Esta variedad verde de hoja grande es la que se utiliza más en el Mediterráneo como condimento. Se suele consumir cruda, en hojas enteras o finamente troceadas para aromatizar ensaladas y platos de pasta. Es el componente principal (junto con piñones, ajo, aceite de oliva y parmesano) de la salsa pesto italiana.

Albahaca de canela

Se la reconoce por su color morado del tallo y de las flores. El estrago que contienen las albahacas se ve complementado en esta subespecie con un intenso aroma especiado que recuerda el clavo y la canela.

En la cocina se puede aplicar como otras especies de albahaca, pero favorece el toque especiado en las recetas. Como en invierno no tenemos albahacas porque no resisten nuestro frío, podemos cosechar hojas al buen tiempo y si las congelamos las podemos utilizar todo el año.

La tradición italiana de poner ramos de albahaca en la mesa

Si queremos alargar el ciclo vital de las albahacas, no las dejamos florecer. Por tanto, las tenemos que ir cortando a medida que ya despuntan la flor. De ahí posiblemente que responde la tradición italiana de poner ramos de albahacas cortadas y florecidas en las mesas de verano. Por un lado era una manera de aprovechar lo que había que cortar y por otro creció así su fama de ser repelente de los mosquitos.

La albahaca y sus propiedades medicinales

Se le atribuyen propiedades afrodisíacas y además activa el sistema inmunitario, además de favorecer la digestión. Pero también debe tenerse en cuenta que contiene estragol y eugenol que están considerados principios activos con cierta toxicidad.

(Calendula officinalis)

Planta herbàcia de la família de les asteràcies. Les seves propietats emolients ajuden a regenerar els teixits humans. També s’utilitza com a colorant. La calèndula o boixac és una de les plantes que cultivem amb més abundància a la Xarxa Parc de les Olors. Per diferents raons. En primer lloc perquè la flor de la calèndula té molta demanda al mercat de les plantes amb aplicacions cosmètiques i medicinals. En segon lloc perquè la flor de la calèndula garanteix l’equilibri en la fauna auxiliar i evita els atacs de plagues en els cultius (especialment a l’horta). En tercer lloc és una planta que floreix intensament al llarg de gairebé tot l’any i per tant ens aporta el seu color ataronjat ben decoratiu a excepció de ple estiu. Quan la temperatura supera els 30 ºC s’asseca i fa la llavor.

Es creu que el seu nom prové del llatí ‘calendae’, fent referència a calendari, donat que les flors s’obren amb la llum i es tanquen quan es fa fosc, o sigui que el seu cicle marca el ritme del dia i la nit i a més gairebé floreix tot l’any.

De manera espontània, als camps també hi creixen calèndules, però es tracta de la calendula arvensis, molt més petita que l’officinalis.

COM ES CULTIVA

La calèndula és una planta de clima temperat que resisteix bé el fred, no tant la sequera i sobretot les altes temparatures

.  Es pot reproduir fàcilment sembrant les seves llavors. Floreix gairebé tot l’any, encara que amb les onades de calor estiuenques s’asseca precipitadament, llavors és el moment de collir-ne les llavors. Les seves flors, entre grogues i taronja, s’obren amb el sol i es tanquen quan comença a caure el dia.

Calèndula – Boixac (calendula officinalis)

Flor amb aroma intens que recorda la mel. 

Flor amb aroma intens que recorda la mel. Té principis actius molt digestius.

La camamilla (Matricaria chamomilla) és una herba anual que concentra les propietats medicinals en les seves petites flors. És especialment digestiva, antisèptica i també va bé per reduir el colesterol. L’adaptació ambiental de la camamilla a les terres del Pla d’Urgell n’ha fet créixer una varietat amb una alta concentració de principis actius. Aquesta varietat és la que es conrea a la Xarxa Parc de les Olors.

(Carthamus tinctorius)

Planta de la família dels cards i les carxoferes, les seves flors es fan servir com a colorant ( falç safrà) i de les llavors se n’extreu l’oli.

COM ES CULTIVA

El càrtam és una herba rústica pròpia de les terrers mediterrànies, que viu en terres pobres, allí on viuen els cards. No necessita gaire aigua.És un dels cultius més antics de la humanitat. Els antics egipcis ja el cultivaven. Es sembra a la primavera i floreix cap als inicis de l’estiu. Cap a finals d’estiu la planta s’asseca i la recollim tot separant-ne els estams florals i les llavors.  Cada capítol floral conté un bon nombre de llavors. Petites boletes irregulars de color blanquinós que es troben encapçulades dins de la flor punxosa i endurida de color marró.

