel peix.
Curiositats: Als restaurants japonesos utilitzen la perilla per preparar el sushi i així evitar al·lèrgies i intoxicacions alimentàries que es poden produir al menjar el peix cru. Es va introduir a Japó al segle VIII i des d’aleshores és molt popular a la cuina per les seves propietats.
Poleo de roca (Satureja fruticosa)
Arbustet mediterrani, que creix sovint entre pedres, té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos de descomposició, sobretot dels infants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.
Com es cultiva: És una planta perenne que creix en forma d’arbust de petita alçada, no superant els 50cm. No li agraden els terrenys massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu i a vegades ho torna a fer a la tardor.
Sembra: primavera i tardor
Sòl: calcari i amb bon drenatge
Reg: Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem
Clima i emplaçament . Solellat i sec.
Collita: Quan floreix, pot ser que floreixi dues vegades a l’any.
Propietats: Les seves propietats són desinfectants, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a trastorns estomacals i per processos d’infecció o irritació del sistema digestiu.
Curiositats: A vegades se’l confon amb la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. El seu potent aroma complex però amb tocs intensos mentolats la fa molt adient per afegir en petita quantitat als plats més indigestos i a les sopes i cremes de verdures.
Regaliz
(Glycyrrhiza glabra)
Cuando pensamos en el regaliz, seguro que nuestra imaginación vuela hacia los recuerdos de infancia de las populares pastillas o de aquellas largas golosinas negras, hechas con el extracto de esta planta, popularmente llamado “pegadolça”. Posiblemente también nos vendrá a la cabeza el tronquito del regaliz en su estilo más puro, que hasta hace poco los más pequeños, y los que no lo eran tanto, solían lamer y succionar aprovechándola infinitamente. Pero… ¿Cómo es la planta del regaliz?
La planta: un arbusto que tiene mucha vida subterránea
El regaliz es una especie arbustiva perenne proveniente de la Europa Mediterránea y de Asia Menor, pero se ha ido extendiendo a las tierras mediterráneas y a otros lugares del mundo, gracias a su adaptabilidad a tierras húmedas, más bien arcillosas y especialmente en el cauce de los ríos. En Cataluña, podemos encontrarla con especial incidencia en las tierras cercanas al río Ebro. Se trata de una planta vivaz o perenne, que se reproduce muy fácilmente de forma asexuada por estolones que se extienden por debajo del suelo de forma horizontal, igual que hace la menta.
Su cultivo
Es de la familia de las fabáceas o leguminosas, lo que significa que contiene bacterias simbióticas que ayudan a la fijación de nitrógeno en el suelo. Su tallo jugoso no es una raíz, sino un tallo subterráneo o rizoma. Como toda leguminosa no es una planta muy exigente, pero sí precisa tener humedad bajo tierra, hacia 50 cm de profundidad. Por eso se extiende muy a menudo en las tierras frescas cercanas a los ríos.
Para reproducir el regaliz se suele utilizar un trozo del rizoma que tenga al menos un yema. A través de la semilla cuesta un poco más, ya que se debe dejar a remojo al menos 24 horas antes de sembrarla y no hay demasiadas garantías de que germine.
De hecho, la mayor parte de las tierras donde se cosecha el regaliz no es producto de haberla cultivado, sino que se ha ido instalando y extendiendo espontáneamente. Hay mucho cultivo por ejemplo en el pueblo de Corella, en Navarra, en las tierras donde hace años se cultivaban espárragos. Al abandonarse este cultivo, el regaliz fue colonizando las tierras abandonadas y ahora es el cultivo alternativo principal.
Cosechar el regaliz consiste en arrancar una parte de sus rizomas subterráneos. Es necesario que el rizoma tenga un cierto grosor y por eso hay que esperar al menos unos tres años. La cosecha se hace a mano después de que la desgarradora de un tractor haya levantado los tallos subterráneos del regaliz. Como siempre quedan pedazos, de estos restos, otra vez enterrados por el tractor, saldrán nuevas plantas.
La especie de regaliz que crece en nuestras tierras es la más valorada y España es uno de los productores más destacados del mundo.
Componentes y propiedades
Como su nombre científico indica (Glycyrrhiza: del griego rhiza, “raíz”, y glyks, “dulce”), de esta planta aprovechamos principalmente sus rizomas dulces. Esta dulzura tan característica la da su componente principal, llamado glicirizina, que contiene azúcares y tiene un poder edulcorante cincuenta veces superior a la sacarosa.