CURIOSITATS DEL CÀRTAM

Algunes veus diuen que el nom de la planta  ve de l’àrab :“kârtum”, que vol dir tint, fent referència a l’ús tintori dels estams florals de la planta, que encara es fa servir i s’aplica a les pintures. D’altres veus defensen que ve del grec “kathaíp-o” que vol purga, donades les propietats purgants del càrtam.
L’oli de càrtam per a l’alimentació té unes caractéristiques semblants a les de l’oli de girasol, però amb més propietats medicinals. S’ha demostrat que augmenta la adiponectina, una proteina que regula la glucosa en sang i el metabolisme dels àcids grassos. També té propietats laxants i antifúngiques.

El capítol floral està format per un gran nombre de petites flors, per això forma part de la familia de les flors compostes. cada flor està formada per 5 petits fulles en forma d’estrella. Les flors contenen cartamina que dóna el pigment vermell.
Les pòlvores per enrogir les galtes es feien amb talc i pols de la flor del càrtam. És una planta mel·lífera i la llavor serveix per aliment d’aus. Les llavors es fan servir en forma de germinats. Les fulles tenen també propietats medicinals i se’n poden fer infusions per a reduir el colesterol, amb propietats laxants i antisèptiques.

COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS

El càrtam és una de les espècies que tenim en estudi. De moment la cultivem en petites quantitats i en guardem les llavors per anar-la divulgant.

Antioxidant i desinfectant

Potent herba entre all tendre i ceba 

té les propietats semblants a aqueste

El seu potent aroma propi de les plantes de la família Alium , la fa especialment aplicable a aquells plats on vulguem donar un toc a all i ceba però sense que sigui excessivament potent. Són molt bones les flors engrunades a l’amanida de tomàquet. I la truita a la francesa s’enriqueix amb antioxidants molt sans i que compensen els elements oxidatius del rovell si hi afegim un bon menat de cibulet picadet.s plantes, però de la que acostumem a fer servir les tiges i les flors en comptes del bulb .

El coriandre o cilantre és una planta de forma molt semblant al julivert, però amb un sabor totalment diferent. Molt utilitzat en la cuina 

americana i asiàtica, tant en fresc com les llavors, té unes propietats digestives i depuratives ideals per a l’organisme, així com un efecte estimulant del sistema nerviós.

(Cynara cardunculus var.scolymus)

La carxofera  és parenta del card comestible (Cynara cardunculus), de fet n’és una varietat ( var. scolymus. Del primer es mengen les fulles i en canvi de la carxofa ens mengem el brot floral abans d’obrir-se.

COM ES CULTIVA

Plantem les carxoferes els primers dies de setembre tot assegurant-nos que tenen la terra ben tova i ben adobada. La carxofera és una planta que pot viure perfectament 2-3 anys, i tot i que ens la mirem com verdura comestible, és una planta altament medicinal, per la fibra que conté i els seus principis actius.

CURIOSITATS DE LA CARXOFERA

Va ser Introduïda a les nostres terres pels àrabs, però és originària d’Egipte. Ja era coneguda pels grecs i pels romans, que li atorgaven poders afrodisíacs.

La carxofa té “vitamines del grup B, en concret niacina (B3), riboflavina(B2),tiamina (B1) i B6 i també vitamina A. És rica en ferro, calci, fòsfor,  magnesi, potassi i sodi, i conté unes quantes  proteïnes i també hidrats de carboni i mucílags (fibra soluble). Resulta especialment interessant pels àcids que conté, com el cafeoilquínic i el dicafeoilquínic, el cafeic, l’oleic, el linoleic i el pantotènic. També aporta  flavonoides· (Font: Ets el que menges) aquests tenen una acció antiinflamatòria molt potent, fet que ajuda a lluitar contra malalties cardíaques.

Com s’han de collir les carxofes

.

Segons en Jordi Puig, “Les primeres carxofes a collir són les centrals, anomenades capces. A continuació les del segon pis, les filloles, i finalment, les refilloles (abril i maig). No es pot collir la capça fins que les filloles no arribin a l’altura d’aquesta mateixa capça”. En general, per aconseguir la màxima producció de carxofes, cal eliminar la major part dels brots florals que ja no tenen cap funció productiva. Per tant, en tallar les carxofes, s’han d’arranar les tiges tan a prop com sigui possible del punt on broten les següents carxofes. així successivament. Sempre s’ha de tallar la tija de les carxofes anteriors per sota de les del següent pis de floració. Fent això s’incrementa el vigor de les noves flors, ja que s’elimina una part del tronc per on es poden perdre saba i nutrients. Un cop collides les refilloles, ja es pot tallar la planta sencera a 10 centímetres de terra. En funció de l’època de l’any, faran una segona rebrotada i s’iniciarà de nou el cicle de producció. Com ja he explicat, a continuació es poden extreure les estaques i procedir a replantar-les. El consell és fer-ho cada dos anys, és a dir, cada any renovar mitja plantació; així es maximitza la productivitat ( Font: Agrocultura 61)

COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS

La carxofera l’hem plantada recentment i esperem tenir la primera collita a la primavera. De moment la tractem com a verdura però en el futur ens agradaria poder-ne fer-ne un bon extracte medicinal. ( setembre,2019)

És una espècie originària de les praderies de l’Amèrica del Nord. Per les seves flors atractives també es planta en nombrosos jardins i parcs.

Com es cultiva: És una planta acostumada als calorosos estius  i els freds hiverns del centre de Nord Amèrica. La tija aèria mor a l’hivern, però l’arrel es manté tot l’any i torna a créixer. Les parts que s’utilitzen per les seves virtuts medicinals són les arrels.

Les flors concentren un gran nombre de llavors. Per a què germinin és aconsellable primer congelar-les uns 10-15 dies. Es sembren a finals d’hivern i floreix cap a l’estiu. Es cull l’arrel al tercer any de cultiu.

Sembra: Finals d’hivern i primavera

Sòl: Pobre, rocós i ben drenat. Ph neutre o lleugerament bàsic.

Reg: quan hi hagi perill de sequera.

Clima i emplaçament: Sol. Climes freds

 i temperats.

Collita: primavera o tardor. Llavor: tardor

Propietats: L’arrel d’equinàcia és activadora del sistema immunitari (ajuda a produir més glòbuls blancs)  i és molt recomanada en cas de malalties infeccioses del sistemes respiratori, digestiu i genitourinari. També s’utilitza per les infeccions locals i per via externa com antisèptic.

Curiositats: Originària d’Amèrica, els indis nord-americans ja l’utilitzaven per a la curació de ferides de fletxa o les mossegades de serp. El seu nom prové del grec Equinos que significa eriçó, en al·lusió a l’aspecte espinós del seu botó floral.

Se’n reconeixen tres espècies, amb components actius similars: Echinacea purpurea, E. angustifolia, E. Pallida. Però la més cultivada és l’Echinacea purpurea.

Les terres del Parc de les Olors d’Ivars de Noguera són excel·lents per al conreu de l’equinàcia. Són terres riques però amb molts còdols i on filtra l’aigua amb molta facilitat. A més, s’acompanyarà el seu cultiu amb l’ambientació del mode de vida dels nadius americans i la visita suposarà una experiència de contacte amb la natura tematitzada al voltant de l’estil de vida d’un poble que la sabia entendre i respectar.
L’equinàcia és una planta activadora del sistema immunitari, i és molt recomanada en cas de malalties infeccioses del sistemes respiratori, digestiu i genitourinari. També s’utilitza per les infeccions locals i per via externa com antisèptic. Se’n reconeixen tres espècies, amb components actius similars: Echinacea purpurea, E. angustifolia, E. Pallida. Però la més cultivada és l’Echinacea purpurea.

És el sucre dels indis guaranís, procedeix de les terres càlides de Centre Amèrica, especialment del Paraguai. Popularment se la coneix com fulla dolça o fulla de sucre, però a més d’edulcorant és una planta medicinal amb propietats demostrades, especialment per facilitar el bon funcionament del pàncrees.

Com es cultiva: Creix en terrenys sorrencs i poc fèrtils. En clima temperat és plurianual (cada primavera rebroten nous i nombrosos brots des de les arrels). És necessari reproduir-la per esqueixos, durant la primavera o també es pot reproduir per llavor. La recol·lecció de fulles es fa just abans de la floració, per mantenir la màxima concentració possible de principis actius. Molt resistent als fongs i s’aprecia una bona associació de l’estèvia amb les tomaqueres i els pebrots, doncs sembla protegir-los dels fongs.

Sembra: a finals d’hivern es sembre i durant la primavera es reprodueix per esqueix.
Sòl: sorrenc, poc fèrtil, amb bon drenatge.
Reg: moderat
Clima i emplaçament: molt de sol
Collita: es pot anar tallant durant l’estiu i cap a la tardor comença a florir i llavors es deixa assecar-se i amb els primers freds ja collirem la llavor.

Propietats: regula el sucre en sang, redueix la pressió arterial i regula l’aparell digestiu en general. És intensament edulcorant (l’esteoviòsid és entre 20 i 30 vegades més dolç que el sucre). Funciona en la diabetis tipus II que comprèn un 90% dels malalts de diabetis del món.