También contiene una alta proporción de flavonoides (licoflavonol, licoricona, glicerol, glizarina, formononetina, isoliquiritigenina, glabrol y glabrona), saponinas, taninos betacarotenos, aminoácidos, proteínas, ácidos (salicílico, málico, beto cromo, cobalto, fósforo, magnesio potasio, silicio y sodio) y vitaminas (vitamina C y tiamina).
El regaliz ha sido investigado y apreciado desde la antigüedad por sus múltiples propiedades medicinales, tal y como indican algunos papiros egipcios. Tanto en el antiguo Egipto como en Grecia, Arabia y, sobre todo, en China, esta planta era valorada para combatir la tos y la irritación de las mucosas.
Investigaciones recientes han demostrado que el efecto antiinflamatorio y calmante del regaliz es similar al de la cortisona. Tiene también una acción antivírica, ya que aumenta las defensas favoreciendo la formación de leucocitos y anticuerpos. Incluso se dice que el regaliz es la única planta capaz de aumentar la libido femenina, ya que estimula la producción de hormonas. Pero también se le reconoce propiedades para elevar la presión arterial.
Actualmente, la glicirizina, presente en sus rizomas, es ampliamente empleada como aditivo edulcorante en la industria farmacéutica y alimentaria. Por otra parte, en productos cosméticos se le reconoce una acción despigmentante (muy importante en el caso de la fabricación de cosméticos para el mercado chino) y también se aplica como activo de cremas para pieles sensibles.
El regaliz y las infusiones
El regaliz se aplica con frecuencia a las infusiones porque es un edulcorante natural que aporta un sabor a fondo muy característico. Al tratarse de un rizoma leñoso, el regaliz precisa de una decocción para extraer todos sus principios activos. Si lo que hacemos es escaldar el contenido de la bolsita 3 ó 4 minutos, conseguimos que su presencia sea como un matiz dulce y suave sin que sus propiedades se manifiesten con radicalidad y por eso no tendrá un efecto especialmente hipertensor. Se presenta, pues, como una muy buena alternativa a la hora de hidratarnos, evitando así bebidas azucaradas o procesadas. Nos aportan principios activos antioxidantes y desinfectantes que actúan como una auténtica medicina preventiva.
El regaliz y nuestras infusiones por la Biodiversidad
Hace unos meses os hablábamos del regaliz del Ebro y del proyecto de valorizarlo. Ya lo hemos hecho. Hemos creado una colección de 3 infusiones: ALEGRÍA, CALMA Y DIGESTIVA, donde el regaliz se acompaña de diferentes especies de plantas aromáticas y medicinales mediterráneas. Unas infusiones con un envasado libre de plástico, en bolsitas pirámides compostables. Comprar estas infusiones supone una aportación a la biodiversidad y el apoyo a una forma efectiva de hacer economía social y circular.
El Grupo de Naturaleza Freixe de Flix, la empresa Reyoma de Moncada i Reixac y la Red Parc de les Olors se unen para impulsar el uso de esta planta que crece en abundancia en el cauce del río Ebro y presentan tres combinaciones diferentes de plantas aromáticas en formato de infusión donde el regaliz es el ingrediente común: tres dulces fórmulas para cuidar y reforzar nuestra salud y al mismo tiempo ayudar a que la Reserva Natural de Sebes pueda seguir siendo un proyecto vivo y sostenible.
Romaní (rosmarinus officinalis)
La tradició considera el romaní l’herba de la lleialtat i, per afinitat semàntica, també simbolitza el record i la fidelitat amorosa. També és símbol de valentia i potser per això se’n veien rams tant als funerals com a les noces. D’aquí el rodolí: “El romaní, a l’amor diu que si”.
Ja als textos bíblics se li atribueixen virtuts sanadores. A l’edat mitjana es pensava que donava felicitat perquè era l’herba de l’eterna joventut.
L’essència de romaní té diversos principis actius on hi predomina, sobretot, la càmfora. Es tracta d’un monoterpè amb propietats tòniques i estimulants. Per aquesta raó també se li atribueixen virtuts afrodisíaques, especialment per als homes.
Les propietats desinfectants del romaní s’havien fet servir per aromatitzar les cases i les cambres dels malats mitjançant fumigacions o vapors de fum.