Curiositats: el nom d’estèvia prové del cognom del seu descobridor al segle XVI, Pedro Jaime Esteve, que va dur la planta a Europa. El gènere Stevia recull unes 150 espècies d’herbes i arbusts de la família dels gira-sols. Era usada ja en l’època precolombina pels guaranís de la regió equatorial, que l’anomenaven herba dolça o “ka’a he’ẽ” .

Arbust aromàtic d’olor intensa. El qualificatiu Chamaecyparissus es perquè recorda l’olor del xiprer. Per això se la feia servir com a herba guarda-roba, es posava entre la roba dels armaris perquè les arnes no l’ataquessin.

Te llarga tradició d’ús especialment a Menorca on se la coneix com a Camamilla de Maó. Tot fent referència a les seves qualitats digestives i estomacals. Els principis actius comuns a la camamilla (Matricaria chamomilla)es concentren en els seus botons florals.

L’espernallac és una planta molt ben adaptada als indrets secs i especialment calcaris, per això se la fa servir com a planta ornamental de jardins xeròfils. De manera espontània es troba molt abundant a la Península Ibèrica.

A la Xarxa Parc de les Olors l’espernallac la fem servir com a planta per fer rams decoratius i la flor sobrera la destil•lem per obtenir un hidrolat i un oli essencial fabulós.

Espècie omnipresent a les terres seques i pedregoses de la Catalunya occidental i el baix Aragó. Creix de forma silvestre, creant fabulosos farigolars o timonedes. En segon lloc, perquè es tracta d’una planta que nosaltres emprem i apreciem de forma especial, tant pel seu captivador aroma, com per les seves propietats medicinals i usos culinaris.

Mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d’alçada. Les tiges són llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). Les fulles d’un color verd apagat a l’anvers i d’un color blanquinós al revers.

S’utilitza en amanides, graellades de carn o peix, samfaines, sopes, formatges, verdures, llegums, salses de tomàquet i marinats. Combina bé amb la ceba, el julivert, l’all i el llorer. No s’ha de barrejar amb l’orenga.

Afavoreix la digestió, la circulació i el sistema nerviós. Enforteix, desintoxica i estimula l’organisme en general. En infusió, s’utilitza per tractar la faringitis, la bronquitis i la tos. La seva atraient aroma i plaent gust, activen els teus sentits submergint-te en la frondositat del bosc. A més és:

• antisèptic
• cicatritzant
• antioxidant
• balsàmic
• Digestiu (indigestions i flatulències)

Ja Pius Font i Quer, pioner de l’etnobotànica catalana i peninsular, en la seva obra El Discòrides renovat (1961), assenyala les propietats antisèptiques i antiespasmòdiques del timó. De fet, l’ús tradicional de les seves virtuts guaridores és molt estès a casa nostra, ja que constitueix un dels remeis populars més efectius que hom pot trobar. Estudis recents han demostrat que l’acció expectorant i desinfectant del timol, un dels seus principis actius, la fa especialment recomanable per a la prevenció i el combat de tot tipus de dolences. Ja sigui en sopa o tisana la farigola és cosa sana!

La sopa de farigola, en totes les seves variants, sens dubte constitueix una de les menges més humils i nostrades, però les possibilitats culinàries d’aquesta espècie són gairebé infinites. Pel que fa a l’ampli ús terapèutic de la farigola, convé recordar que la seva infusió, amb mel i llimona, resulta especialment indicada per l’alleujament de catarros bronquials i les infeccions del pit, així com per combatre la faringitis i la tos irritativa.

Feu licor de farigola. En un pot de vidre d’un litre tallar la part superior del manat de farigola, tractant que sobretot hi caiguin les flors i les fulles més tendres, i cobrir el cul del pot. Omplir el recipient amb anisat o aiguardent dolç,tapar i xinxollar bé ( remenar-lo) i disposar el pot a sol i serena durant uns 40 dies. Cada dos dies xinxollar el pot i passat aquest temps de maceració colar el líquid i ja el podeu posar a la nevera i gaudir d’una copeta de licor de farigola.

La farigola blanca (Thymus mastichina) és una planta excel·lent per les seves propietats desinfectants i balsàmiques.

Molt efectiva per als refredats i grips.

Digestiu i antigasos

Planta de gust anisat, el que ja indica que té propietats digestives destacades i evita la formació de gasos.

S’acostuma a trobar només el fruit, però són especialment bones les fulles verdes picadetes. Hi ha una varietat de fonoll amb les fulles de color púrpura que és molt més suau i especialment adequat per a la cuina. Combina especialment bé amb postres, peix i llegums.

Quan arriba l’estiu una de les herbes que creixen entre els cultius és la grama o gram. Aquesta herba espontània forma un veritable teixit, dens i de difícil eliminació perquè té un pa d’arrels rizomàtiques molt potent.

La grama forma part de l’extensa família de les gramínies, ara identificada com a Poaceae. I del gènere Cynodon que en grec vol dir dent de gos, segurament fent referència als forts estolons que tenen les seves arrels.

La grama es una herba perenne i invasora. Però amb el fred s’asseca , tot i que les seves arrels rizomàtiques continuen vives i només que en quedi un trosset sota terra fàcilment es reproduirà. La seva capacitat invasora i tapissant la fa excel·lent com a gespa de les terres càlides i seques ( per aquest ús de la coneix com a Bermuda grass).

Com a planta medicinal se li atribueixen propietats emolients ,especialment diurètiques i remineralitzant. Els seus principis actius es concentren especialment en les seves arrels i conté una gran dosi de potasi.

Ceratonia siliqua

Arbre mediterrani de la família de les faves i altres lleguminoses, de creixement lent (fa fruits als 10 anys), que suporta molt bé la sequera i les terres pobres. Fulla perenne d’un verd lluent amb una ombra molt apreciada. D’un arbre s’arriben a collir més de 100 kg de garrofes cap a finals d’agost i durant el mes de setembre.

COM ES CULTIVA

És un arbre de creixement lent, que arriba a tenir uns 10-12 m d’alçària. Li agraden les terres calcàries prop de mar, amb un clima d’hiverns suaus, perquè no suporta gaire bé les gelades. Els fruits, unes tavelles de color negrós que protegeixen les llavors; aquestes són molt dures, de manera que encara que un cavall o una cabra es mengi la tavella, les llavors es mantindran intactes i el que farà és afavorir la seva disseminació.

APLICACIONS I PROPIETATS DEL GARROFER I DEL SEU FRUIT LA GARROFA

És un arbre amb múltiples aplicacions i amb un valor ambiental de primer ordre. La fusta del garrofer era molt apreciada per a mobles. I les brancades que sovint quan es fan velles es trenquen s’aprofitaven com a llenya per a la llar de foc. Les seves profundes arrels afavoreixen la filtració de l’aigua de pluja i evita l’erosió. La seva ombra dóna alberg a multitud d’animals i als propis humans. Però el que més s’aprecia són les seves tavelles que embolcallen les seves llavors. Les garrofes tenen un alt percentatge de sucres (20-30%), la seva farina té propietats astringents i de les llavors se n’extreu la farina de garrofí com espessant i estabilitzant dels aliments (E-410) perquè conté un alt percentatge de galactomananes. A les botigues de dietètica es troba un succedani de cacau derivat de la garrofa. Quan el fruit és verd té propietats antifúngiques.

CURIOSITATS DEL GARROFER

El succedani de xocolata que es fa amb farina de garrofa es diu carob, que és com s’anomena garrofer en anglès.

La llavor del garrofer és molt dura i homogènia, pesa uns 0,20 gr. I per això es va fer servir com a patró del quirat, la unitat de pes en joieria. El nom es deriva de Keration, paraula que significa garrofer en grec.

Planta de la família de les lamiàcies. És molt aromàtica. Predomina en les zones pirinenques i prepirinenques del nord de Catalunya. Són molt curioses les seves flors d’una tonalitat blavosa intensa. Es feia servir per a desinfectar els ambients i per combatre les bronquitis.

Com es cultiva: És un arbust propi de muntanya mitjana , se’n troba molt d’espontani a la zona del Cadí. Es sembra o bé se’n fa esqueixos a finals d’hivern o bé a la tardor. És una espècie rústica, molt resistent. S’adapta molt bé a climes freds de muntanya. Es planta cada 50cm.

Sembra: primavera i tardor
Sòl: sobretot viu bé en terrenys calcaris
Reg: suporta bé la sequera, però agraeix els regs de suport a l’estiu
Clima i emplaçament: Al sol. Creix espontàniament en marges de camps de conreu i en terres ermes.
Collita: entre agost i octubre.

Propietats: principalment, pel seu contingut en marrubiïna, s’utilitza per tractar afeccions del tracte respiratori superior i inferior (tos seca, bronquitis o constipat comú, grip, rinitis, sinusitis i asma) però també es pot usar en indigestions o flatulències. En ús tòpic, gràcies al seu contingut en tuyona i fenols (antisèptics) s’utilitza per a la neteja i desinfecció de ferides, cremades i ulceracions dèrmiques.