Per a les varius i, en general, per millorar la circulació, el romaní té molta tradició d’ús. Com que també estimula la circulació de la sang al cervell, alleuja alguns mals de cap i afavoreix la concentració i la memòria. Es diu que els pastors menjaven cada dia unes quantes flors de romaní perquè així la planta els ajudava a reconèixer amb més facilitat les ovelles del seu ramat. Així doncs, també és útil per ajudar els estudiants en època d’exàmens.
Propietats:
- Tònic cerebral rejovenidor per ser ric en antioxidants
- Estimula la circulació
- Redueix la inflamació i la tensió muscular
- Digestiu
- Diürètic
- Tonificant
- Antiespasmòdi
ROSELLA
Planta espontànea, del gènere papaveràcies, amb principis medicinals especialment concentrats en les seves llavors. Les llavors de la rosella que guarda en unes petites càpsules ben visibles al mig de la flor contenen principis antioxidants, gràcies als compostos fenòlics i flabonoïdes, especialment important un alcaloide lleugerament sedant anomenat rhoeadina.
. Però les seves llavors tenen un interès destacat com a producte alimentari.
La rosella (Papaver rhoeas) no s’ha de confondre amb el cascall (Papaver somniferum) que conté un alcaloide molt més potent: la morfina.
COM ES CULTIVA
La rosella és una herba rústica pròpia de les terres mediterrànies, que creix entre els sembrats, Per als pagesos la rosella (Papaver rhoeas) és una “mala herba”, per als “quemacos” és una floreta preciosa. En realitat és una herba espontània que té una gran capacitat de reproducció i un cert interès medicinal. Però que per a una agricultura industrial de monocultiu és una espècie que cal eliminar amb herbicides.
CURIOSITATS DEL CÀRTAM
Sovint mengem llavors que ens diuen que són de rosella (Papaver rhoeas) al pa, als preparats alimentaris…però ens enganyen. La major part de llavors de Papaver que hi ha al mercat són de cascall (Papaver somniferum), espècie parenta de l’opi que es cultiva per obtenir-ne principis actius amb els que s’elaboren entre altres la morfina i la codeïna. Només a l’Estat espanyol se’n cultiven unes 13000 hectàrees per a aplicacions farmacèutiques. La confusió, interessada o oportunista, ben be no ho sabem, fa que mengem unes llavors que contenen alcaloides opiacis que poden ser perjudicials per a la nostra salut tal i com adverteix la recomanació de l’EFSA (Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària. Recomendation 2014/662/EU, ).
En conclusió, ens caldria canviar la mirada cap a la rosella (Papaver rhoeas) i veure-la com una espècie valuosa de la nostra flora útil i medicinal, de la que en podem consumir les llavors ( en comptes de les de cascall ), però també els pètals de les flors i les fulles tendres (abans de florir) a les amanides.
COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS
Des del punt de vista de l’agroecologia és una de les herbes adventícies que conviu amb els nostres cultius i que tractem d’aprofitar com a herba per a l’alimentació dels animals quan fem les tasques de desherbat. Actualment també estudiem la manera de recol·lectar els seus capítols florals a màquina i poder-los comercialitzar.
Sajolida
És una planta arbustiva perenne de poca alçada, molt aromàtica i lignificada a la base. Les flors són blanques i apareixen a l’estiu; una de les plantes aromàtiques més abundants a l’entorn de Claverol. Té molta tradició com a “herba de les olives”, perquè és imprescindible en el procés de condimentar aquest fruit.
Per la gran quantitat de principis actius antioxidants que conté és un excel•lent condiment per a tot tipus de plats. Les seves fulles mòltes es poden fer servir com la sal per a una dieta saludable .
Ús culinari de la Sajolida: Els brots tendres i les fulles són molt bons condiments per a la carn guisada i els llegums. Molt utilitzada per adobar les olives. Combina amb julivert, all, ceba, llorer i romaní.
Propietats: Coneguda per les seves propietats afrodisíaques des de temps remots, la sajolida o herba de l’amor és digestiva, energètica i estimulant. En infusió, és ideal per a paladars amb caràcter, pel seu sabor intens sumat a una lleugera olor a pi.
Combat el cansament físic i alleuja les picades d’insectes.
Tarongina (Melissa officinalis)
És una planta herbàcia perenne pròpia de les terres humides del sud d’Europa. Creix en llocs humits i sovint se la pot confondre amb la menta, però la seva olor cítrica és inconfusible. Cada any mor al hivern però torna a créixer a la primavera. És l’herba amb la que es feia l’aigua del Carme.