Curiositats: el seu nom prové d’una llengua semítica no determinable però que compartia el mot amb l’hebreu i vol dir “herba santa”. De fet es feia servir a les esglésies, als feligresos se’ls donava la benvinguda al temple amb un hisop ( un ram d’aquesta planta mullat amb aigua beneïda). La planta fresca sense dessecar és apreciada en gastronomia, combina amb quasi totes les herbes excepte la farigola i la sàlvia (ja que cobreix el seu gust i olor). S’utilitza també en licors i forma part de la fórmula del popular Chartreuse i de la nostra ratafia.

És una planta crassa, amb fulles carnoses que actuen com a reserva d’aigua donant-li resistència davant la sequera. Els kalanchoes floreixen a la primavera. Són plantes tropicals.

– Exposició: s’adapten al sol i a l’ombra, a l’exterior i a l’interior. No obstant això, no suporten les gelades i a l’hivern s’han de protegir si hi ha risc de gelada. Volen llum.
– Sòl: millor un sòl lleuger, no argilós. Exemple: una barreja de sorra i torba.
– Reg: regar regularment però vigilar que no s’entolli l’aigua ja que hi ha risc de podrir les arrels. Aguanten la sequera, especialment la Kalanchoe Daigremontiana, però aturen el creixement.
– Plagues i malalties: no en coneixem. Són plantes resistents.
– Reproducció: els fillols que neixen a les fulles arrelen molt fàcilment. Per reproduir la kalanchoe Pinnata i la kalanchoe Gastonis generalment, cal posar fulles sobre torba per provocar l’aparició de fillols.
– Collita: anirem tallant les fulles des de baix, és a dir, primer les més velles i deixarem sempre, com a mínim les 4 fulles superiors, o matarem la planta.

La lufa és un gènere de plantes de la família de les Cucurbitàcies ,com el meló, la síndria o la carbassa, entre d’altres. Resulten molt interessants com esponges naturals.

Com es cultiva: Són plantes molt sensibles a les glaçades, necessiten temperatures superiors als 20ºC. Se sembren de forma similar als carbassons. Creixen en forma de planta enfiladissa, per això es recomana posar uns tutors perquè es pugui anar enfilant. Poden arribar als 2 metres d’alçària.

Sembra: Primavera
Sòl: humit , ben drenat i amb força matèria orgànica
Reg: regular
Clima i emplaçament: planta subtropical , viu bé entre els 15 i els 35 ºC
Collita: tardor, quan els fruits són madurs

Propietats: la xarxa de fibres que componen internament el fruit s’utilitza com esponja per exfoliar i suavitzar la pell, activar la circulació sanguínia, eliminar cèl·lules mortes i ajudar a prevenir la cel·lulitis. S’ha d’humitejar l’esponja i aplicar-la suaument sobre la pell amb moviments circulars.

Curiositats: la lufa és originària de l’Índia; a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica es cultiva sovint com a hortalissa. El gènere luffa compta amb 7 espècies. Per utilitzar l’esponja, hem de collir el fruit quan sigui madur i deixar-lo assecar completament 2 mesos. Ja ben sec el pelarem i li traurem totes les llavors que guarda al seu interior. Llavors caldrà rentar l’esponja amb aigua i lleixiu o amb aigua oxigenada perquè quedi ben blanca i una vegada assecada al sol, ja es podrà fer servir.

Hi ha molts tipus de menta, la més suau i aplicable a la cuina és la mentha viridis. Aporta frescor a l’organisme, a més d’antioxidantsque faciliten la digestió.

Es pot aplicar en pols i seca a les postres i a plats que volguem aportar-hi un punt refrescant. Però com és millor és aplicada en verd, perquè conserva totes les seves aromes i matisos mentolats i citrics.

De les moltes espècies que oloren els visitants quan venen al Parc de les Olors, la que acostuma a ser una de les més valorades és la Maria Lluïsa (Lippia citriodora). Aquesta espècie originària de Perú i Xile, ens va arribar a Europa per encàrrec reial i porta el nom de la princesa espanyola a qui el rei va voler dedicar la planta que feia més bona olor del món ( quan vingueu al Parc de les Olors ja us explicaré la història d’amor amb més detall). La seva olor cítrica ens remet a les terres humides i caloroses d’on prové. Per això se’ns ha adaptat amb dificultats al clima mediterrani, tot convertint-se en un arbust que acostuma a perdre la fulla al hivern. Això si , si li fem una bona poda quan perd la fulla i protegim les seves arrels perquè no li arribi el glaç, a la primavera tornarà a brotar. Aquest cicle el pot reproduir durant una anys, però és força freqüent que al cap d’unes quantes primaveres ens abandoni. Per això cada any preveiem tenir a disposició dels visitants una planta de Maria Lluïsa per poder reposar la que se’ls ha mort.

Consells per al seu cultiu

Cal que , tant aviat us sigui possible la trasplanteu a un test més gran. La terra convé que sigui rica en matèria orgànica però procureu que tingui un bon drenatge. Una vegada trasplantada cal regar-la regularment i si pot ser no la poseu a ple sol, a mitja ombra i sense deixar que s’assequi la terra. El primer hivern, com que encara serà joveneta busqueu-li un lloc arrecerat i ja veureu com us ho agrairà amb un creixement ràpid , de manera que ben aviat ja podreu anar-li tallant branquetes per fer-vos infusions.

Planta de la família de les lamiàcies, també coneguda com a “Shisho”. De sabor fort, com d’alga. la seva olor és entre la menta i l’anís.

Com es cultiva: És una planta anual, pròpia de terres més caloroses i humides. La seva llavor germina força bé i creix ràpidament. A la tardor en començar a fer fred floreix i fa molta llavor.

Sembra: finals d’hivern (a hivernacle) primavera (directament a l’exterior).
Sòl: ric en matèria orgànica i ben drenat.
Reg: Vol regs regulars per poder mantenir la seva massa foliar.
Clima i emplaçament: Planta de temporada d’estiu. Vol sol.
Collita: Es cull quan la planta ja ha desenvolupat la seva massa foliar. Si el clima ho permet
Pot fer-se’n dues collites. I una tercera per collir la llavor que concentra moltes propietats.

Propietats: L’oli de les seves llavors té un alt contingut en àcid gras Omega 3 i àcid alfa-linoleic. La part medicinal a utilitzar són les seves fulles que contenen també un alt contingut en ferro i calci. La perilla té propietats antial·lèrgiques (antihistamínic) i antiinflamatòries. S’utilitza bàsicament per tractar afeccions respiratòries, refredats, grip i per intoxicacions alimentàries causades pel peix.

Curiositats: Als restaurants japonesos utilitzen la perilla per preparar el sushi i així evitar al·lèrgies i intoxicacions alimentàries que es poden produir al menjar el peix cru. Es va introduir a Japó al segle VIII i des d’aleshores és molt popular a la cuina per les seves propietats.

Arbustet mediterrani, que creix sovint entre pedres, té una llarga tradició com a planta medicinal a Catalunya, essent la planta que es reservava per casos de descomposició, sobretot dels infants, i per això és famós el conte del cargol i l’herba del poniol.

Com es cultiva: És una planta perenne que creix en forma d’arbust de petita alçada, no superant els 50cm. No li agraden els terrenys massa rics i humits. S’estima més les terres sorrenques o fins pedregoses. Es cull quan floreix, que acostuma a ser a l’inici de l’estiu i a vegades ho torna a fer a la tardor.

Sembra: primavera i tardor
Sòl: calcari i amb bon drenatge
Reg: Si es planta a terra només necessita regs de suport al ple de l’estiu, especialment quan el tallem
Clima i emplaçament . Solellat i sec.
Collita: Quan floreix, pot ser que floreixi dues vegades a l’any.

Propietats: Les seves propietats són desinfectants, antioxidants, carminatives i digestives. S’utilitza sobretot per a trastorns estomacals i per processos d’infecció o irritació del sistema digestiu.

Curiositats: A vegades se’l confon amb la mentha pulegyum, per la semblança entre els noms populars (poniol i poliol) i el fet que totes dues espècies són molt apreciades per fer infusions, a les que els donen un fons fresc i mentolat. El seu potent aroma complex però amb tocs intensos mentolats la fa molt adient per afegir en petita quantitat als plats més indigestos i a les sopes i cremes de verdures.

La tradició considera el romaní l’herba de la lleialtat i, per afinitat semàntica, també simbolitza el record i la fidelitat amorosa. També és símbol de valentia i potser per això se’n veien rams tant als funerals com a les noces. D’aquí el rodolí: “El romaní, a l’amor diu que si”.

Ja als textos bíblics se li atribueixen virtuts sanadores. A l’edat mitjana es pensava que donava felicitat perquè era l’herba de l’eterna joventut.
L’essència de romaní té diversos principis actius on hi predomina, sobretot, la càmfora. Es tracta d’un monoterpè amb propietats tòniques i estimulants. Per aquesta raó també se li atribueixen virtuts afrodisíaques, especialment per als homes.
Les propietats desinfectants del romaní s’havien fet servir per aromatitzar les cases i les cambres dels malats mitjançant fumigacions o vapors de fum.
Per a les varius i, en general, per millorar la circulació, el romaní té molta tradició d’ús. Com que també estimula la circulació de la sang al cervell, alleuja alguns mals de cap i afavoreix la concentració i la memòria. Es diu que els pastors menjaven cada dia unes quantes flors de romaní perquè així la planta els ajudava a reconèixer amb més facilitat les ovelles del seu ramat. Així doncs, també és útil per ajudar els estudiants en època d’exàmens.

Propietats:

• Tònic cerebral rejovenidor per ser ric en antioxidants
• Estimula la circulació
• Redueix la inflamació i la tensió muscular
• Digestiu
• Diürètic
• Tonificant
• Antiespasmòdi

(Papaver rhoeas)

Planta espontànea, del gènere papaveràcies,  amb principis medicinals especialment concentrats en les seves llavors. Les llavors de la rosella que guarda en unes petites càpsules ben visibles al mig de la flor contenen principis antioxidants, gràcies als compostos fenòlics i flabonoïdes, especialment important un alcaloide lleugerament sedant anomenat rhoeadina. 

. Però les seves llavors tenen un interès destacat com a producte alimentari.

La rosella (Papaver rhoeas) no s’ha de confondre amb el cascall (Papaver somniferum) que conté un alcaloide molt més potent: la morfina.

COM ES CULTIVA

La rosella  és una herba rústica pròpia de les terres mediterrànies, que creix entre els sembrats, Per als pagesos la rosella (Papaver rhoeas) és una “mala herba”, per als “quemacos” és una floreta preciosa. En realitat és una herba espontània que té una gran capacitat de reproducció i un cert interès medicinal. Però que per a una agricultura industrial de monocultiu és una espècie que cal eliminar amb herbicides.

CURIOSITATS DEL CÀRTAM

Sovint mengem llavors que ens diuen que són de rosella (Papaver rhoeas) al pa, als preparats alimentaris…però ens enganyen. La major part de llavors de Papaver que hi ha al mercat són de cascall (Papaver somniferum), espècie parenta de l’opi que es cultiva per obtenir-ne principis actius amb els que s’elaboren entre altres la morfina i la codeïna. Només a l’Estat espanyol se’n cultiven unes 13000 hectàrees per a aplicacions farmacèutiques. La confusió, interessada o oportunista, ben be no ho sabem, fa que mengem unes llavors que contenen alcaloides opiacis que poden ser perjudicials per a la nostra salut tal i com adverteix la recomanació de l’EFSA (Autoritat Europea per a la Seguretat Alimentària. Recomendation 2014/662/EU, ).

En conclusió, ens caldria canviar la mirada cap a la rosella (Papaver rhoeas) i veure-la com una espècie valuosa de la nostra flora útil i medicinal, de la que en podem consumir les llavors ( en comptes de les de cascall ), però també els pètals de les flors i les fulles tendres (abans de florir) a les amanides.

COM LA TREBALLEM AL PARC DE LES OLORS

Des del punt de vista de l’agroecologia és una de les herbes adventícies que conviu amb els nostres cultius i que tractem d’aprofitar com a herba per a l’alimentació dels animals quan fem les tasques de desherbat. Actualment també estudiem la manera de recol·lectar els seus capítols florals a màquina i poder-los comercialitzar.

(Satureja montana)

És una planta arbustiva perenne de poca alçada, molt aromàtica i lignificada a la base. Les flors són blanques i apareixen a l’estiu; una de les plantes aromàtiques més abundants a l’entorn de Claverol. Té molta tradició com a “herba de les olives”, perquè és imprescindible en el procés de condimentar aquest fruit.
Per la gran quantitat de principis actius antioxidants que conté és un excel•lent condiment per a tot tipus de plats. Les seves fulles mòltes es poden fer servir com la sal per a una dieta saludable .

Ús culinari de la Sajolida: Els brots tendres i les fulles són molt bons condiments per a la carn guisada i els llegums. Molt utilitzada per adobar les olives. Combina amb julivert, all, ceba, llorer i romaní.

Propietats: Coneguda per les seves propietats afrodisíaques des de temps remots, la sajolida o herba de l’amor és digestiva, energètica i estimulant. En infusió, és ideal per a paladars amb caràcter, pel seu sabor intens sumat a una lleugera olor a pi.
Combat el cansament físic i alleuja les picades d’insectes.

És una planta herbàcia perenne pròpia de les terres humides del sud d’Europa. Creix en llocs humits i sovint se la pot confondre amb la menta, però la seva olor cítrica és inconfusible. Cada any mor al hivern però torna a créixer a la primavera. És l’herba amb la que es feia l’aigua del Carme.